Barcelona

Aquesta ciutat a vegades m'atrapa i em fa pensar que estic al lloc on he d'estar.
A vegades m'atrapa i em sacseja i m'ofega, també.
Però quan deixa veure la seva cara més amable, quan em deixa passejar-la amb tranquil·litat, sense aglomeracions, amb coqueteria, llavors em fa estar contenta de la ciutat que he triat.
Un vespre passejant per Pelai, amb el sol caient, amb gent tornant cap a casa o tit just quedant per anar a sopar. Ahir em va ensenyar la lluna des del capdevall del carrer. I em vaig sentir confortada. Estava plena blanca i radiant. I em van fer sentir bé.

A vegades aquestes coses passen.
A vegades la ciutat t'escup, et pateja i et recorda que et té entre les seves xarxes.
Però a vegades també t'acarona i amb una brisa suau i fresca et recorda que t'agraeix que la visquis.

Detalls...

Una coca-cola amb un sospitós regust a xoríç bo i fent un parxís.
Abraçades molt llargues.
Les papallones del primer dia.
Llargues nits de módems sorollosos.
Glaucs.
Visites a les llibreries de Paddock, MS-Dos i uns farts de riure.
Grita. I ho vaig fer, però ningú va contestar.
Garotes als peus a Cadaqués.
Helio i Carbono. El meu primer 1 de setembre en cotxe.
El centre geomètric de plaça Sant Jaume.
Sert i Barragán.
La lluna des de l'estudi.
Un 14 de febrer amb regust de 23 d'abril en una plaça de la que no en sé el nom.
Un viatge en tren amb bicicleta.
Una maonesa perfecta.
Senders i bruixes bones.
I el cap fet un embolic.

Pedra de tartera

El dia 30 passat vam tenir el privilegi d'escapar-nos a Andorra a veure la nova proposta de la companyia An-danda-rà.

Aquesta vegada, la companyia ha canviat del tot el registre. Aquest cop s'han enfrentat a un drama. Molt, molt lluny del que havien fet fins ara.

Però quin caramel ens van regalar...

La pega d'aquest muntatge és que ja s'ha acabat. Que, com sempre, les "temporades" a Andorra són massa curtes. Aquesta obra, amb la Carol, La Lis i la Mercè, bé valdria una temporada a Barcelona.

Noies, gràcies per fer-me sentir tant, per emocionar-me i fer-me disfrutar com feia dies que no ho feia al teatre.

I felicitats. Moltes, moltíssimes felicitats!!!

ps.

als vostres seguidors ens faria falta una pàgina web o un blog o alguna cosa per fer-nos treure el mono...

** falta l'imatge del cartell de l'espectacle, però no hi ha manera de carregar-lo correctament...**

www.emepetreses.com

Emepetreses és la nova aventura d'en Juanjo.

Emepetreses és el seu retrobament amb la ràdio, però en la seva vessant més digital.

Emepetreses són mp3 de qualitat, fets per gent de ràdio, de durada curta i amb temes interessants.

Emepetreses és perquè ara la radio també s'escolta d'altres maneres que enganxats a un transistor.

Emepetreses són en Juanjo i en Manolo. I la Belén, i l'Òscar, i en Ricard i en Ramirez i en Nacho...
Passeu-hi una estona, remeneu i escolteu les seves propostes. Ho passareu bé.

Des d'aquí, nois, molta sort i molta feina!

Els trobareu a http://www.emepetreses.com/

Arracades III

Més o menys per aquestes dates però fa 5 anys enrera, durant un seminari sobre tatuatge (l'art sobre el cos humà) em vaig posar un pírcing a la llengua.

La gran majoria de la gent ni tan sols s'adona que portes pírcing.

Ahir vam anar al pediatre.

La Sol, la pediatra, sí que s'en va adonar.

I em va explicar moltes coses que no t'explica mai ningú. El resum podria ser que si està bé saber que fumar no és bo, també és bo saber que això tampoc ho és.

Quan vam entrar a l'ascensor vaig donar la Lola a en Juanjo mentre jo em descordava la boleta que atrapava la meva arrecada més personal.

La trobo a faltar.

No és enyor, sino que en ocasions em sembla que l'hauria de notar i senzillament no hi és.

No m'el tornaré a posar. No tenia cap nom. Ni significava res massa especial, com en ocasions he sentit que signifiquen tot tipus d'arracada.

Només he pensat que ho podia escriure.

I que a més, la mare estarà contenta.

En Risto Mejide

A mi m'agrada aquest tio.

M'agrada pensar que hi ha algú que diu les coses tal i com les pensa.
Senzillament diu les coses que tothom voldria dir però que tothom s'espera a dir quan no hi ha més que un petit comitè de confiança.

Hi ha articles del seu llibre, El pensamiento negativo. Acierta mal i pensarás, que conviden a la reflexió, a l'excavació d'aquelles teves veritats tan ben amagadetes en algun racó per no haver d'acceptar les teves realitats incòmodes.

S'ha de saber extreure la part positiva de les paraules amargues que de vegades etziva. Deu ser un dur exercici rebre un comentari d'aquest tipus. Dur però a l'hora bo, per allò de fer de les crítiques, crítiques constructives. Aconseguir-ho significaria, a més a més, tenir l'auto-estima en un nivell més que òptim.

El que no em quadra amb algunes de les perletes que ens regala al llibre, és aquest semblant a "esglèsia de la Ristologia" que sembla que s'ha instaurat per tot arreu, ni el narcisime amb que està tractada la web.

Potser el producte ha superat al mateix producte. Potser és pasta. O potser és senzillament estratègia disfressada de passotisme.

Avui plou. I ploro.

I només són les 10 del matí.
A vegades la vida és tan injusta.
Et posa trabes i barreres.
I les posa sense avisar. I perquè sí. Pels capricis de ves a saber què.
Quina merda.

I jo, com altres vegades he quedat a l'altura del betum.

Perdona Anna. Estic blanca. I no em puc disculpar, perquè una altra vegada no he estat amb tu. T'estimo molt!

Sant Jordi

Avui recordava els meus Sant Jordis.

A l'escola...
Quan Sant Jordi tenia un mes previ de feina i una tarda de lectura al pati de les pedres. Cada any, cada curs triava una temàtica i escrivia un conte, un còmic, quatre línies, el que fós. Preparavem l'edició, triàvem les tapes de cartolina i les forravem amb "aironfix". I així les nostres publicacions podien ser llegides pels companys de l'escola en una tarda literària total, quan les signatures de llibres no estaven a l'ordre del dia i els autor mediàtics no existien. Aquelles tardes eren fantàstiques: desprenien festa, exclusivitat, diferència. I encara amaguen aquells contes moments irrepetibles: la relectura 20 anys després, d'aquelles paraules que evoquen a tantes i tantes històries en ella mateixa.

Les passejades per la Rambla...
La immersió dins del riu de gent a Barcelona. Buscant, xafardejant, amb ganes de comprar-me tots els llibres. Buscant les roses negres que tan costen de trobar. No sempre ho aconseguia, però si més no, resseguia les parades de flors i m'omplia la vista de pètals i colors.

Sant Jordis tan especials per ser normals. Els dies en que Sant Jordi ha caigut en diumenge els carrers no han esta tan plens. Perquè llavors hauriem de fer festiu un dia que en sí mateix ja ho és?

Sant Jordi ens ofereix l'oportunitat de sortir de la feina com cada dia i fer una cosa diferent. Aquell dia tothom és al carrer. Perquè sí. Perquè la senyora que ven diaris de la cantonada treu la taula i també ven llibres. Perquè la floristeria que fa rams estrambòtics treu una taula al carrer i ven roses soltes, amb l'única ornamentació d'una espiga de blat i un paper de celofan. Perquè abans de pujar a casa decideixes passejar una mica i ni que sigui donant la volta a l'illa et trobes a la veïna del devant passejant amb la seva filla, la veïna de sota que surt a passejar amb el carret i la veïna del costat que torna a casa amb els nens carregada amb una rosa, mentre la Joana va al seu darrera llegint un llibre "jo tota sola, eh, mare!"

Aquesta és la màgia. Aquests són el drac i la rosa.

Tot això és Sant Jordi.

Puntaires

Les Puntaires de la Catalunya Central ja tenen blog.
De fet el tenen en construcció, però aviat el tindrem enllestit!
Hi trobareu fotos, puntes i contactes de les filigranes que aquestes mosses van fent amb els boixets ara cap aquí ara cap allà...
Tot un espectacle de veure, tan en l'elaboració com en el resultat.
I a sobre se la passen de bé...
Feu-hi un cop d'ull aquí!

Y ETA METIÓ LAS NARICES

Ja acabavem amb la campanya electoral i ho ha fet de la pitjor manera possible.
De manera mesquina, egoista, cobarda i incomprensible: de bracet, un altre cop, del terrorisme.
Aquest migdia, a dos quarts de dues, mala hora, i mentre la Miren, la meva companya de feina, vasca, es posava la jaqueta per marxar cap a casa, deiem que era una sort que no s'hagués repetit cap episodi semblant al del 2004 durant la campanya electoral.
Fa quatre anys el terrorisme ens va saccejar amb la trucada bestial a la porta d'Atotcha. Estruncant vides. Estruncant una societat que es preparava per votar.
Avui, l'ombra allargada que no acaba mai de desapareixer de les nostres vides torna i ens estrunca l'existència, un altre cop.
Perquè? Quina és la finalitat? Quina raó hi deu haver? Quina deu ser la gràcia?
Perquè uns i altres s'entesten a fer-nos caure en la por?

Responguem aquest diumenge a la barbarie amb el nostre vot lliure i serè.

Eleccions Generals 2008

Estem en plena campanya electoral. Tot i que per les actuacions i declaracions i demés guerrilles dels polítics sembla que fa una eternitat que ens demanen el vot. Acaben per aburrir. Em sembla que al final, el millor de la política serà que els de Polònia ens en puguin fer la paròdia. Que trist!

Però bé, aquests dies m'he entretingut a mirar-me les propagandes i els pesquins que em vaig trobant pel carrer. I n'he tret uns quants comentaris. Aquí van:
(Com que no sé com va, passaré d'aquella regla que marca que cada partit ha de tenir un temps estipulat segons la representació parlamentaria. Passo del tema aquest, jo que puc...!)

- La primera cosa que em treu de pollaguera és la rapidesa amb que empasquinen els carrers. Deuen llogar una pila de penya per penjar totes les banderoles a les 12 de la nit. Ara: perquè he de continuar veient les seves cares durant la jornada de reflexió? i el més greu: perquè la propaganda segueix allà fins a un mes després de passades les eleccions? M'empipa, què voleu...

- Un repasset a les campanyes gràfiques...

- PP: Trobo que el fotògraf no li té gaire estima a en Rajoy... deu ser de la branca d'en Gallardón... guenyo, cabells que semblen tractats amb "farmatint" en comparació amb la barba, que apareix més canosa del normal. Tan ell com la Nadal apareixen amb una espècie d'àura al darrera: entre el coloret blau-cel i l'àura semblen talment sortits d'un retaule religiós cutre. Aquesta campanya resulta ser la més rígida, la més clàssica: potser la imatge que molts tenim d'aquest partit?

- CiU: Per què en Duran té les mans a la cara en les dues imatges promocionals? I perquè en la campanya per telèvisió el fan parlar amb un llenguatge que no és el seu quan s'adreça als joves? el fa semblar insegur, i sembla que ni ell mateix es cregui el que està dient. S'utilitza el color per fer un objecte símbol d'una campanya: les ulleres vermelles. Amb Trias va ser la poma. Ara toquen unes ulleres.

- ERC: Esquerra segueix amb els seus color corporatius i varia poc el grafisme en referència a altres campanyes. Cohesió. Ara bé: calia fer el muntatge fotogràfic com si fós un fotomatón? Ens ensenyen dues parts de Ridao que tenen poc, o gens, interès: la incipient calvície i el nus de la corbata. Potser no calia.

- ICV-EU: Aquesta és la campanya dels partits majoritaris que més m'agrada. Hi ha diverses imatges, totes elles ben diferenciades, i hi ha diferents missatges: diversitat. Això està bé. El grafisme és diferent, amb cromatismes molt marcats. És realment una campanya grpafica poc usual.

- PSC-PSOE: la campanya de la por. El missatge, al meu entendré, és poc encertat. Per evitar que torni a governar el PP, aquell a qui semblen anomenar "papus", anem a votar, votem contra el monstre. Em sap greu, perquè ells mateixos es col·loquen a l'alçada del PP: a la del betum. Per altra banda, la campanya de la por està ben tractada, tan per ràdio, com per telèvisió com a les valles publicitàries, amb aquella imatge que recorda a Reservoir Dogs. Mestre Tarantino, t'han parodiat per fer política, is that fair?

No crec que la por hagi de guiar el nostre vot. Votar a un majoritari perquè no surti el que no vull no significa que les meves idees es representin tal i com cal. Cal votar segons cada parer. Però cal votar: a un patrit, en blanc, de forma nul·la, però cal expressar a les urnes que hi som.

Ara, el dia que sí que votarem a gust serà quan hagim d'escollir el president de la nostra nacióque no visqui a la Moncloa sinó al Palau de la Generalitat.

FESTES

Ahir vam anar a una festa d'aniversari.
40 anys.
Com han canviat les coses...
Als 14 anys, un parell de cops l'any ens trobàvem per sopar: pizza, que anàvem a buscar a la Xicra. Els més agosarats bevien una mica de cervesa i ens muntàvem la nostra pròpia pista de ball amb qualsevol casset i una cinta dels Scorpions.
Als 16, vam canviar la pizza pel pollastre a l'ast. Tots bevíem una mica: licor de préssec i de poma s'estilaven molt, i trobàvem les primeres borratxeres (jo no, eh mare) al garatge de qualsevol de la colla on sempre acabava sonant la cinta de Scorpions.
Als 19 anàvem de restaurant: entremesos, xai, botifarra, pa amb tomàquet i sangria per 1000 pessetes (uau!). Ja no anàvem al garatge de ningú: Moià era el destí. Bevíem cubates: vam introduir el vodka, el JB i el Four Roses (home, que som d'Artés!). I ballàvem. O potser millor dit: saltàvem. Scorpions? Qui són aquests?
Als 20 els sopars es van anar sofisticant, però sempre a un preu mòdic. Bevíem força cubates durant els early 20's, i les quantitats van anar disminuint amb els anys. I acabàvem en algun local. A Moià principalment.
Ara a les festes demanem un bon càtering, sopem de peu i agraïm que les postres siguin de fruita. Si bevem, ho fem amb vi o cava (potser si és molt tard i encara ens sentim amb forces caurà un cubata; màxim dos). I ballem si algun cubata ha caigut finalment. Això sí: la música sempre ha estat tan alta?

Per cert Sebastià: MOLTES FELICITATS!!

Mamma Mia

Fa molts anys que havia sentit a parlar del musical Mamma mia.
Però no em cridava l'atenció.
Bé, potser sí, però no positivament: les cançons d'Abba m'agraden força, les he cantat, cridat i ballat una pila de cops, i la Chiquitita forma part de la meva infantesa, sonava al tocadiscos de casa i jo em mirava les caràtules dels discos d'Abba preguntant-me qui coi eren aquella gent que cantaven en anglès però cantaven a una "chiquitita" i a un tal "Fernando"(és raro, no em digueu!).
I com que les traduccions de cançons (de pel·licules també) sempre m'han fet certa ràbia, perquè no hi ha com la versió original per cultivar idiomes, no m'atreia gens ni mica d'anar a veure el musical d'Abba.
En vaig llegir moltes crítiques, no en recordo de dolentes, molts comentaris bons, sabia que les traduccions no eren literals, que la història era "externa" al món d'Abba, que només se servien de les cançons per crear una història diferent.
I van i l'altre dia em regalen entrades. I no vaig poder dir que no.
I me n'alegro i molt de no haver-ho fet.
Vaig disfrutar moltíssim!
En efecte, les cançons són una peça més en el fil argumental, que res té a veure ni amb Abba, ni amb la seva història. L'escenografia molt curiosa, foso amb musics fantàstics, i unes escenes, unes estones i unes complicitats i comicitats entre els actors i amb el públic genials.
Un gran, com sempre, Xavi Mestres (Manresa Power!), amb un provervial sentit de l'humor; divertida Rosa Renom, amb acudits subtils amb Muntsa Rius d'aquells que et fan petar de riure. I grans veus, tots ells.
La veu en off adverteix al començar l'obra que aquesta està carregada de licra blanca i lluentons. Per si us fa por que sigui així, aneu i comproveu-ho. Us sorprendrà.
I us agradarà.