L'altre dia vaig entrar en una botiga. Faltava una setmana per Nadal i lògicament, el fil musical acompanyava. De fet els fils musicals acompanyen des de fa un mes... Sonava la cançó de Wham! Last Christmas, i em vaig sorprendre a mi mateixa cantant-la interiorment amb un somriure. He de reconeixer que em vaig espantar.
Uns dies més tard em vaig posar a l'ipod un recull de cançonetes nadalenques per allò d'anar escampant bon rotllo per doquier (doquier... mmm ..., bonito palabro!). Després d'escoltar un parell de cançonetes de bon rotllo (sí, bon rotllo i nadal són conceptes que es poden donar en una mateixa cançó!) va i apareix del no-res un "uuuuhhh... uuuooooohhh!!!" amb la veu de George Michael que em va fer arrissar els pèls de pànic quan encara no eren ni les 8 del matí. Era la segona vegada que escoltava aquella cançó en una setmana i ja em provocava suors fredes... En què devia estar pensant quan la vaig posar a la llista? AAARRRGGHHH!!!!
Deixant de banda cançonetes gastades, que passeu uns grans dies, deixeu-vos endur per aquests dies, que no passa res ni nungú us ho tindrà en compte.
Que tingueu un bon nadal, una bona entrada d'any i que la resta sigui encara millor...
25 de desembre 2007
17 de novembre 2007
Ja està a punt!!
Ja està a punt. El bloc de la Lola, finalment, ja està a punt.
Hi ha una pila de fotos perquè en pogueu veure l'evolució, i l'intenció és d'anar-n'hi afegint a mida que vagi creixent. O sigui, que serà un no parar. Perquè això de créixer aquesta nena ja ho té. A poc a poc però segura.
No deixeu de visitar-la i passeu-hi de tant en tant a veure com de gran s'ha fet des de la última vegada que la vàreu veure!
Hi ha una pila de fotos perquè en pogueu veure l'evolució, i l'intenció és d'anar-n'hi afegint a mida que vagi creixent. O sigui, que serà un no parar. Perquè això de créixer aquesta nena ja ho té. A poc a poc però segura.
No deixeu de visitar-la i passeu-hi de tant en tant a veure com de gran s'ha fet des de la última vegada que la vàreu veure!
06 de novembre 2007
Concert
Fa dies que no escric perquè fa dies (concretament des del dia 15 d'octubre) que he tornat a treballar. Després d'un any forçosament sabàtic (els mals embarassos és el que tenen), he tornat al panorama laboral.
I tornar a bellugar-me per Barcelona, majoritàriament amb transport públic, m'ha fet rescatar l'ipod.
I escoltar la musiqueta que em fa estar de bon rotllo em fa venir massa vegades ganes de començar a cantar i esgargamellar-me cridant put your records on, ain't she sweet o accidentally in love. Ganes de fer saber a tothom que encara que s'hagi dormit poc, que s'estigui cansat i que hi hagi una pila de coses que amoïnen al personal es pot estar content només perquè sí.
No us ha passat mai que tot d'una us posaríeu a cantar al mig del carrer?
A mi m'està passant cada vegada més.
Tant, que algún dia li diré a l'Alba d'anar a fer una sessió al metro. Entrar i "cual" cubanades a la carta començar a cantar només pel gust de cantar a màxim volum.
Hauré de passar primer a veure (beure) al bon i vell amic JimBeam per allò del pànic escènic... T'apuntes?
I tornar a bellugar-me per Barcelona, majoritàriament amb transport públic, m'ha fet rescatar l'ipod.
I escoltar la musiqueta que em fa estar de bon rotllo em fa venir massa vegades ganes de començar a cantar i esgargamellar-me cridant put your records on, ain't she sweet o accidentally in love. Ganes de fer saber a tothom que encara que s'hagi dormit poc, que s'estigui cansat i que hi hagi una pila de coses que amoïnen al personal es pot estar content només perquè sí.
No us ha passat mai que tot d'una us posaríeu a cantar al mig del carrer?
A mi m'està passant cada vegada més.
Tant, que algún dia li diré a l'Alba d'anar a fer una sessió al metro. Entrar i "cual" cubanades a la carta començar a cantar només pel gust de cantar a màxim volum.
Hauré de passar primer a veure (beure) al bon i vell amic JimBeam per allò del pànic escènic... T'apuntes?
10 d’octubre 2007
Protagonistes anònims
Aquesta tarda he sortit a passejar amb la Lola pel barri.
He entrat en una botiga i se m'ha enganxat la cançó que sonava del fil musical: el Podré tornar enrera versionada per la Beth. Una bona versió.
He sortit de la botiga xiulant la melodia i he pres el carrer Villarroel avall. He tombat per València i he tornat a tombar i he encaminat Casanova amunt.
A mig carrer m'he adonat que un noi, amb motxil·la a l'espatlla i amb una pinta d'estranger que feia caure d'esquena, grabava amb una càmara de video digital. M'he adonat ràpidament que continuava xiulant i que sempre més sortiria al video de les seves vacances a Barcelona així: xiulant. I somrient, que ha sigut el meu acte reflex al descobrir-ho. Ell també ha somrigut.
I no he pogut evitar pensar en tota la gent immortalitzada a les meves fotografies.
Tota aquella gent a qui no conec de res i de qui no m'he preocupat mai, però que tot i així formen part de la meva història perquè van compratir moments de les meves vacances, dels meus sopars amb les amigues, de les meves paranoies amb la càmara...
Ells tampoc ho saben, però hi ha paper fotogràfic que ho demostra.
Em pregunto a quantes fotografies surto jo... i de quantes històries formo part sense saber-ho...
He entrat en una botiga i se m'ha enganxat la cançó que sonava del fil musical: el Podré tornar enrera versionada per la Beth. Una bona versió.
He sortit de la botiga xiulant la melodia i he pres el carrer Villarroel avall. He tombat per València i he tornat a tombar i he encaminat Casanova amunt.
A mig carrer m'he adonat que un noi, amb motxil·la a l'espatlla i amb una pinta d'estranger que feia caure d'esquena, grabava amb una càmara de video digital. M'he adonat ràpidament que continuava xiulant i que sempre més sortiria al video de les seves vacances a Barcelona així: xiulant. I somrient, que ha sigut el meu acte reflex al descobrir-ho. Ell també ha somrigut.
I no he pogut evitar pensar en tota la gent immortalitzada a les meves fotografies.
Tota aquella gent a qui no conec de res i de qui no m'he preocupat mai, però que tot i així formen part de la meva història perquè van compratir moments de les meves vacances, dels meus sopars amb les amigues, de les meves paranoies amb la càmara...
Ells tampoc ho saben, però hi ha paper fotogràfic que ho demostra.
Em pregunto a quantes fotografies surto jo... i de quantes històries formo part sense saber-ho...
06 d’octubre 2007
Viatge a Andorra
Un any després hem tornat a Andorra. Bé, en realitat ja hi hem tornat algun dia, però aquest cop ho hem fet amb el "paquet".
Ens ha omplert de manera impressionant saber que teníem a tanta genta a qui visitar, i saber que tots tenien ganes de retrobar-nos. Després d'un any d'haver marxat reconforta averiguar que els amics que vam deixar llavors són amics encara, malgrat ara passem més temps de relació telefònica que no presencial. I, malgrat ens ha sabut molt de greu, encara hem deixat de visitar a molta gent, a qui no varem dir res per impossibilitat de trobar-nos. La propera visita serà per vosaltres!
El trají va ser tal que la Lola va acabar el dia destrossada de cansada, amb el cos fet un quatre d'anar tot el dia amb el cotxet. Ara, satisfeta de tans petons com va rebre, abraçades, festes, somriures i paraules dolçes. Vam visitar la Ràdio, el Cresper i la Rasta, el Consell d'Administració amb Jose i Raul inclosos, la Carol i l'Edith i la Paula i l'Agustín, el Queco, l'Albert, el Joan i l'Icar... Una visita a Andorra com cal; visitant l'ànima que vam deixar al país dels pirineus i que és l'essència d'allò que més trobem a faltar i enyorem: la nostra gent.
Hem tornat a viure les inquietuds d'un país que avança encara que de vegades no sàpiguem cap on es vol dirigir i es perdi en absurdes batalles durant l'intent d'arribar a bon port. Amb les pors i maldecaps que això comporta. Potser podríem dir que "Andorra is different", i que nosaltres hem contribuït a treballar una part de la seva història i hem sigut part de la seva gent. Tornarem a pujar aviat.
En Juanjo i la Lola fent el Trempera a Pròxima,
amb els cascos de la talla gran
La Nuri amb la Lola. Hi falten en Josep, en Xovi
i la Raquel i ... ja tenim el Consell d'Administració
En Raul ja camina! Quina bona sorpresa!
Ens ha omplert de manera impressionant saber que teníem a tanta genta a qui visitar, i saber que tots tenien ganes de retrobar-nos. Després d'un any d'haver marxat reconforta averiguar que els amics que vam deixar llavors són amics encara, malgrat ara passem més temps de relació telefònica que no presencial. I, malgrat ens ha sabut molt de greu, encara hem deixat de visitar a molta gent, a qui no varem dir res per impossibilitat de trobar-nos. La propera visita serà per vosaltres!
El trají va ser tal que la Lola va acabar el dia destrossada de cansada, amb el cos fet un quatre d'anar tot el dia amb el cotxet. Ara, satisfeta de tans petons com va rebre, abraçades, festes, somriures i paraules dolçes. Vam visitar la Ràdio, el Cresper i la Rasta, el Consell d'Administració amb Jose i Raul inclosos, la Carol i l'Edith i la Paula i l'Agustín, el Queco, l'Albert, el Joan i l'Icar... Una visita a Andorra com cal; visitant l'ànima que vam deixar al país dels pirineus i que és l'essència d'allò que més trobem a faltar i enyorem: la nostra gent.
Hem tornat a viure les inquietuds d'un país que avança encara que de vegades no sàpiguem cap on es vol dirigir i es perdi en absurdes batalles durant l'intent d'arribar a bon port. Amb les pors i maldecaps que això comporta. Potser podríem dir que "Andorra is different", i que nosaltres hem contribuït a treballar una part de la seva història i hem sigut part de la seva gent. Tornarem a pujar aviat.
En Juanjo i la Lola fent el Trempera a Pròxima,
amb els cascos de la talla gran
La Nuri amb la Lola. Hi falten en Josep, en Xovi
i la Raquel i ... ja tenim el Consell d'Administració
En Raul ja camina! Quina bona sorpresa!
01 d’octubre 2007
Ja són aquí!
Ja han aterrat, com cada any, els universitaris al barri!
Tenir l'escola industrial tan a la vora ja ho té això. Els pisos d'estudiants proliferen acada edifici, a cada bloc. Posaria la mà al foc que cada una de les escales del barri té, com a mínim, un pis ocupat d'octubre a juliol, amb festes els dijous, i anades i vingudes a altes hores.
Avui passejant pels volts de la universitat m'han vingut ganes de seure a les llargues taules plenes de jovent i de cerveses. Quantes tardes no havíem passat amb l'Anna primer, i la Meri després bebent, fumant i arreglant el món..., ai!
Abans d'anar a casa he passat pel supermercat. No ho he pogut evitar, la xafarderia de vegades em guanya. Les cistelles anaven plenes de carn, de pizzes, de refrescos en llauna, de iogurts per beure, de bollicaus, de pastelitos amb xocolata, de pambimbo. De fruita no n'he vist enlloc, ves per on... He hagut de somriure al descobrir que el prestatge amb més dedicació era el del rom. Suposo que el baixaran a comprar el dia que facin sopar amb els col·legues i decideixin fer el botellón a casa, perquè ara no sé si es porta allò d'anar a jugar al duro amb una gerra gegant del que sigui més barat al barri gòtic...
Quins records, l'època d'estudiant!
Tenir l'escola industrial tan a la vora ja ho té això. Els pisos d'estudiants proliferen acada edifici, a cada bloc. Posaria la mà al foc que cada una de les escales del barri té, com a mínim, un pis ocupat d'octubre a juliol, amb festes els dijous, i anades i vingudes a altes hores.
Avui passejant pels volts de la universitat m'han vingut ganes de seure a les llargues taules plenes de jovent i de cerveses. Quantes tardes no havíem passat amb l'Anna primer, i la Meri després bebent, fumant i arreglant el món..., ai!
Abans d'anar a casa he passat pel supermercat. No ho he pogut evitar, la xafarderia de vegades em guanya. Les cistelles anaven plenes de carn, de pizzes, de refrescos en llauna, de iogurts per beure, de bollicaus, de pastelitos amb xocolata, de pambimbo. De fruita no n'he vist enlloc, ves per on... He hagut de somriure al descobrir que el prestatge amb més dedicació era el del rom. Suposo que el baixaran a comprar el dia que facin sopar amb els col·legues i decideixin fer el botellón a casa, perquè ara no sé si es porta allò d'anar a jugar al duro amb una gerra gegant del que sigui més barat al barri gòtic...
Quins records, l'època d'estudiant!
28 de setembre 2007
En Max
En Max és el meu gat.
És un bon gat.
Li agrada dormir enganxat a les cames, faci fred o faci calor; i dormir a la butaca.
Li agrada la tonyina (quan fem amanida ell fa una festa), el paté de gat amb gelatina i li agrada veure l'aigua directament de l'aixeta del lavabo.
Sempre ha anat a la seva, no li agrada massa que l'amanyaguin, sobretot si ell no està per brocs.
Li agrada anar a Pedra, perquè allí pot passejar per fora tot el que vol: corre amunt i avall de la muntanya del costat de casa, escolta els sorolls extranys i mira les pedres (sí, no ho entenc, però ho fa). A Encamp li agradava amagar-se darrera el sofà i mirar per la finestra. Quan nevava es quedava completament absort per l'espectacle. Segurament el troba a faltar, com jo.
Quan hem tornat a Barcelona, en realitat, ha tornat a la seva primera casa. El dia que hi va arribar estava espantat perquè, a més d'un lloc nou, es va trobar amb la casa plena de gent que l'havia vingut a rebre.
Durant l'embaràs hem fet estrets els llaços entre nosaltres: mai havíem passat tanta estona junts i suposo que per això la dependència ha crescut: si jo anava al lavabo ell venia amb mi (encara que fóssin les 3 del matí). Si jo dinava, ell també, i fins compartíem l'estona de migdiada: jo al sofà, ell a la butaca. Però ha arribat la nena i tot i que l'ha rebut molt bé les coses ja no són com abans. Ja no puc estar a soles amb ell: les nostres migdiades ara són a tres, i a més, la tercera crida, plora i aclapara tota la meva atenció. Intento fer-lo partícep dels espectacles de cada dia, la banyera, els menjars, la nena dormint; i fa l'esforç, però de vegades es rebota i decideix que el millor lloc per dormir ara és el llitet de la petita.
Suposo que ell també vol aclaparar tota l'atenció i ni que sigui durant una estona convertir-se en Lola.
És un bon gat.
Li agrada dormir enganxat a les cames, faci fred o faci calor; i dormir a la butaca.
Li agrada la tonyina (quan fem amanida ell fa una festa), el paté de gat amb gelatina i li agrada veure l'aigua directament de l'aixeta del lavabo.
Sempre ha anat a la seva, no li agrada massa que l'amanyaguin, sobretot si ell no està per brocs.
Li agrada anar a Pedra, perquè allí pot passejar per fora tot el que vol: corre amunt i avall de la muntanya del costat de casa, escolta els sorolls extranys i mira les pedres (sí, no ho entenc, però ho fa). A Encamp li agradava amagar-se darrera el sofà i mirar per la finestra. Quan nevava es quedava completament absort per l'espectacle. Segurament el troba a faltar, com jo.
Quan hem tornat a Barcelona, en realitat, ha tornat a la seva primera casa. El dia que hi va arribar estava espantat perquè, a més d'un lloc nou, es va trobar amb la casa plena de gent que l'havia vingut a rebre.
Durant l'embaràs hem fet estrets els llaços entre nosaltres: mai havíem passat tanta estona junts i suposo que per això la dependència ha crescut: si jo anava al lavabo ell venia amb mi (encara que fóssin les 3 del matí). Si jo dinava, ell també, i fins compartíem l'estona de migdiada: jo al sofà, ell a la butaca. Però ha arribat la nena i tot i que l'ha rebut molt bé les coses ja no són com abans. Ja no puc estar a soles amb ell: les nostres migdiades ara són a tres, i a més, la tercera crida, plora i aclapara tota la meva atenció. Intento fer-lo partícep dels espectacles de cada dia, la banyera, els menjars, la nena dormint; i fa l'esforç, però de vegades es rebota i decideix que el millor lloc per dormir ara és el llitet de la petita.
Suposo que ell també vol aclaparar tota l'atenció i ni que sigui durant una estona convertir-se en Lola.
26 de setembre 2007
Finestres
Ahir a la nit, mentre intentava adormir-me, em va venir al cap la finestra de l'habitació d'Encamp. Vaig trobar a faltar la distància que hi havia fins al llit, però sobretot trobava a faltar la claror que entrava per les escletxes de la persiana des de la farola que hi havia a la vorera del davant, al mur del prat de la Júlia que es glaçava cada hivern. Vaig recordar també la claror que entrava durant el dia, tan diferent a la claror que entra ara, per la finestra de Barcelona, a través del pati de llums. Però sobretot vaig trobar a faltar la fresqueta que entrava quan el Juanjo em deixava obrir la finestra i que provocava que m'abrigués fins sobre la barbeta amb el cobrellit. Ara amb prou feines si em tapo fins la cintura amb el llençol. I per descomptat la finestra està sempre oberta.
Imagino que és una manera una mica rara de repassar les diferències entre la meva vida a Andorra i la meva vida a Barcelona... o potser només un moment de melanconia devant la desesperació de l'insomni que s'apodera de mi. Sobretot durant els dies en que vaig més cansada i he dormit menys.
Deu ser de les poquetes coses que trobo a faltar...
Imagino que és una manera una mica rara de repassar les diferències entre la meva vida a Andorra i la meva vida a Barcelona... o potser només un moment de melanconia devant la desesperació de l'insomni que s'apodera de mi. Sobretot durant els dies en que vaig més cansada i he dormit menys.
Deu ser de les poquetes coses que trobo a faltar...
24 de setembre 2007
Piromusical
Avui és 24 de setembre, dia de la Mercè (o de la Merced segons la propaganda que Movistar em va enviar fa uns dies). Avui a Barcelona és festa grossa. En realitat és el dia del fi de festa.
I per acabar amb la festa arriben els focs. Com a pràcticament totes les festes majors. Ah, però aquí en diuen piromusical, que queda molt fi. I per descomptat, la telentrès en fa la retransmissió.
És necessari? Tota Catalunya vol veure uns focs artificials amb música que no hi va ni hi ve, que va a deshora, que no va al ritme dels focs?
Fins a quin punt aquesta activitat ha passat a estar pensada per la televisió i no pels assistents a l'avinguda Maria Cristina? No deu passar com amb les cerimònies de l'11 de setembre, que a la tele queda súper bé però al parc de la ciutadella no es veu una merda? (amb perdó de l'expressió, clar!)
Em sembla que aviat deixarem de sortir al carrer a veure els espectacles per quedar-nos a casa rapapats al sofà per veure-les per la tele.
I per acabar amb la festa arriben els focs. Com a pràcticament totes les festes majors. Ah, però aquí en diuen piromusical, que queda molt fi. I per descomptat, la telentrès en fa la retransmissió.
És necessari? Tota Catalunya vol veure uns focs artificials amb música que no hi va ni hi ve, que va a deshora, que no va al ritme dels focs?
Fins a quin punt aquesta activitat ha passat a estar pensada per la televisió i no pels assistents a l'avinguda Maria Cristina? No deu passar com amb les cerimònies de l'11 de setembre, que a la tele queda súper bé però al parc de la ciutadella no es veu una merda? (amb perdó de l'expressió, clar!)
Em sembla que aviat deixarem de sortir al carrer a veure els espectacles per quedar-nos a casa rapapats al sofà per veure-les per la tele.
Arracades II
Avui fa un any que l'avi va marxar. I el trobo a faltar.
A mesura que han passat els mesos he après moltes coses d'ell que abans no sabia, i tot i que els seus últims temps els tinc molt presents, he aconseguit recordar amb molta claredat l'avi, el Peret, el de sempre, sense més problema de memòria que ser despistadet.
Avui li he dut un setembre. Una floreta semblant a la margarita però de color groc que creix als marges dels prats de Cerdanya al setembre. M'ha semblat un bon present. A falta d'un rovellonet...
Que divertides deuen ser les partides de dòmino amb el Genís i el Joaquín, oi? Dóna records també al Lluïset i a la Lluïseta quan passin a la vora festejant agafadets de la mà...
11 de setembre 2007
Llast
Avui m'he tirat de cap a la piscina. Literal. He anat a la piscina i he fet cas a ma mare (sempre se'ls ha de fer cas a les mares) i m'he llençat a l'aigua de cop, pensant-m'ho molt però sense baixar per l'escaleta com una iaiona.
He contat fins a tres i a l'arribar a sis... xaf! De cap a la piscina!
No recordo com va ser la primera vegada que em vaig llençar de cap a la piscina, perquè devia ser petita i des de llavors la sensació ha anat amb mi sempre. Però avui... ha sigut tan alliberador! M'he tret una pila de llast de sobre que durant un any s'ha anat acomodant en mi.
Ha estat un any molt raro. Primer l’embaràs, amb el seu malestar, els nervis, els marejos, la inflor de peus, el cansament i la son. La retenció de líquids i el repòs degut a tots els síndromes d’embaràs que han passat pel meu organisme i que han deixat petja i han deixat un cos bastant fet pols. Tampoc ha ajudat a la meva recuperació (ans el contrari) el fet que la Lola arribés al món a través de la panxa. Després dels nou mesos de pissarrí, l'obertura del ventre no ajuda a retornar a la vida normal. Com tampoc hi ajuda gens el fet de tenir una criatureta (fantàstica, preciosa, divertida i a la que adoro) que cada dia esgota la bateria de la que disposo i rebenta les poques forces que em poden quedar. L'estalvi energètic és impossible!
Per això avui, després de llençar-me i sentir que l'aigua es quedava amb bona part del malestar físic que ha estat amb mi des de fa pràcticament un any, no he pogut fer més que sortir de l'aigua i llençar-me un altre cop. I un altre. I un altre, i un altre... fins que la gossa ja no sabia com mirar-me de tan entrar i sortir.
Purificant-me.
Tant com he pogut.
Per cert, que després de tant de temps sense fer exercici "comme il faut", i tot i que no he estat més de 15 minuts nedant, he acabat amb una contractura a l'espatlla, que des de llavors que tinc una torticolis espatarrant! Però amb quin gust!
He contat fins a tres i a l'arribar a sis... xaf! De cap a la piscina!
No recordo com va ser la primera vegada que em vaig llençar de cap a la piscina, perquè devia ser petita i des de llavors la sensació ha anat amb mi sempre. Però avui... ha sigut tan alliberador! M'he tret una pila de llast de sobre que durant un any s'ha anat acomodant en mi.
Ha estat un any molt raro. Primer l’embaràs, amb el seu malestar, els nervis, els marejos, la inflor de peus, el cansament i la son. La retenció de líquids i el repòs degut a tots els síndromes d’embaràs que han passat pel meu organisme i que han deixat petja i han deixat un cos bastant fet pols. Tampoc ha ajudat a la meva recuperació (ans el contrari) el fet que la Lola arribés al món a través de la panxa. Després dels nou mesos de pissarrí, l'obertura del ventre no ajuda a retornar a la vida normal. Com tampoc hi ajuda gens el fet de tenir una criatureta (fantàstica, preciosa, divertida i a la que adoro) que cada dia esgota la bateria de la que disposo i rebenta les poques forces que em poden quedar. L'estalvi energètic és impossible!
Per això avui, després de llençar-me i sentir que l'aigua es quedava amb bona part del malestar físic que ha estat amb mi des de fa pràcticament un any, no he pogut fer més que sortir de l'aigua i llençar-me un altre cop. I un altre. I un altre, i un altre... fins que la gossa ja no sabia com mirar-me de tan entrar i sortir.
Purificant-me.
Tant com he pogut.
Per cert, que després de tant de temps sense fer exercici "comme il faut", i tot i que no he estat més de 15 minuts nedant, he acabat amb una contractura a l'espatlla, que des de llavors que tinc una torticolis espatarrant! Però amb quin gust!
05 de setembre 2007
Cartes al director
Desde fa molts anys que sóc lectora de diaris.
A casa sempre han llegit el diari, i, com diu l'anunci pel foment a la lectura, l'hàbit dels meus pares ha quallat tan en els meus germans com en mi. I actualment, amb els diaris a la xarxa puc gaudir, sempre i quan disposi de temps, de la lectura de no només un diari sino dels que vulgui.
Una de les seccions que acostumo a llegir sempre són les cartes al director, perquè em semblen que són un bon lloc on analitzar no només les opinions sino també les inquietuds dels lectors/citadans del país, i no només en qüestions d'actualitat sino en aspectes personals que poden ser desconeguts pel gran públic. D'aquesta manera em sembla que es pot extreure la salubritat de la societat.
I pel que sembla, no sé si és degut a les vacances o al cansament general de tot, que les cartes que arriben a les bústies dels diaris són surrealistes. El país deu anar molt bé, perquè sino no entenc com la gent es pot arribar a queixar de les coses que es queixa (ni com és que els diaris les publiquen!).
La gent deu tenir molts pocs mals de cap si la seva motivació per escriure una carta al diari són coses tan inversemblants com: les pantalles contra la contaminació acústica de la Gran Via de barcelona són un perill perquè poden causar accidents perquè són de colors (comorrr?? la gent busca excuses per cada cosa...!); o bé: la gent no sap el que és bo perquè van de vacances tots al matiex lloc i durant el mateix període de temps, en canvi els dels pobles costaners en sabem més i anem de vacances passat l'estiu (qui el pica primer a aquest??)
O el món va molt bé o jo m'he perdut algun capítol de la història...
A casa sempre han llegit el diari, i, com diu l'anunci pel foment a la lectura, l'hàbit dels meus pares ha quallat tan en els meus germans com en mi. I actualment, amb els diaris a la xarxa puc gaudir, sempre i quan disposi de temps, de la lectura de no només un diari sino dels que vulgui.
Una de les seccions que acostumo a llegir sempre són les cartes al director, perquè em semblen que són un bon lloc on analitzar no només les opinions sino també les inquietuds dels lectors/citadans del país, i no només en qüestions d'actualitat sino en aspectes personals que poden ser desconeguts pel gran públic. D'aquesta manera em sembla que es pot extreure la salubritat de la societat.
I pel que sembla, no sé si és degut a les vacances o al cansament general de tot, que les cartes que arriben a les bústies dels diaris són surrealistes. El país deu anar molt bé, perquè sino no entenc com la gent es pot arribar a queixar de les coses que es queixa (ni com és que els diaris les publiquen!).
La gent deu tenir molts pocs mals de cap si la seva motivació per escriure una carta al diari són coses tan inversemblants com: les pantalles contra la contaminació acústica de la Gran Via de barcelona són un perill perquè poden causar accidents perquè són de colors (comorrr?? la gent busca excuses per cada cosa...!); o bé: la gent no sap el que és bo perquè van de vacances tots al matiex lloc i durant el mateix període de temps, en canvi els dels pobles costaners en sabem més i anem de vacances passat l'estiu (qui el pica primer a aquest??)
O el món va molt bé o jo m'he perdut algun capítol de la història...
04 de setembre 2007
28 d’agost 2007
Companys de viatge
Els meus veïns ja no s’estimen.
Cada dia es criden més.
Són un matrimoni ja gran, que des de casats han viscut a l’edifici.
Ell surt cada dia a comprar. Ha millorat molt la seva vida des que han posat l’ascensor. Agafa el carret i s’en va fins al mercat o al super a buscar les quatre coses que sempre ens acaben fent falta. O bé agafa el cotxe i el porta al mecànic per poder anar amb totes garanties d’excursió el cap de setmana. Sé que ha estat a Sant Miquel del Fai per l’enganxina que duu a la porta del maleter.
Ella no surt mai. Només quan marxa el cap de setmana d’excursió amb el cotxe. Abans patia molt per pujar i baixar l’escala. Ara és més fàcil. Però cada dia està més fotuda i li costa més bellugar-se.
Tots dos han estat tants dies junts que s’han arribat a cansar l’un de l’altre. Qualsevol petit detall fora d’allò establert irrita tan que el crit i la bronca són el recurs de queixa més utilitzat.
Fins que la mort us separi. Quina sentència tan bèstia. És fotut pensar que al cap de la vida et pots arribar a adonar de que t’has equivocat. Allò del company de viatge no funciona.
Cada dia es criden més.
Són un matrimoni ja gran, que des de casats han viscut a l’edifici.
Ell surt cada dia a comprar. Ha millorat molt la seva vida des que han posat l’ascensor. Agafa el carret i s’en va fins al mercat o al super a buscar les quatre coses que sempre ens acaben fent falta. O bé agafa el cotxe i el porta al mecànic per poder anar amb totes garanties d’excursió el cap de setmana. Sé que ha estat a Sant Miquel del Fai per l’enganxina que duu a la porta del maleter.
Ella no surt mai. Només quan marxa el cap de setmana d’excursió amb el cotxe. Abans patia molt per pujar i baixar l’escala. Ara és més fàcil. Però cada dia està més fotuda i li costa més bellugar-se.
Tots dos han estat tants dies junts que s’han arribat a cansar l’un de l’altre. Qualsevol petit detall fora d’allò establert irrita tan que el crit i la bronca són el recurs de queixa més utilitzat.
Fins que la mort us separi. Quina sentència tan bèstia. És fotut pensar que al cap de la vida et pots arribar a adonar de que t’has equivocat. Allò del company de viatge no funciona.
Només és el que hi ha.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
