Aigua...

Feia molts dies que havia de fer-ho. Sabent que m'he de moure. Sabent que amb moviment el braç deixaria de semblar a punt de desencaixar-se. Sabent que sempre et sents millor quan et mous una estona.
Ahir l'Eila em va fer recordar els dies que, estant encara a Andorra, em llevava ben aviat i anava a nedar una estona abans d'anar a treballar. Feia mooolta mandra (però molta!) sortir del llit sabent que havia d'anar a la piscina amb el fred que arribava a fer (bbrrr!!) però en sortir sempre em sentia molt bé. I la veritat és que el dia també passava millor.
O sigui que avui m'he calçat el banyador pre-mamà (que encara puc omplir una mica més!), he estranat xancletes i me n'he anat a la piscina.
He descobert els programes específics per a embarassades i m'ha anat bé descobrir abans d'entrar a l'aigua que la panxa tiba avall si no nedes panxa-enlaire. Per això he nedat d'esquena pràcticament tota l'estona: esquena normal, esquena per dins l'aigua, doble-esquena, ... i altres estils que resulta que encara em queden per descobrir dins l'apassionant món del nedar d'esquena!
La panxa ha pesat poquet. He xocat amb tots els companys de carril. M'he cansat força. Però m'he sentit bé. Com quan sortia d'Encamp per anar cap a Farga.
Ara només queda continuar anan-t'hi cada dia (més o menys, home!) i llançar-me al gimnàs, amb prudència, perquè el cigró també es cansi una mica i es quedi relaxat com s'ha quedat sota la dutxa d'avui.

Más allá del puente

Aquest és el títol de la nova aventura teatral de Zoopa, amb en Juanjo a les entranyes. Com sempre, aquest home i el teatre, tots són un!
Han estat molts mesos des que vaig sentir a parlar del projecte fins que finalment ahir, 4 de març, es va estrenar al teatre Borràs de Barcelona.
Anava, com sempre, amb informació privilegiada, però també com sempre, amb algunes incògnites per descobrir (sino no tindria gràcia, i en Juanjo també ho sap això).
Vaig sortir de la sala amb una sensació que feia pocs dies que no tenia en sortir d'un teatre: somreia. M'havien explicat una molt bona història i me l'havien explicat molt bé. Tenia, com té sempre el que fa, aquell toc de mimositat que posa el Juanjo quan fa les coses.
Vaig sortir encantada: vaig descobrir un text amb girs i ginys simpàtics, àcids, maldestres i tendres; amb actors que em van sorprendre i que no havia vist acutar mai: la Marta Torné, donant un toc d'ingenuitat perfecte al personatge i el flipant Àlex Brendemühl que ahir es va convertir en un dels meus actors de capçalera: que gran!
Pel poc que vaig poder parlar amb els encarregats de parir a l'animal que es representa fins a mitjans d'abril, estaven tots contents, tranquil·ls, i amb aquell posat que dóna saber que s'han fet les coses bé.
Ara només falta que el públic s'acosti a Urquinaona a descobrir la història que amaga aquest pont i es deixi endur per la corrent...

Felicitats a tots nois!!

Arracades IV

I bé, sembla que ha marxat...
Primer va ser l'arracada de la llengua, que em vaig treure per voluntat pròpia després de parlar amb la pediatra.
I ara ha sigut l'arracada del nas.
Després de moooolts anys (no recordo quants!) el forat s'ha tancat. Per culpa d'una de les meves arxi-enemigues: les panses.
Una senyora pansa que va tenir la brillant idea de venir a instal·lar-se just sobre la meva arracadeta més petita, deixant-me un nas vermell i botit com un patata i una ferida que ha estat tants dies tancant-se que finalment no queda rastre de l'arracada que un dia hi va haver.
Em sap greu. Feia molts dies que venia amb mi. I ja venia en substitució d'una altra arracada que, saltant-me totes les "instruccions" que m'havien donat a casa abans de marxar al País Basc per primera vegada l'any 93, em vaig fer posar en una fira d'un poblet de platja.

No descarto la idea de tornar-la a retrobar d'aquí a uns anys...