Avui és el dia

Recordo quan amb l'Anna vivíem a Salou, que el barça va fer un partit espectacular, remuntant no sé què i jugant contra no sé qui (era l'any 97, per si algú ho recorda). Va ser tanta l'expectació que l'endemà tothom en parlava a l'institut i fins i tot van repetir el partit per la tele aquell vespre. Així que vam decidir que ens el miraríem. Vam sopar (segurament patates amb llom a la planxa) i ens vam agafar una cerveseta (of course) i ens vam asseure disposades a veure un espectacle que prometia ser... l'òstia!
Debiem aguantar una mitja hora, tirant llarg. Vam acabar marejades de fixar els ulls en una pantalla de color verd intens amb uns ninotets petits que bellugaven darrera una suposada taca blanca (fumar només vam fumar tabac, i cervesa va ser una i prou). La nostra inexperiència en mirar futbol i la pantalla petita van fer la resta. Senzillament el futbol no ens agradava.
Anys més tard, va entrar en Juanjo a la meva vida i amb ell el futbol va anar posant el peu per passar. Quan els resultats acompanyen és fàcil fer-se seguidor d'un equip.
Aquests dies passats internet, la ciutat, les converses, s'han omplert fins a vessar de crits a la remuntada, a deixar-nos-hi la pell per ser a la final de Madrid.
Ahir a la tarda els carrers del barri eren plens de nens amb samarreta del barça. Cuidadores de senyores grans amb samarreta del barça. Aparadors amb banderes del barça. Senties l'himne del barça a cada cantonada. L'ambient era massa!
Quan vam arribar a casa la Lola es va calçar la seva samarreta del barça. No parava de cridar guanyarem! o barça! i ja l'any passat havia cantat els gols de la final de la copa de Roma amb la mateixa energia. I va arribar el partit i va animar com la que més. Aplaudia, cridava si nosaltres ho feiem... i malgrat la nostra cara llarga quan va acabar l'infartant partit ella encara cridava hem guanyat!! i encara que li vam dir que no, que no havia guanyat, ella estava contenta.
Avui la Lola s'ha endut la samarreta del barça a l'escola.
En Juanjo m'ha dit: home, avui?
I tant!! avui és el dia per donar les gràcies a l'equip que ens ha fet tan contents durant tant de temps. Avui és el dia per estar orgullós de ser del barça. Avui és el dia per anar amb el cap ben alt davant dels detractors.
Avui és el dia més indicat per lluir la samarreta del barça!

Avis

Ahir la Lola em va fer recordar de la tieta Presentació.

La tieta Presentació era la germana del meu avi Lluís.

Quan jo anava a l'escola apareixia moltes vegades a la barana del pati de les pedres a l'hora de l'esbarjo i em duia un "sapassup". Té nena, em deia, un sapassup. A vegades hi afegia un "guarda'l per deprés de dinar", però no era habitual. Després m'agafava la cara rodona i apropava la meva galta als seus llavis per omplir-me-la de petons. Jo no m'hi havia negat mai, però potser pensava que no m'els deixaria fer.
Quan la tieta va fer 90 anys les seves filles i el seu fill van preparar un berenar al convent de les monges d'Artés. Hi van anar tots els nebots, els fills dels nebots que erem per allí... fins i tot la Sarah, que s'estava per Artés durant aquells dies del seu segon viatge a Catalunya.
El record físic que tinc de la tieta és pràcticament sempre el mateix: el d'una senyora gran, vestida fosca, amb monyo blanc... una iaia. Com les de les fotos antigues. Però sempre igual, tan en les seves visites al pati de l'escola com en els últims anys. Potser el canvi va raure en l'energia en que es movia.

La meva iaia Montserrat va fer 91 anys aquest mes de març.

I per més que ahir vaig voler-les comparar, la meva iaia Montserrat em sembla que està a anys llum d'aquella iaiona amb vestit gris i ulleretes rodones.
La iaia va paupera, no té la vitalitat de fa uns anys. Però encara avui s'entesta a fer les coses ella sola, a preparar-nos el dinar i el sopar, a planxar-nos la roba. No vol anar a la residència de dia pequè diu que està plena de vells. Lògicament la paraula "vell" té tot un altre significat per ella que per la resta: un vell és aquell que s'asseu davant la tele a esperar, i a qui la vida passa per davant sense adonar-se'n. Aquestes reflexions ella no les fa en veu alta, però el significat de les seves paraules no pot ser un altre.

Potser la vitalitat física, l'energia del ser jove, la iaia i la tieta les han anat perdent amb el temps. 90 anys són molts anys! però la vitalitat de l'esperit no els ha faltat mai a cap de les dues.

Potser és aquest el secret de la longevitat i ens haurem d'estar de tantes cremetes i tantes mandangues..

Más allá del puente II

He tornat a Más allá del puente en la seva penúltima representació a Barcelona.
Espero que puguin volar ben aviat cap a Madrid: l'obra s'ho val, l'equip bé que s'ho mereix i els madrilenys també es mereixen deixar de banda els musicals per uns dies i gaudir d'aquesta producció.
Faig aquesta segona aprotació sobre l'obra només per fer uná nova valoració: em va resultar espectacular i molt gratificant l'actuació de la Marta.
Així com en l'estrena anva un pèl insegura i es notava una diferència abismal d'experiència en el teatre entre ella i l'Àlex.
Ha fet un exercici maratonià d'aprenentatge sobre la marxa increible: moltes felicitats Marta!
L'Àlex, com ja vaig descobrir a l'estrena: espaterrant!

Bon viatge cap a Madrid
(ha de sortir, o sí o sí!)

Cabells blancs

L'altre dia vaig descobrir el meu primer cabell blanc.
La meva primera "cana", vaja.
Home, estic a punt de fer-ne 34 i tot just n'ha sortit una. No està malament.
Tinc moltes amigues (moltes) que ja fa dies (molts dies) que les pentinen (o les dissimulen).
Però no per això l'entrada a l'ascensor i la descoberta d'aquell pèl albí al meu serrell castany fosc em va fer menys mal.
De baixada ho vaig atribuïr a la mala il·luminació dels ascensors: ja se sap que la llum de fluorescència difuminada per un panell blanc no és bon conseller.
Al pujar, mirant-m'ho detingudament i amb el temps que m'havia donat el meu passeig per recapacitar-hi, vaig començar a temer el pitjor.
Encara vaig tornar a baixar i pujar un altre cop per mirar-ho tan d'aprop com em permetia la distància mínima al mirall.
Vaig acabar enganxada al mirall del bany (on la llum sí és l'adequada) per acabar de constatar el fet: tinc un cabell blanc.
Encara no satisfeta del tot, però; sense voler-me resignar a l'evidència, ho vaig preguntar a en Juanjo, que amb un somriure sorneguer em va confirmar que sí, noia, sí: tens un cabell blanc.
Clar! com que ell ja en té tants!! tenir-ne un li sembla una fotesa!!
aix...
Per tenir temps de pair-ho vaig agafar unes tisores i vaig tallar el cabell blanc ben curtet. Prou com perquè no es vegi i tingui temps d'assimilar aquest canvi (gens fàcil per a una Peter Pan com jo) i així analitza-lo ben d'aprop, com si d'en Grissom es tractés.
Ara que... Grissom també té molts cabells blancs...
Potser serà que per fi ja he entrat al club dels escollits?


Mirem-ho així, va, que mola més!