Fa dos dies vaig acabar La reina al palau dels corrents d'aire, de l'Stieg Larsson.
Em sento com òrfana. No hi ha més llibres d'en Blomkvist i la Salander. I no n'hi haurà. I no hi ha més llibres del mateix autor. I no n'hi haurà!!
I jo què faré!!??
I com jo tanta altra gent, és clar! No conec a ningú a qui no hagi captivat la història d'aquests dos suecs. Ningú que m'hagi dit que no n'hi ha per tant. Ningú que hagi deixat el llibre a mitges per aborrit. Al contrari: tothom et mira amb els ulls oberts i et demana amb la mirada i un somriure si ja has arribat a aquell moment clau.
Vaig sentir a parlar d'en Larsson i els seus "homes que no estimaven les dones" a la ràdio. El president del gremi de llibreters de Barcelona parlava d'un autor encara desconegut per tothom que causaria furor amb aquest llibre. Ho va assegurar de tal manera que la setmana següent tenia el llibre a casa després de passejar una estona per la Casa del Llibre. De tota manera, vaig estar molts dies abans no em vaig animar a agafar-lo. No sé perquè. Sí que vaig aprofitar per acabar de llegir mitja dotzena de llibres que esperaven a la tauleta de nit. I fins en vaig comprar un parell més abans no em vaig decidir a abordar un llibre que, malgrat tenir el vist-i-plau entusiasta d'un llibreter, tenia un títol i una portada d'un atractiu un pèl extrany.
Però ah! quan vaig començar a llegir... El vaig deborar! igual que em vaig deborar les ungles mentre esperava que aparagués "La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina". Morint-me d'enveja perquè la Noe ja el tenia, dos mesos abans de la sortida en català, perquè li havien dut en frances. O quan la Clàudia es va polir en 3 setmanes a l'Agulla les 3 entregues, i jo m'havia d'esperar perquè no tenia temps.
I ara... ara ja està.
Ja he acabat el tercer. Ja sóc una més del grup, extens grup, dels que hem llegit Millenium.
I ara què?
Hi haurà vida després de Larsson?
Em sento com òrfana. No hi ha més llibres d'en Blomkvist i la Salander. I no n'hi haurà. I no hi ha més llibres del mateix autor. I no n'hi haurà!!
I jo què faré!!??
I com jo tanta altra gent, és clar! No conec a ningú a qui no hagi captivat la història d'aquests dos suecs. Ningú que m'hagi dit que no n'hi ha per tant. Ningú que hagi deixat el llibre a mitges per aborrit. Al contrari: tothom et mira amb els ulls oberts i et demana amb la mirada i un somriure si ja has arribat a aquell moment clau.
Vaig sentir a parlar d'en Larsson i els seus "homes que no estimaven les dones" a la ràdio. El president del gremi de llibreters de Barcelona parlava d'un autor encara desconegut per tothom que causaria furor amb aquest llibre. Ho va assegurar de tal manera que la setmana següent tenia el llibre a casa després de passejar una estona per la Casa del Llibre. De tota manera, vaig estar molts dies abans no em vaig animar a agafar-lo. No sé perquè. Sí que vaig aprofitar per acabar de llegir mitja dotzena de llibres que esperaven a la tauleta de nit. I fins en vaig comprar un parell més abans no em vaig decidir a abordar un llibre que, malgrat tenir el vist-i-plau entusiasta d'un llibreter, tenia un títol i una portada d'un atractiu un pèl extrany.
Però ah! quan vaig començar a llegir... El vaig deborar! igual que em vaig deborar les ungles mentre esperava que aparagués "La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina". Morint-me d'enveja perquè la Noe ja el tenia, dos mesos abans de la sortida en català, perquè li havien dut en frances. O quan la Clàudia es va polir en 3 setmanes a l'Agulla les 3 entregues, i jo m'havia d'esperar perquè no tenia temps.
I ara... ara ja està.
Ja he acabat el tercer. Ja sóc una més del grup, extens grup, dels que hem llegit Millenium.
I ara què?
Hi haurà vida després de Larsson?
