Records. Emocions. Sentiments. Anhels.
Tot havia quedat tapat, somort, sota una pàtina espessa de temps.
És cert que de manera recorrent, des de sempre, li venien al cap. Al principi de manera més seguida. Tantes visites furtives. Aquella necessitat de saber, de saber que tot anava bé, que estaven bé tots dos i que la vida els somreia. Les visites es van anar espaiant. I la xarxa obria una finestra que no existia abans i des d'on podia conèixer ínfimes parts del seu camí. La interacció fins llavors havia estat mínima, gairebé inexistent. Un sol cop. Una sola conversa que devia durar 10 missatges en un xat de facebook. Havia mantingut la paraula de desaparèixer. Malgrat la pena. Malgrat l'enyor.
Fins aquell dimecres de novembre.
Es va destapar la caixa dels trons i la intensitat amb que va reaparèixer tot de sota la catifa feia mal.
Van tornar tots els records de cop. Les ganes de saber. Les ganes de reviure. Les emocions viscudes. Les passejades. Les converses. Les ganes.
I el neguit de no gosar. El temor que la intensitat no fos recíproca. Que el record no fos compartit i tampoc l'interès. La por a descobrir que la història guardada amb tant d'amor durant tant temps en un racó tan especial de l'ànima, fos poc més que una anècdota de poca importància pels altres.
I aquest neguit i aquesta por encara feien més mal.
