Estem d'obres...

El meu barri està fomut.
Durant molts anys els altres barris han passat davant del meu, perquè estaven més necessitats que no pas aquí.
Però ha arribat un moment en que ens falta de tot. No tenim escoles bressol, no tenim CAPs, no tenim parcs... ai! els parcs!!
Als volts de casa amb cosa de 2 setmanes ens van tancar 3 dels 5 parcs més o menys propers que tenim: un el van tancar perquè han de construir una escola amb biblioteca; l'altre l'han tancat perquè la Via Roma ha de ser peatonal i han començat les obres; i l'altre l'han tret perquè com que han de començar les obres del Ninot, han de col·locar el mercat provisional al passeig davant del Clínic, al carrer Casanova. Fins i tot el parc de la plaça Letamendi han tancat!
A mi em sembla molt bé que es facin totes aquestes millores al barri. Però s'havien de fer totes a l'hora i privant als nens, ara que ve el bon temps, del seu lloc on córrer i esbargir-se? No podien buscar un lloc per col·locar també un parc provisional?
Total, que els jardins de Maria Mercè Marçal estan petats de canalla cada dia (és un pati d'illa), i el jardinet d'Entença queda lluny, però imagino que deu estar plagat de canalla també...
Haurem d'esperar a veure què passa, si caminem 20 minuts d'anada i 20 de tornada per anar a algun parc o bé ens enclaustrem, o directament ens plantem un dia a la plaça Sant Jaume que ens deixin entrar a jugar al Pati dels Tarongers.

Jakarta

I jo aquí, atrapada com em sento aquests dies en aquesta ciutat que m'agrada però que a vegades ofega, penso molt en tu, en com et deus sentir, en les coses que vius i en tot allò que aprens. Estic contenta per això!



I mentrestant jo, aquí, fent anys com un cristo.

Diaris

L'avi prenia el diari a mig matí i s'asseia amb molta parsimònia a taula. Es calçava les ulleres de llegir i, de principi a fi, deborava cada una de les seves pàgines.
La seva concentració em fascinava. Normalment les pàgines d'un diari es llegeixen de manera vertical, o bé lleugerament inclinades. Ell no. La seva estona diària de diari era per llegir a conciència.
Ahir, passant dificultosament les pàgines del meu diari al tren, em van venir a la memòria tantes i tantes taules on l'avi havia llegit el seu diari. I vaig desitjar tenir jo també el meu moment de llegir el diari "comme il faut".

The need

I used to have a need.
I needed to go there and check. I felt nervous as my car reached the place. I wanted to drive faster and faster just to cross it quickly so I couldn't be seen, but the speed disk didn't allow me. So when I reached the end of the road I stopped the car and looked through the inside mirror to see once again that view and those ways I learnt one day. That was my peacefully moment. Sure you were far away, but I felt closer, just like when the train passed away.
The need became softer. Once a month. Three times a year. Once every two years... Till today. The need called again.
And I had to come back. Feeling nervous as I reached the road. Wishing I could drive faster than 50, just to avoid the embarrassing moment you could see my furtive investigation.
Till I reachedf the end of the road.
And there it was: the same view I loved the first time I saw it. And the same old ways you once talked about and I learned forever.

Wonder when the need will come again...

Figuretes

És molt d'hora.
Una senyora surt per una porta gris, trista, bruta. Porta un carretó que empeny amb facilitat. Va a plaça. Tothom sap que a primera hora és quan la fruita és més fresca i el peix és acabat d'arribar. Abraça un moneder gros. Massa gros per les monedes que porta.
Unes noies baixen de l'autobus escolar a plaça Catalunya. Han preparat aquesta exursió fins al detall. Van mudades i preparades per l'ocasió. Esperen poder perdre's pels carrerons de centre, badar, mirar botigues i arribar al vespre a casa i somiar amb les coses fantàstiques que poden passar a la gran ciutat.
Un noi es tapa les orelles amb uns auriculars propis de l'any 81. Porta els pantalons a mitja cuixa i es mou amb un monopatí sota el braç. Fa un salt i el monopatí va a terra i ell a sobre. I comencen a rodar tots dos Portal avall.
Passa un senyor caminant molt depressa. Crida. Parla per telèfon. Sembla que es baralla amb algú a l'altra banda de la línia. T'he dit que no! Això no pot ser. Em faràs parar boig! No s'adona que a aquestes hores ja ho sembla una mica, de boig...

Barcelona

Aquesta ciutat a vegades m'atrapa i em fa pensar que estic al lloc on he d'estar.
A vegades m'atrapa i em sacseja i m'ofega, també.
Però quan deixa veure la seva cara més amable, quan em deixa passejar-la amb tranquil·litat, sense aglomeracions, amb coqueteria, llavors em fa estar contenta de la ciutat que he triat.
Un vespre passejant per Pelai, amb el sol caient, amb gent tornant cap a casa o tit just quedant per anar a sopar. Ahir em va ensenyar la lluna des del capdevall del carrer. I em vaig sentir confortada. Estava plena blanca i radiant. I em van fer sentir bé.

A vegades aquestes coses passen.
A vegades la ciutat t'escup, et pateja i et recorda que et té entre les seves xarxes.
Però a vegades també t'acarona i amb una brisa suau i fresca et recorda que t'agraeix que la visquis.

Detalls...

Una coca-cola amb un sospitós regust a xoríç bo i fent un parxís.
Abraçades molt llargues.
Les papallones del primer dia.
Llargues nits de módems sorollosos.
Glaucs.
Visites a les llibreries de Paddock, MS-Dos i uns farts de riure.
Grita. I ho vaig fer, però ningú va contestar.
Garotes als peus a Cadaqués.
Helio i Carbono. El meu primer 1 de setembre en cotxe.
El centre geomètric de plaça Sant Jaume.
Sert i Barragán.
La lluna des de l'estudi.
Un 14 de febrer amb regust de 23 d'abril en una plaça de la que no en sé el nom.
Un viatge en tren amb bicicleta.
Una maonesa perfecta.
Senders i bruixes bones.
I el cap fet un embolic.