el Pati de les Pedres

He entrat amb el cotxet per la rampa nova. Les lloses gegants de pedra gris han desaparegut per donar pas a l’accessibilitat i a la lògica que marquen els nous temps, encara que als més nostàlgics ens costi deixar de pensar en com ens agradaven aquelles pedres.

Pedres… ja no en queda ni una al pati… Han estat substituïdes per una llosa de formigó, unes plaques de cautxú marró i un sorral, substituint el tobogan, que ja a l’acabar primària ens quedava massa petit.

Tampoc queda rastre de les jardineres de l’”hermana” Remei. Aquell lloc enfilat, al qual no es podia accedir, no perquè ens ho haguessin dit mai (si més no, no recordo que mai ens ho haguessin dit) sinó perquè la lògica, l’educació i el pensar en que ens poguessin renyar ja era motiu suficient de dissuasió.

Resten els quatre plataners. Ancorats al centre del pati, formant un quadrat, perfecte per jugar. Amb escocells nous de trinca i carregats de flors. Potser en substitució d’aquells grans jardins de les monges que ja no hi són (ni els jardins ni les monges).

I resta la tortuga. Aquell joc estrafolari, amb forats per on havíem entrat, sortit, i fins utilitzat per fer tombarelles. Ens havíem enfilat a la closca, cavalcat com si fos un cavall sobre el seu coll. Hi havíem jugat a les famílies, amagat esperant no ser trobats en una dura batalla de fet-i-amagar, i fins i tot alguna que altra baralla amb altres colles de companys o potser també amb la pròpia.

La tortuga…

Ara dóna nom al Pati de les Pedres

En absència de les Pedres és el millor element per anomenar el pati que m’ha vist jugar fins a fer-me gran.

Temps? Què és temps?

Fa molts dies (molts, moltíssims!) que tinc escampats per diferents llocs paperets, o anotacions tipus sms, o apunts a les llibretes…, plens de frases, esquemes, temes, i altres idees per posar-me un dia a escriure al blog.
Però no hi ha manera.
No hi ha manera humana de trobar un foradet per posar-me a l’ordinador a escriure quatre ratlles. Enginyoses, reveladores, profundes, simpàtiques, xorres… Com siguin! Però no hi ha manera.


Oh!, però com no pots tenir temps si no treballes?
Comor? Quer?
En realitat treballar treballo, oh sí!
Però des de casa estant i sense remunerar.
En Roc absorveix tot el matí, si no més. I el poc que no li permeto absorvir, a la tarda ho fa la Lola, que tampoc és plan que a sobre el “fred de peus” em faci sentir malament.

O sigui que amb l’arribada del nou any, en realitat amb l’arrencada de les classes després de festes, el meu propòsit és manegar el meu temps de manera que em quedi estona per anar a classe, per cuidar-me, per escriure, per buscar feina (fora de casa i remunerada)…


Desitgeu-me sort!
Jo me la desitjo!!

Efemèrides

La bona anyada.
L'entrada 76.
Ja hem viscut uns quants piromusicals, els estudiants continuen arribant cada setembre, els veïns cada vegada s'estimen menys, la Lola es va fent gran i ha aparegut en Roc després de 9 mesos dins d'una panxa en expansió.
Han passat moltes coses!
He acomplert el 76è post del iona76inside...

La propera efemèride... al centenar, no?

Felicitats!

Destemps

Acabo d’anar a llençar les escombraries.
De sobte m’he trobat al carrer, lliure de criatures per primer cop en… puf, ni ho sé!
I quan ja no tenia bosses a les mans m’he adonat del vespre tan esplèndid que fa.
I m’ha assaltat un desig de buscar una terrasseta i prendre una cervesa amb una bona conversa fins a tenir-ne prou.
Ai, collons! Però no hi havia ningú. I m’he quedat amb les ganes.

Is there anybody out there?



Així que... me n'he tornat a casa, m'he preparat un gotet de llet amb cacau i m'he posat a escriure a destemps...

Canvis...

Des que vaig marxar d'Artés he perdut molt contacte amb els amics de tota la vida.
La distància ha fet que quan torno al poble i em trobo amb qualsevol d'ells ens posem al dia, encara que sigui amb converses de 3 minuts.
Normalment aquestes converses tenien lloc al bar o a l'Ateneu o en algun sopar multitudinari al Punt. Però sempre de nits, amb una cervesa a la mà i ves a saber quantes entre el cap i els peus. Celebravem la festa major o la fira o la revetlla de sant Joan. Qualsevol excusa és bona per trobar un moment per passar-ho bé amb les nenes d'Artés.
Aquest cap de setmana ha estat la festa major d'Artés.
Aquest any les converses tradicionals als sopars s'han transformat en històries d'embarassos, parts i criatures. I hem canviat les converses de 3 minuts per posar-me al dia als concerts de l'Ateneu pels "caballitus" i les cues dels llits elàstics.
Ha sigut igual d'efectiu, però el canvi ha estat d'allò més curiós.

2106 12:16

Avui fa tres anys que va arribar.

Ja feia uns mesos que anavem plegades a tot arreu, però a partir del dia 21, ja no ens hem desentès l'una de l'altra.

A vegades em dóna la sensació que en sóc plenament dependent. Més que no ella de mi.

Somica i riu. Corre pel parc en busca d'un gronxador i brama si no el pot haver. Però per si de cas, s'afanya a buscar el tobogan, no fos cas que li passés el torn.

Fem tractes, prepara cafès per a tothom i fa petons al Roc a través de la meva panxa mentre diu: ai, el meu germanet!

La Lola és la millor cosa que he fet mai. La millor acció, el millor resultat.

Només espero poder estar cada dia a l'altura del que necessita i fer així el millor dels camins possibles.

Marcel Gros

Avui hem enganxat una actuació del Marcel Gros al Parc de la Ciutadella.
La Lola m'ha demanat d'anar a veure el pallasso de l'escenari i totes dues ens en hi hem anat.
I de sobte m'ha assaltat una reflexió: el Marcel Gros ja m'entretenia a mi quan jo era petita!
Per descomptat, jo no tenia l'edat de la meva filla ara, però sí pocs anys més tenia, quan passavem innombrables tardes als espectacles del Teatre Mòbil al Casal del Jovent d'Artés. Riures i riures!
I després van venir les classes de teatre que vam fer amb ell a l'institut, amb obra de creació pròpia inclosa. Quina experiència! I més riures!
Molts anys després vaig poder veure un dels seus espectacles per adults a Andorra. Que gran! Em feia il·lusió que algú que m'ha sigut tan proper, malgrat no coneixer-nos de res, tenia la capacitat de seguir fent-me passar una gran estona.
I pràcticament fins avui! Quan hem anat devant l'escenari amb la Lola i he tornat a riure amb en Marcel Gros. Els nens cridaven les seves preguntes, reien les bromes. Però m'ha semblat que els pares encara reiem més amb les ocurrències. Genial!

Per uns moments he tornat a les tardes asseguda al pati del Casal, abarrotat de gent, rient dels gags d'en Marcel, en Jordi i l'Atilà.

Quants records! I que bé, que afortunada, que encara els puc tornar a veure en viu i en directe!