Les dones que estimaven Larsson

Fa dos dies vaig acabar La reina al palau dels corrents d'aire, de l'Stieg Larsson.
Em sento com òrfana. No hi ha més llibres d'en Blomkvist i la Salander. I no n'hi haurà. I no hi ha més llibres del mateix autor. I no n'hi haurà!!
I jo què faré!!??
I com jo tanta altra gent, és clar! No conec a ningú a qui no hagi captivat la història d'aquests dos suecs. Ningú que m'hagi dit que no n'hi ha per tant. Ningú que hagi deixat el llibre a mitges per aborrit. Al contrari: tothom et mira amb els ulls oberts i et demana amb la mirada i un somriure si ja has arribat a aquell moment clau.
Vaig sentir a parlar d'en Larsson i els seus "homes que no estimaven les dones" a la ràdio. El president del gremi de llibreters de Barcelona parlava d'un autor encara desconegut per tothom que causaria furor amb aquest llibre. Ho va assegurar de tal manera que la setmana següent tenia el llibre a casa després de passejar una estona per la Casa del Llibre. De tota manera, vaig estar molts dies abans no em vaig animar a agafar-lo. No sé perquè. Sí que vaig aprofitar per acabar de llegir mitja dotzena de llibres que esperaven a la tauleta de nit. I fins en vaig comprar un parell més abans no em vaig decidir a abordar un llibre que, malgrat tenir el vist-i-plau entusiasta d'un llibreter, tenia un títol i una portada d'un atractiu un pèl extrany.
Però ah! quan vaig començar a llegir... El vaig deborar! igual que em vaig deborar les ungles mentre esperava que aparagués "La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina". Morint-me d'enveja perquè la Noe ja el tenia, dos mesos abans de la sortida en català, perquè li havien dut en frances. O quan la Clàudia es va polir en 3 setmanes a l'Agulla les 3 entregues, i jo m'havia d'esperar perquè no tenia temps.
I ara... ara ja està.
Ja he acabat el tercer. Ja sóc una més del grup, extens grup, dels que hem llegit Millenium.
I ara què?
Hi haurà vida després de Larsson?

50

Aquesta és l'entrada número 50!
No és l'article publicat número 50, no n'hi ha tants de publicats.
Però entre els que amago, els que no aconsegueixo acabar i els que no suportarieu avui fem els 50 articles.
És un número curiós i m'ha fet gràcia.
Tornaré a fer un incís d'aquest tipus al número... mmm... al 76, que també és maco i va ser un bon any...

Com l'all

Aquests dies que consulto el blog amb més assiduitat (bàsicament perquè escric més sovint), m'he adonat que ja hem donat una volta al calendari i ja tornen a ser aquí algunes coses que ja he comentat.
Han tornat a arribar els estudiants! tot i que aquest any se'ls veu poc pel súper: hi ha crisis i es deuen dur el tupper de casa (però ser-hi hi són, que jo els he vistos!!)
I també està a pun el p... punyeteru! piromusical de la Mercè!
Ai! que em repeteixo!!!

I worth it

Quin estiu aquest...
Tantes sensacions!
Gràcies a tots els que l'heu fet possible, als que l'heu fet divertit i amè.
Gràcies a les ajudes rebudes, encara que molts ni us n'hagueu adonat.
La frustració? la perdua.
No m'he merescut ni em mereixo alguns dels tractes rebuts.

Per això he decidit que prescindeixo de segons quines coses i em quedo amb el que m'ha agradat de l'estiu.
Cause I worth it, què collons!

Destriar

Conduir.

Posar la ràdio i no sentir res.

Intentar posar la ment clara. Encefalograma pla.

Milers de pensaments rebotant a la xapa. Soroll estrepitós.

Recorant que un dia vaig utilitzar la memòria per més que quadrar dates de metges i llistes de compra.

Buscant la voluntat de lluitar contra la rutina que ens espera.

Anyorant a la gent de lluny. Anyorant a la gent d'aprop.

Anyorant les coses que encara no han acabat. Anyorant les que ni tan sols ha començat. Anyoran les que ni tan sols començaran mai. I les que no tornaran.

Principis i finals. I grans buits entremig. i petits moments de plena felicitat que hi són barrejats.

Milers de pensaments.

I de crits.

No plou. Però ho sembla perquè l'aigua que s'acumula a l'ànima.

Parar.

Descarregar.

I adonar-se de les coses petites que corren i que valen tant la pena.

Moments. Instants. Detalls.

Importen. I tant!

Quina sort poder guardar-los. Poder-los destriar i mantenir només aquells que realment valen la pena.

Costa

Costava tant apropar-se...
Costava un nus a l'estòmac.
Costava rebaixar-se fins a límits que no es sospitaven.
Era difícil.
Eren aprop, però costava tant...
Perquè eren tan lluny!
Circumstàncies estranyes que es feien difícils de salvar.
Supervivents.
Cadascú de la seva causa.
I causes tan diferents.
A anys llum.
Insalvables.

Potser el temps.
Sempre el temps té la resposta.

Però no sempre passa prou depressa.

I could leave Minnesota

L'aigua pren el verd de les herbes. Com dels arbres que l'envolten. Al fons, el gris de les muntanyes envoltades de calitxa dónen pas al blanc del cel, que es va tornant negre, anunciant tempesta. Això és el que veig de la finsestra estant.
I could leave Minnesota.
Face all I have to face and leave Minnesota.
As the cat walks the sky turns grey. Darker.
Inversament proporcional al cap. It gets lighter. Not at a constant speed. But one day I'll reach the light at one time.
One day the blanket will disappear. We'll pass the courtain and the light on the stage will not blind us anymore.
"No ho deixis escapar, nena!" em deien.
La reacció va funcionar.
I could leave Minnesota if that would mean to do it with you.
I don't think, thoug, you'd do it with me.
So perhaps, one day, I'll have the stomach to leave Minnesota on my own.
Meanwhle I'll stay. In a little world made from little moments, filling all those huge spaces that will appear in the moment all the things we shared will blow with the wind.
Damn!!

Cristina

Em faig un porro amb un gos per aquí...
I tinc pedres a les sabates!
Quin estrès!

I en Jordi lia.
Que maca és la Cris!

Energia

Càndida i fluorescent.
Tan esplendorosa i tan plena.
Blanca i tan enlluernadora.
Els cràters li dibuixen la cara inexpressiva.
Però amb tant poder.
Mou mars i altera caràcters.
Influeix en cada un de nosaltres encara que ens costi o no ho volguem reconeixer.
És tan oderosa la lluna!
La coliflor, lalluna, la muntanya.
3 cares amb la mateixa energia.

Boli

Aquest ha estat un estiu diferent.

Lluny del que segurament hauria d'haver sigut, del que s'esperava de mi i del que esperava jo d'ell.

Ha servit per tornar a agafar bolis i paperots i "vomitar" textos. Curts, dolents, però viscerals com feia dies que no eren.

Aquí en passo uns quants...

Petit

Demà tornarà a sortir el sol. però no entenc perquè se m'ha tornat a apagar la lluna...
Un altre cop fosc. I de nit.
Amb la sensació d'estar sol. Cridant. Sense que ningú em senti i m'estiri el braç. Per què? si jo ho faria!
Però jo no sóc la resta.
Sol.
Mastegar i empassar. Fàcil indigestió.
Buscant el lloc on tornar-me petit un altre cop i deixar de jugar a ser gegants.
Potser tots venim d'allà.
Però no ens trobem.
Potser només hi vaig jo.

La canción de las plantas

A vegades tinc por...
A vegades no sé ni perquè escric...
Però aquest cop t'ha tocat...
No m'ho tinguis en compte, d'acord? ja t'he dit que de vegades penso. I potser en coses que no em toquen o que no em convenen o que no sé si tindré la capacitat d'oblidar. Per sort o per desgràcia això de la memòria no és el meu fort...
Sí tinc, però, una virtut (o un defecte) i és que guardo coses que d'altra gent llançaria. Mails escrits però mai enviats datats de la llum del 99. Acabats de tornar de Montserrat suposo... La muntanya pren un altre sentit avui que recordo...
Pay no attention to me... estic cansada i una mica tocada... i estic tonta... ja ho saps.., vegetar pá los restos...

Estem d'obres...

El meu barri està fomut.
Durant molts anys els altres barris han passat davant del meu, perquè estaven més necessitats que no pas aquí.
Però ha arribat un moment en que ens falta de tot. No tenim escoles bressol, no tenim CAPs, no tenim parcs... ai! els parcs!!
Als volts de casa amb cosa de 2 setmanes ens van tancar 3 dels 5 parcs més o menys propers que tenim: un el van tancar perquè han de construir una escola amb biblioteca; l'altre l'han tancat perquè la Via Roma ha de ser peatonal i han començat les obres; i l'altre l'han tret perquè com que han de començar les obres del Ninot, han de col·locar el mercat provisional al passeig davant del Clínic, al carrer Casanova. Fins i tot el parc de la plaça Letamendi han tancat!
A mi em sembla molt bé que es facin totes aquestes millores al barri. Però s'havien de fer totes a l'hora i privant als nens, ara que ve el bon temps, del seu lloc on córrer i esbargir-se? No podien buscar un lloc per col·locar també un parc provisional?
Total, que els jardins de Maria Mercè Marçal estan petats de canalla cada dia (és un pati d'illa), i el jardinet d'Entença queda lluny, però imagino que deu estar plagat de canalla també...
Haurem d'esperar a veure què passa, si caminem 20 minuts d'anada i 20 de tornada per anar a algun parc o bé ens enclaustrem, o directament ens plantem un dia a la plaça Sant Jaume que ens deixin entrar a jugar al Pati dels Tarongers.

Jakarta

I jo aquí, atrapada com em sento aquests dies en aquesta ciutat que m'agrada però que a vegades ofega, penso molt en tu, en com et deus sentir, en les coses que vius i en tot allò que aprens. Estic contenta per això!



I mentrestant jo, aquí, fent anys com un cristo.

Diaris

L'avi prenia el diari a mig matí i s'asseia amb molta parsimònia a taula. Es calçava les ulleres de llegir i, de principi a fi, deborava cada una de les seves pàgines.
La seva concentració em fascinava. Normalment les pàgines d'un diari es llegeixen de manera vertical, o bé lleugerament inclinades. Ell no. La seva estona diària de diari era per llegir a conciència.
Ahir, passant dificultosament les pàgines del meu diari al tren, em van venir a la memòria tantes i tantes taules on l'avi havia llegit el seu diari. I vaig desitjar tenir jo també el meu moment de llegir el diari "comme il faut".

The need

I used to have a need.
I needed to go there and check. I felt nervous as my car reached the place. I wanted to drive faster and faster just to cross it quickly so I couldn't be seen, but the speed disk didn't allow me. So when I reached the end of the road I stopped the car and looked through the inside mirror to see once again that view and those ways I learnt one day. That was my peacefully moment. Sure you were far away, but I felt closer, just like when the train passed away.
The need became softer. Once a month. Three times a year. Once every two years... Till today. The need called again.
And I had to come back. Feeling nervous as I reached the road. Wishing I could drive faster than 50, just to avoid the embarrassing moment you could see my furtive investigation.
Till I reachedf the end of the road.
And there it was: the same view I loved the first time I saw it. And the same old ways you once talked about and I learned forever.

Wonder when the need will come again...

Figuretes

És molt d'hora.
Una senyora surt per una porta gris, trista, bruta. Porta un carretó que empeny amb facilitat. Va a plaça. Tothom sap que a primera hora és quan la fruita és més fresca i el peix és acabat d'arribar. Abraça un moneder gros. Massa gros per les monedes que porta.
Unes noies baixen de l'autobus escolar a plaça Catalunya. Han preparat aquesta exursió fins al detall. Van mudades i preparades per l'ocasió. Esperen poder perdre's pels carrerons de centre, badar, mirar botigues i arribar al vespre a casa i somiar amb les coses fantàstiques que poden passar a la gran ciutat.
Un noi es tapa les orelles amb uns auriculars propis de l'any 81. Porta els pantalons a mitja cuixa i es mou amb un monopatí sota el braç. Fa un salt i el monopatí va a terra i ell a sobre. I comencen a rodar tots dos Portal avall.
Passa un senyor caminant molt depressa. Crida. Parla per telèfon. Sembla que es baralla amb algú a l'altra banda de la línia. T'he dit que no! Això no pot ser. Em faràs parar boig! No s'adona que a aquestes hores ja ho sembla una mica, de boig...