Companys de viatge

Els meus veïns ja no s’estimen.
Cada dia es criden més.
Són un matrimoni ja gran, que des de casats han viscut a l’edifici.
Ell surt cada dia a comprar. Ha millorat molt la seva vida des que han posat l’ascensor. Agafa el carret i s’en va fins al mercat o al super a buscar les quatre coses que sempre ens acaben fent falta. O bé agafa el cotxe i el porta al mecànic per poder anar amb totes garanties d’excursió el cap de setmana. Sé que ha estat a Sant Miquel del Fai per l’enganxina que duu a la porta del maleter.
Ella no surt mai. Només quan marxa el cap de setmana d’excursió amb el cotxe. Abans patia molt per pujar i baixar l’escala. Ara és més fàcil. Però cada dia està més fotuda i li costa més bellugar-se.
Tots dos han estat tants dies junts que s’han arribat a cansar l’un de l’altre. Qualsevol petit detall fora d’allò establert irrita tan que el crit i la bronca són el recurs de queixa més utilitzat.
Fins que la mort us separi. Quina sentència tan bèstia. És fotut pensar que al cap de la vida et pots arribar a adonar de que t’has equivocat. Allò del company de viatge no funciona.

Només és el que hi ha.