Ahir vaig dir "adéu", o millor dit fins aviat, a qui m'ha acompanyat durant 28 anys de la meva vida (o sigui que en tenia 5!! my god!!).
Va ser un adéu esperat, moltes vegades anunciat, però no per això va acabar sent exempt d'unes llagrimetes.
Vaig dir adéu a parets i a records. A moments bons. A moments no tan bons. A moltes alegries i a algunes penes. A moltes esperances passades i a d'altres que no han arribat a passar mai. A moltes nits llargues i a d'altres que s'escurçaven a marxes forçades. A molts amics i a altres que ja no ho són, o que senzillament no van ser mai. A moltes hores de xarrera i a moltes hores de salts. M'ha fet forta i m'ha fet de tendó d'Aquiles a la vegada. M'ha vist créixer (i més coses!)
Estic contenta per les coses viscudes i em sento molt afortunada per haver-les pogut viure.
Estic contenta, però avui no he pogut evitar un petit, petit, petit calfred al llevar-me.
Something different's gonna come!!!
Un plaer i moltes gràcies!!
19 de febrer 2010
17 de febrer 2010
Fins a la soca dels...
Durant una hora llarga, avui, a Rac1 han obert les línies telefòniques perquè els oients expliquessin les seves situacions personals davant la crisis que estem passant. (Ho podeu trobar aquí, arxius del 16 de febrer de les 9.37 a les 10.30h aprox.)
En certa manera ha estat una hora reconfortant, per saber que no estem sols, però per l’altra la mala llet ha augmentat dins de cada una de les persones que parlava i escoltàvem el programa de manera alarmant (n’estic convençudíssima).
No puc deixar d’enfadar-me, d’indignar-me, de preguntar-me on coi hem comès tants errors per estar en aquesta situació. D’on coi hem tret aquests representants que tan desinteressadament ens representa. Perquè coi el conseller Maragall ha rectificat les seves paraules si en realitat el ciutadà està fart del tripartit realment, però també ho està de l’oposició! De Catalunya i d’Espanya. De tot arreu.
Mentre hi ha gent que ha de viure durant més d’un any i mig dins d’una tenda de campanya dins del seu taller, els diputats, només pel fet d’haver estat 4 anys representant a un partit polític, rebran un sou vitalici (que no vull pas saber de quan és). Mentre hi ha matrimonis grans que s’han quedat sense feina als 62, sense possibilitat de jubilació anticipada i amb una pila d’anys cotitzats, perquè coi hi ha ministres que rebran fins al dia que es morin un sou, pagat per totes i cada una de les persones que no arriben a final de mes?
No puc entendre que el govern pretengui allargar l’edat de jubilació als 67 anys (quan proposar una jubilació lliure a partir dels 63 no em semblaria malament, per exemple) i en canvi no hi hagi ningú prou sensat per proposar la supressió (o rebaixa) d’aquests sous de retir de luxe.
Serà que amorrat a la mamella s’hi deu estar de conya.
Serà qüestió de provar-ho?
O potser encara ens queda un bri de dignitat?
En certa manera ha estat una hora reconfortant, per saber que no estem sols, però per l’altra la mala llet ha augmentat dins de cada una de les persones que parlava i escoltàvem el programa de manera alarmant (n’estic convençudíssima).
No puc deixar d’enfadar-me, d’indignar-me, de preguntar-me on coi hem comès tants errors per estar en aquesta situació. D’on coi hem tret aquests representants que tan desinteressadament ens representa. Perquè coi el conseller Maragall ha rectificat les seves paraules si en realitat el ciutadà està fart del tripartit realment, però també ho està de l’oposició! De Catalunya i d’Espanya. De tot arreu.
Mentre hi ha gent que ha de viure durant més d’un any i mig dins d’una tenda de campanya dins del seu taller, els diputats, només pel fet d’haver estat 4 anys representant a un partit polític, rebran un sou vitalici (que no vull pas saber de quan és). Mentre hi ha matrimonis grans que s’han quedat sense feina als 62, sense possibilitat de jubilació anticipada i amb una pila d’anys cotitzats, perquè coi hi ha ministres que rebran fins al dia que es morin un sou, pagat per totes i cada una de les persones que no arriben a final de mes?
No puc entendre que el govern pretengui allargar l’edat de jubilació als 67 anys (quan proposar una jubilació lliure a partir dels 63 no em semblaria malament, per exemple) i en canvi no hi hagi ningú prou sensat per proposar la supressió (o rebaixa) d’aquests sous de retir de luxe.
Serà que amorrat a la mamella s’hi deu estar de conya.
Serà qüestió de provar-ho?
O potser encara ens queda un bri de dignitat?
podeu trobar els arxius sonors aquí i aquí
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
