FESTES

Ahir vam anar a una festa d'aniversari.
40 anys.
Com han canviat les coses...
Als 14 anys, un parell de cops l'any ens trobàvem per sopar: pizza, que anàvem a buscar a la Xicra. Els més agosarats bevien una mica de cervesa i ens muntàvem la nostra pròpia pista de ball amb qualsevol casset i una cinta dels Scorpions.
Als 16, vam canviar la pizza pel pollastre a l'ast. Tots bevíem una mica: licor de préssec i de poma s'estilaven molt, i trobàvem les primeres borratxeres (jo no, eh mare) al garatge de qualsevol de la colla on sempre acabava sonant la cinta de Scorpions.
Als 19 anàvem de restaurant: entremesos, xai, botifarra, pa amb tomàquet i sangria per 1000 pessetes (uau!). Ja no anàvem al garatge de ningú: Moià era el destí. Bevíem cubates: vam introduir el vodka, el JB i el Four Roses (home, que som d'Artés!). I ballàvem. O potser millor dit: saltàvem. Scorpions? Qui són aquests?
Als 20 els sopars es van anar sofisticant, però sempre a un preu mòdic. Bevíem força cubates durant els early 20's, i les quantitats van anar disminuint amb els anys. I acabàvem en algun local. A Moià principalment.
Ara a les festes demanem un bon càtering, sopem de peu i agraïm que les postres siguin de fruita. Si bevem, ho fem amb vi o cava (potser si és molt tard i encara ens sentim amb forces caurà un cubata; màxim dos). I ballem si algun cubata ha caigut finalment. Això sí: la música sempre ha estat tan alta?

Per cert Sebastià: MOLTES FELICITATS!!

Mamma Mia

Fa molts anys que havia sentit a parlar del musical Mamma mia.
Però no em cridava l'atenció.
Bé, potser sí, però no positivament: les cançons d'Abba m'agraden força, les he cantat, cridat i ballat una pila de cops, i la Chiquitita forma part de la meva infantesa, sonava al tocadiscos de casa i jo em mirava les caràtules dels discos d'Abba preguntant-me qui coi eren aquella gent que cantaven en anglès però cantaven a una "chiquitita" i a un tal "Fernando"(és raro, no em digueu!).
I com que les traduccions de cançons (de pel·licules també) sempre m'han fet certa ràbia, perquè no hi ha com la versió original per cultivar idiomes, no m'atreia gens ni mica d'anar a veure el musical d'Abba.
En vaig llegir moltes crítiques, no en recordo de dolentes, molts comentaris bons, sabia que les traduccions no eren literals, que la història era "externa" al món d'Abba, que només se servien de les cançons per crear una història diferent.
I van i l'altre dia em regalen entrades. I no vaig poder dir que no.
I me n'alegro i molt de no haver-ho fet.
Vaig disfrutar moltíssim!
En efecte, les cançons són una peça més en el fil argumental, que res té a veure ni amb Abba, ni amb la seva història. L'escenografia molt curiosa, foso amb musics fantàstics, i unes escenes, unes estones i unes complicitats i comicitats entre els actors i amb el públic genials.
Un gran, com sempre, Xavi Mestres (Manresa Power!), amb un provervial sentit de l'humor; divertida Rosa Renom, amb acudits subtils amb Muntsa Rius d'aquells que et fan petar de riure. I grans veus, tots ells.
La veu en off adverteix al començar l'obra que aquesta està carregada de licra blanca i lluentons. Per si us fa por que sigui així, aneu i comproveu-ho. Us sorprendrà.
I us agradarà.