En Max és el meu gat.
És un bon gat.
Li agrada dormir enganxat a les cames, faci fred o faci calor; i dormir a la butaca.
Li agrada la tonyina (quan fem amanida ell fa una festa), el paté de gat amb gelatina i li agrada veure l'aigua directament de l'aixeta del lavabo.
Sempre ha anat a la seva, no li agrada massa que l'amanyaguin, sobretot si ell no està per brocs.
Li agrada anar a Pedra, perquè allí pot passejar per fora tot el que vol: corre amunt i avall de la muntanya del costat de casa, escolta els sorolls extranys i mira les pedres (sí, no ho entenc, però ho fa). A Encamp li agradava amagar-se darrera el sofà i mirar per la finestra. Quan nevava es quedava completament absort per l'espectacle. Segurament el troba a faltar, com jo.
Quan hem tornat a Barcelona, en realitat, ha tornat a la seva primera casa. El dia que hi va arribar estava espantat perquè, a més d'un lloc nou, es va trobar amb la casa plena de gent que l'havia vingut a rebre.
Durant l'embaràs hem fet estrets els llaços entre nosaltres: mai havíem passat tanta estona junts i suposo que per això la dependència ha crescut: si jo anava al lavabo ell venia amb mi (encara que fóssin les 3 del matí). Si jo dinava, ell també, i fins compartíem l'estona de migdiada: jo al sofà, ell a la butaca. Però ha arribat la nena i tot i que l'ha rebut molt bé les coses ja no són com abans. Ja no puc estar a soles amb ell: les nostres migdiades ara són a tres, i a més, la tercera crida, plora i aclapara tota la meva atenció. Intento fer-lo partícep dels espectacles de cada dia, la banyera, els menjars, la nena dormint; i fa l'esforç, però de vegades es rebota i decideix que el millor lloc per dormir ara és el llitet de la petita.
Suposo que ell també vol aclaparar tota l'atenció i ni que sigui durant una estona convertir-se en Lola.
28 de setembre 2007
26 de setembre 2007
Finestres
Ahir a la nit, mentre intentava adormir-me, em va venir al cap la finestra de l'habitació d'Encamp. Vaig trobar a faltar la distància que hi havia fins al llit, però sobretot trobava a faltar la claror que entrava per les escletxes de la persiana des de la farola que hi havia a la vorera del davant, al mur del prat de la Júlia que es glaçava cada hivern. Vaig recordar també la claror que entrava durant el dia, tan diferent a la claror que entra ara, per la finestra de Barcelona, a través del pati de llums. Però sobretot vaig trobar a faltar la fresqueta que entrava quan el Juanjo em deixava obrir la finestra i que provocava que m'abrigués fins sobre la barbeta amb el cobrellit. Ara amb prou feines si em tapo fins la cintura amb el llençol. I per descomptat la finestra està sempre oberta.
Imagino que és una manera una mica rara de repassar les diferències entre la meva vida a Andorra i la meva vida a Barcelona... o potser només un moment de melanconia devant la desesperació de l'insomni que s'apodera de mi. Sobretot durant els dies en que vaig més cansada i he dormit menys.
Deu ser de les poquetes coses que trobo a faltar...
Imagino que és una manera una mica rara de repassar les diferències entre la meva vida a Andorra i la meva vida a Barcelona... o potser només un moment de melanconia devant la desesperació de l'insomni que s'apodera de mi. Sobretot durant els dies en que vaig més cansada i he dormit menys.
Deu ser de les poquetes coses que trobo a faltar...
24 de setembre 2007
Piromusical
Avui és 24 de setembre, dia de la Mercè (o de la Merced segons la propaganda que Movistar em va enviar fa uns dies). Avui a Barcelona és festa grossa. En realitat és el dia del fi de festa.
I per acabar amb la festa arriben els focs. Com a pràcticament totes les festes majors. Ah, però aquí en diuen piromusical, que queda molt fi. I per descomptat, la telentrès en fa la retransmissió.
És necessari? Tota Catalunya vol veure uns focs artificials amb música que no hi va ni hi ve, que va a deshora, que no va al ritme dels focs?
Fins a quin punt aquesta activitat ha passat a estar pensada per la televisió i no pels assistents a l'avinguda Maria Cristina? No deu passar com amb les cerimònies de l'11 de setembre, que a la tele queda súper bé però al parc de la ciutadella no es veu una merda? (amb perdó de l'expressió, clar!)
Em sembla que aviat deixarem de sortir al carrer a veure els espectacles per quedar-nos a casa rapapats al sofà per veure-les per la tele.
I per acabar amb la festa arriben els focs. Com a pràcticament totes les festes majors. Ah, però aquí en diuen piromusical, que queda molt fi. I per descomptat, la telentrès en fa la retransmissió.
És necessari? Tota Catalunya vol veure uns focs artificials amb música que no hi va ni hi ve, que va a deshora, que no va al ritme dels focs?
Fins a quin punt aquesta activitat ha passat a estar pensada per la televisió i no pels assistents a l'avinguda Maria Cristina? No deu passar com amb les cerimònies de l'11 de setembre, que a la tele queda súper bé però al parc de la ciutadella no es veu una merda? (amb perdó de l'expressió, clar!)
Em sembla que aviat deixarem de sortir al carrer a veure els espectacles per quedar-nos a casa rapapats al sofà per veure-les per la tele.
Arracades II
Avui fa un any que l'avi va marxar. I el trobo a faltar.
A mesura que han passat els mesos he après moltes coses d'ell que abans no sabia, i tot i que els seus últims temps els tinc molt presents, he aconseguit recordar amb molta claredat l'avi, el Peret, el de sempre, sense més problema de memòria que ser despistadet.
Avui li he dut un setembre. Una floreta semblant a la margarita però de color groc que creix als marges dels prats de Cerdanya al setembre. M'ha semblat un bon present. A falta d'un rovellonet...
Que divertides deuen ser les partides de dòmino amb el Genís i el Joaquín, oi? Dóna records també al Lluïset i a la Lluïseta quan passin a la vora festejant agafadets de la mà...
11 de setembre 2007
Llast
Avui m'he tirat de cap a la piscina. Literal. He anat a la piscina i he fet cas a ma mare (sempre se'ls ha de fer cas a les mares) i m'he llençat a l'aigua de cop, pensant-m'ho molt però sense baixar per l'escaleta com una iaiona.
He contat fins a tres i a l'arribar a sis... xaf! De cap a la piscina!
No recordo com va ser la primera vegada que em vaig llençar de cap a la piscina, perquè devia ser petita i des de llavors la sensació ha anat amb mi sempre. Però avui... ha sigut tan alliberador! M'he tret una pila de llast de sobre que durant un any s'ha anat acomodant en mi.
Ha estat un any molt raro. Primer l’embaràs, amb el seu malestar, els nervis, els marejos, la inflor de peus, el cansament i la son. La retenció de líquids i el repòs degut a tots els síndromes d’embaràs que han passat pel meu organisme i que han deixat petja i han deixat un cos bastant fet pols. Tampoc ha ajudat a la meva recuperació (ans el contrari) el fet que la Lola arribés al món a través de la panxa. Després dels nou mesos de pissarrí, l'obertura del ventre no ajuda a retornar a la vida normal. Com tampoc hi ajuda gens el fet de tenir una criatureta (fantàstica, preciosa, divertida i a la que adoro) que cada dia esgota la bateria de la que disposo i rebenta les poques forces que em poden quedar. L'estalvi energètic és impossible!
Per això avui, després de llençar-me i sentir que l'aigua es quedava amb bona part del malestar físic que ha estat amb mi des de fa pràcticament un any, no he pogut fer més que sortir de l'aigua i llençar-me un altre cop. I un altre. I un altre, i un altre... fins que la gossa ja no sabia com mirar-me de tan entrar i sortir.
Purificant-me.
Tant com he pogut.
Per cert, que després de tant de temps sense fer exercici "comme il faut", i tot i que no he estat més de 15 minuts nedant, he acabat amb una contractura a l'espatlla, que des de llavors que tinc una torticolis espatarrant! Però amb quin gust!
He contat fins a tres i a l'arribar a sis... xaf! De cap a la piscina!
No recordo com va ser la primera vegada que em vaig llençar de cap a la piscina, perquè devia ser petita i des de llavors la sensació ha anat amb mi sempre. Però avui... ha sigut tan alliberador! M'he tret una pila de llast de sobre que durant un any s'ha anat acomodant en mi.
Ha estat un any molt raro. Primer l’embaràs, amb el seu malestar, els nervis, els marejos, la inflor de peus, el cansament i la son. La retenció de líquids i el repòs degut a tots els síndromes d’embaràs que han passat pel meu organisme i que han deixat petja i han deixat un cos bastant fet pols. Tampoc ha ajudat a la meva recuperació (ans el contrari) el fet que la Lola arribés al món a través de la panxa. Després dels nou mesos de pissarrí, l'obertura del ventre no ajuda a retornar a la vida normal. Com tampoc hi ajuda gens el fet de tenir una criatureta (fantàstica, preciosa, divertida i a la que adoro) que cada dia esgota la bateria de la que disposo i rebenta les poques forces que em poden quedar. L'estalvi energètic és impossible!
Per això avui, després de llençar-me i sentir que l'aigua es quedava amb bona part del malestar físic que ha estat amb mi des de fa pràcticament un any, no he pogut fer més que sortir de l'aigua i llençar-me un altre cop. I un altre. I un altre, i un altre... fins que la gossa ja no sabia com mirar-me de tan entrar i sortir.
Purificant-me.
Tant com he pogut.
Per cert, que després de tant de temps sense fer exercici "comme il faut", i tot i que no he estat més de 15 minuts nedant, he acabat amb una contractura a l'espatlla, que des de llavors que tinc una torticolis espatarrant! Però amb quin gust!
05 de setembre 2007
Cartes al director
Desde fa molts anys que sóc lectora de diaris.
A casa sempre han llegit el diari, i, com diu l'anunci pel foment a la lectura, l'hàbit dels meus pares ha quallat tan en els meus germans com en mi. I actualment, amb els diaris a la xarxa puc gaudir, sempre i quan disposi de temps, de la lectura de no només un diari sino dels que vulgui.
Una de les seccions que acostumo a llegir sempre són les cartes al director, perquè em semblen que són un bon lloc on analitzar no només les opinions sino també les inquietuds dels lectors/citadans del país, i no només en qüestions d'actualitat sino en aspectes personals que poden ser desconeguts pel gran públic. D'aquesta manera em sembla que es pot extreure la salubritat de la societat.
I pel que sembla, no sé si és degut a les vacances o al cansament general de tot, que les cartes que arriben a les bústies dels diaris són surrealistes. El país deu anar molt bé, perquè sino no entenc com la gent es pot arribar a queixar de les coses que es queixa (ni com és que els diaris les publiquen!).
La gent deu tenir molts pocs mals de cap si la seva motivació per escriure una carta al diari són coses tan inversemblants com: les pantalles contra la contaminació acústica de la Gran Via de barcelona són un perill perquè poden causar accidents perquè són de colors (comorrr?? la gent busca excuses per cada cosa...!); o bé: la gent no sap el que és bo perquè van de vacances tots al matiex lloc i durant el mateix període de temps, en canvi els dels pobles costaners en sabem més i anem de vacances passat l'estiu (qui el pica primer a aquest??)
O el món va molt bé o jo m'he perdut algun capítol de la història...
A casa sempre han llegit el diari, i, com diu l'anunci pel foment a la lectura, l'hàbit dels meus pares ha quallat tan en els meus germans com en mi. I actualment, amb els diaris a la xarxa puc gaudir, sempre i quan disposi de temps, de la lectura de no només un diari sino dels que vulgui.
Una de les seccions que acostumo a llegir sempre són les cartes al director, perquè em semblen que són un bon lloc on analitzar no només les opinions sino també les inquietuds dels lectors/citadans del país, i no només en qüestions d'actualitat sino en aspectes personals que poden ser desconeguts pel gran públic. D'aquesta manera em sembla que es pot extreure la salubritat de la societat.
I pel que sembla, no sé si és degut a les vacances o al cansament general de tot, que les cartes que arriben a les bústies dels diaris són surrealistes. El país deu anar molt bé, perquè sino no entenc com la gent es pot arribar a queixar de les coses que es queixa (ni com és que els diaris les publiquen!).
La gent deu tenir molts pocs mals de cap si la seva motivació per escriure una carta al diari són coses tan inversemblants com: les pantalles contra la contaminació acústica de la Gran Via de barcelona són un perill perquè poden causar accidents perquè són de colors (comorrr?? la gent busca excuses per cada cosa...!); o bé: la gent no sap el que és bo perquè van de vacances tots al matiex lloc i durant el mateix període de temps, en canvi els dels pobles costaners en sabem més i anem de vacances passat l'estiu (qui el pica primer a aquest??)
O el món va molt bé o jo m'he perdut algun capítol de la història...
04 de setembre 2007
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
