Marcel Gros

Avui hem enganxat una actuació del Marcel Gros al Parc de la Ciutadella.
La Lola m'ha demanat d'anar a veure el pallasso de l'escenari i totes dues ens en hi hem anat.
I de sobte m'ha assaltat una reflexió: el Marcel Gros ja m'entretenia a mi quan jo era petita!
Per descomptat, jo no tenia l'edat de la meva filla ara, però sí pocs anys més tenia, quan passavem innombrables tardes als espectacles del Teatre Mòbil al Casal del Jovent d'Artés. Riures i riures!
I després van venir les classes de teatre que vam fer amb ell a l'institut, amb obra de creació pròpia inclosa. Quina experiència! I més riures!
Molts anys després vaig poder veure un dels seus espectacles per adults a Andorra. Que gran! Em feia il·lusió que algú que m'ha sigut tan proper, malgrat no coneixer-nos de res, tenia la capacitat de seguir fent-me passar una gran estona.
I pràcticament fins avui! Quan hem anat devant l'escenari amb la Lola i he tornat a riure amb en Marcel Gros. Els nens cridaven les seves preguntes, reien les bromes. Però m'ha semblat que els pares encara reiem més amb les ocurrències. Genial!

Per uns moments he tornat a les tardes asseguda al pati del Casal, abarrotat de gent, rient dels gags d'en Marcel, en Jordi i l'Atilà.

Quants records! I que bé, que afortunada, que encara els puc tornar a veure en viu i en directe!

Vergonya aliena

Ja fa dies que vaig trobar aquesta oferta de feina. I no em puc estar de comentar-la...

Si cliqueu sobre la imatge s'obrirà un zoom i per tant la podreu veure millor i treure les vostres conclusions.

Jo ara en trauré les meves.

S'ofereix una feina de secretària, de secretària plus, clar, perquè haver de lidiar amb pressupostos i feines de delineació no són tasques que normalment facin les secretàries. A això hi afegeixen que s'ha de tenir una altura concreta (a part de dir indirectament que s'ha de ser guapa) per fer d'hostessa en fires i events. I feines d'acompanyament! És una manera de dir que també s'haurà de posar de genolls? De fet, ja poca cosa més poden demanar!

O sí! espera! que resulta que el requisit d'estudis mínims és d'ENGINYERIA TÈCNICA!

I els idiomes són preferibles, però no imprescindibles... perfecte per anar de fires!

O sigui, que demanen un florero? Enginyer, però florero facilón al cap i a la fi. Quins collons.

Amb la meva dignitat a l'atur, no vaig respondre a la temptadora oferta.

Somriures fingits

L'altre dia, al treure les escombraries del cubell, em va semblar que algú em somreia.
Estava sola a la cuina. La finestra era tancada. Vaig creure que eren imaginacions i vaig seguir amb l'endreça.

Quan vaig tornar a accionar el pedal per col·locar la nova bossa, vaig veure per fi, que qui em somreia era en Juan Diego Botto. Ei! quin honor (per mi, és clar!) que em somrigui en Botto des del fons del meu cubell, no?

Després vaig pensar que més que a mi, en Botto debia somriure alleugit perquè per fi li treia la merda del damunt (literalment).

I en anar-ho a comprobar em vaig fixar en el titular de l'article. L'únic tros llegible deia: "les persones fingeixen".

Sí senyor. En Botto no estava ni feliç ni content de veure'm ni agraït perquè li canviava la bossa.

Senzillament la gent fingeix.

Vaig decidir canviar el paper de diari.

A veure què em trobaré el pròxim cop...

Mi chaquetita de entretiempo

Aquest ha estat un hivern llarg a Barcelona. En quant a temperatura vull dir. I a Barcelona, perquè malgrat no m'agrada el centralisme imperatiu que hi ha en aquest país, és a Barcelona on visc i on he viscut aquest llaaaaaarg hivern.

Ha plogut molt (molt!) i hi ha hagut molts dies grisos (molts!). I fins i tot hi ha hagut neu (uau!)

Qualsevol dia de sol que hagi fet durant l'hivern o primavera la gent hem sortit al carrer, com a llangardaixos, perque ens toqués el sol i ens canviés una mica l'estat d'ànim.

Després d'uns dies de primavera va arribar la caloreta: màniga curta, canvi de jaqueta (o guardada directament a l'armari), rescat ràpid de xancletes per si de cas... i en una setmana: plaf! pluja altre cop!

Apa! torna a recuperar les bambes, a recuperar jaquetes, jerseis i paraigües.

I sembla que ara, altre cop, tornen les temperatures estiuenques (que no primaverals) i ja ens podem tornar a calçar les robes més fresques.

Ahir, que feia solet però també fresca, em fixava amb la gent pel carrer: mànigues curtes, pantalons pirates, xancletes, cames acabades de depilar, jaquetes oblidades a l'armari.

Desafiants.

Mostrant una actitud, involuntària, de repte al clima: va, va! torna a fer ploure si ets valent! mira: jo ja vig amb calça curta i no me la penso treure fins a l'octubre! Atreveix-te a tapar el cel altre cop, que si m'he de mullar em mullo, però estem a maig i no penso agafar cap més jaqueta!

I és que ja teníem raó amb l'Aurora quan l'altre dia deiem que l'entretemps ha desaparegut.

La primavera em penso que ja només és la part d'un eslògan del Corte Inglés.

Dieta

El metge, amb molt bon criteri, m'ha posat a dieta.

No només porto una càrrega de nen a la panxa, sino que hi acompanyen altres coses i ja quasi que no em puc fer més ampla!!

El cap de setmana passat em vaig estar concienciant i menjant coses que sé que no podré tastar en molts dies.

I dilluns vaig començar: bàscula de cuina en mano, nevera repleta de verdura i l'armari carregat d'aigua.

I tinc gana!! Que difícil que és no clavar queixalada a l'últim tros (per llençar) de berenar de la Lola!

De moment passo gana, però a veure com van els resultats. Si acompanyen sempre és més fàcil seguir i fer el llaaaaaarg camí de dejuni que m'espera...

Anades i vingudes

Ahir vaig fer anys.

En aglunes de les felicitacions que vaig rebre, els meus interlocutors van fer esment del temps que fa que ens coneixem. I em van fer pensar amb les persones que van passant per la vida d'una: alguns s'en van, altres es queden i d'altres van anant i venint.

Que en David faci 21 (21!!) que corre per casa em va fer reflexionar: el títol de postís no li escau. Gens!! N'hi haurem de buscar un altre, perquè no s'el mereix...

O l'Anna, que ja en fa 15 d'aquell principi de curs al Camps i Fabrés en que va arribar tard i no li va quedar més remei que seure al costat de la noia nova (o sigui jo). Quantes coses que han passat des de llavors, déu!!

O la Montse de Sant Andreu! ja en fa... 13!! d'aquella trobada en un banc dels jardins de la Salle, emulant la pel·lícula de Forest Gump. Vam estar poc temps veient-nos diàriament, però mai hem deixat d'estar en contacte...

Gent que marxa per vés a saber què després de quatre dies però deixen empremta per a molts anys.

Gent que marxa després d'anys i panys i potser no en deixen tanta.

Gent que els has de deixar marxar perquè malgrat que els voldries sempre al costat no poden quedar-se.

I amb totes aquestes anades i vingudes, cares noves i habituals anem teixint la nostra història.

Anem afegint anys a la nostra biografia particular acompanyats pels de sempre i per alguns de nous.

Sense parar mai d'aprendre i de créixer.