La bona anyada.
L'entrada 76.
Ja hem viscut uns quants piromusicals, els estudiants continuen arribant cada setembre, els veïns cada vegada s'estimen menys, la Lola es va fent gran i ha aparegut en Roc després de 9 mesos dins d'una panxa en expansió.
Han passat moltes coses!
He acomplert el 76è post del iona76inside...
La propera efemèride... al centenar, no?
Felicitats!
04 d’octubre 2010
01 d’octubre 2010
Destemps
Acabo d’anar a llençar les escombraries.
De sobte m’he trobat al carrer, lliure de criatures per primer cop en… puf, ni ho sé!
I quan ja no tenia bosses a les mans m’he adonat del vespre tan esplèndid que fa.
I m’ha assaltat un desig de buscar una terrasseta i prendre una cervesa amb una bona conversa fins a tenir-ne prou.
Ai, collons! Però no hi havia ningú. I m’he quedat amb les ganes.
Is there anybody out there?
Així que... me n'he tornat a casa, m'he preparat un gotet de llet amb cacau i m'he posat a escriure a destemps...
De sobte m’he trobat al carrer, lliure de criatures per primer cop en… puf, ni ho sé!
I quan ja no tenia bosses a les mans m’he adonat del vespre tan esplèndid que fa.
I m’ha assaltat un desig de buscar una terrasseta i prendre una cervesa amb una bona conversa fins a tenir-ne prou.
Ai, collons! Però no hi havia ningú. I m’he quedat amb les ganes.
Is there anybody out there?
Així que... me n'he tornat a casa, m'he preparat un gotet de llet amb cacau i m'he posat a escriure a destemps...
05 de setembre 2010
Canvis...
Des que vaig marxar d'Artés he perdut molt contacte amb els amics de tota la vida.
La distància ha fet que quan torno al poble i em trobo amb qualsevol d'ells ens posem al dia, encara que sigui amb converses de 3 minuts.
Normalment aquestes converses tenien lloc al bar o a l'Ateneu o en algun sopar multitudinari al Punt. Però sempre de nits, amb una cervesa a la mà i ves a saber quantes entre el cap i els peus. Celebravem la festa major o la fira o la revetlla de sant Joan. Qualsevol excusa és bona per trobar un moment per passar-ho bé amb les nenes d'Artés.
Aquest cap de setmana ha estat la festa major d'Artés.
Aquest any les converses tradicionals als sopars s'han transformat en històries d'embarassos, parts i criatures. I hem canviat les converses de 3 minuts per posar-me al dia als concerts de l'Ateneu pels "caballitus" i les cues dels llits elàstics.
Ha sigut igual d'efectiu, però el canvi ha estat d'allò més curiós.
La distància ha fet que quan torno al poble i em trobo amb qualsevol d'ells ens posem al dia, encara que sigui amb converses de 3 minuts.
Normalment aquestes converses tenien lloc al bar o a l'Ateneu o en algun sopar multitudinari al Punt. Però sempre de nits, amb una cervesa a la mà i ves a saber quantes entre el cap i els peus. Celebravem la festa major o la fira o la revetlla de sant Joan. Qualsevol excusa és bona per trobar un moment per passar-ho bé amb les nenes d'Artés.
Aquest cap de setmana ha estat la festa major d'Artés.
Aquest any les converses tradicionals als sopars s'han transformat en històries d'embarassos, parts i criatures. I hem canviat les converses de 3 minuts per posar-me al dia als concerts de l'Ateneu pels "caballitus" i les cues dels llits elàstics.
Ha sigut igual d'efectiu, però el canvi ha estat d'allò més curiós.
21 de juny 2010
2106 12:16
Avui fa tres anys que va arribar.
Ja feia uns mesos que anavem plegades a tot arreu, però a partir del dia 21, ja no ens hem desentès l'una de l'altra.
A vegades em dóna la sensació que en sóc plenament dependent. Més que no ella de mi.
Somica i riu. Corre pel parc en busca d'un gronxador i brama si no el pot haver. Però per si de cas, s'afanya a buscar el tobogan, no fos cas que li passés el torn.
Fem tractes, prepara cafès per a tothom i fa petons al Roc a través de la meva panxa mentre diu: ai, el meu germanet!
La Lola és la millor cosa que he fet mai. La millor acció, el millor resultat.
Només espero poder estar cada dia a l'altura del que necessita i fer així el millor dels camins possibles.
30 de maig 2010
Marcel Gros
Avui hem enganxat una actuació del Marcel Gros al Parc de la Ciutadella.
La Lola m'ha demanat d'anar a veure el pallasso de l'escenari i totes dues ens en hi hem anat.
I de sobte m'ha assaltat una reflexió: el Marcel Gros ja m'entretenia a mi quan jo era petita!
Per descomptat, jo no tenia l'edat de la meva filla ara, però sí pocs anys més tenia, quan passavem innombrables tardes als espectacles del Teatre Mòbil al Casal del Jovent d'Artés. Riures i riures!
I després van venir les classes de teatre que vam fer amb ell a l'institut, amb obra de creació pròpia inclosa. Quina experiència! I més riures!
Molts anys després vaig poder veure un dels seus espectacles per adults a Andorra. Que gran! Em feia il·lusió que algú que m'ha sigut tan proper, malgrat no coneixer-nos de res, tenia la capacitat de seguir fent-me passar una gran estona.
I pràcticament fins avui! Quan hem anat devant l'escenari amb la Lola i he tornat a riure amb en Marcel Gros. Els nens cridaven les seves preguntes, reien les bromes. Però m'ha semblat que els pares encara reiem més amb les ocurrències. Genial!
Per uns moments he tornat a les tardes asseguda al pati del Casal, abarrotat de gent, rient dels gags d'en Marcel, en Jordi i l'Atilà.
Quants records! I que bé, que afortunada, que encara els puc tornar a veure en viu i en directe!
28 de maig 2010
Vergonya aliena
Ja fa dies que vaig trobar aquesta oferta de feina. I no em puc estar de comentar-la...
Si cliqueu sobre la imatge s'obrirà un zoom i per tant la podreu veure millor i treure les vostres conclusions.
Jo ara en trauré les meves.
S'ofereix una feina de secretària, de secretària plus, clar, perquè haver de lidiar amb pressupostos i feines de delineació no són tasques que normalment facin les secretàries. A això hi afegeixen que s'ha de tenir una altura concreta (a part de dir indirectament que s'ha de ser guapa) per fer d'hostessa en fires i events. I feines d'acompanyament! És una manera de dir que també s'haurà de posar de genolls? De fet, ja poca cosa més poden demanar!
O sí! espera! que resulta que el requisit d'estudis mínims és d'ENGINYERIA TÈCNICA!
I els idiomes són preferibles, però no imprescindibles... perfecte per anar de fires!
O sigui, que demanen un florero? Enginyer, però florero facilón al cap i a la fi. Quins collons.
Amb la meva dignitat a l'atur, no vaig respondre a la temptadora oferta.
19 de maig 2010
Somriures fingits
L'altre dia, al treure les escombraries del cubell, em va semblar que algú em somreia.
Estava sola a la cuina. La finestra era tancada. Vaig creure que eren imaginacions i vaig seguir amb l'endreça.
Estava sola a la cuina. La finestra era tancada. Vaig creure que eren imaginacions i vaig seguir amb l'endreça.
Quan vaig tornar a accionar el pedal per col·locar la nova bossa, vaig veure per fi, que qui em somreia era en Juan Diego Botto. Ei! quin honor (per mi, és clar!) que em somrigui en Botto des del fons del meu cubell, no?
Després vaig pensar que més que a mi, en Botto debia somriure alleugit perquè per fi li treia la merda del damunt (literalment).
I en anar-ho a comprobar em vaig fixar en el titular de l'article. L'únic tros llegible deia: "les persones fingeixen".
Sí senyor. En Botto no estava ni feliç ni content de veure'm ni agraït perquè li canviava la bossa.
Senzillament la gent fingeix.
Vaig decidir canviar el paper de diari.
A veure què em trobaré el pròxim cop...
12 de maig 2010
Mi chaquetita de entretiempo
Aquest ha estat un hivern llarg a Barcelona. En quant a temperatura vull dir. I a Barcelona, perquè malgrat no m'agrada el centralisme imperatiu que hi ha en aquest país, és a Barcelona on visc i on he viscut aquest llaaaaaarg hivern.
Ha plogut molt (molt!) i hi ha hagut molts dies grisos (molts!). I fins i tot hi ha hagut neu (uau!)
Qualsevol dia de sol que hagi fet durant l'hivern o primavera la gent hem sortit al carrer, com a llangardaixos, perque ens toqués el sol i ens canviés una mica l'estat d'ànim.
Després d'uns dies de primavera va arribar la caloreta: màniga curta, canvi de jaqueta (o guardada directament a l'armari), rescat ràpid de xancletes per si de cas... i en una setmana: plaf! pluja altre cop!
Apa! torna a recuperar les bambes, a recuperar jaquetes, jerseis i paraigües.
I sembla que ara, altre cop, tornen les temperatures estiuenques (que no primaverals) i ja ens podem tornar a calçar les robes més fresques.
Ahir, que feia solet però també fresca, em fixava amb la gent pel carrer: mànigues curtes, pantalons pirates, xancletes, cames acabades de depilar, jaquetes oblidades a l'armari.
Desafiants.
Mostrant una actitud, involuntària, de repte al clima: va, va! torna a fer ploure si ets valent! mira: jo ja vig amb calça curta i no me la penso treure fins a l'octubre! Atreveix-te a tapar el cel altre cop, que si m'he de mullar em mullo, però estem a maig i no penso agafar cap més jaqueta!
I és que ja teníem raó amb l'Aurora quan l'altre dia deiem que l'entretemps ha desaparegut.
La primavera em penso que ja només és la part d'un eslògan del Corte Inglés.
Dieta
El metge, amb molt bon criteri, m'ha posat a dieta.
No només porto una càrrega de nen a la panxa, sino que hi acompanyen altres coses i ja quasi que no em puc fer més ampla!!
El cap de setmana passat em vaig estar concienciant i menjant coses que sé que no podré tastar en molts dies.
I dilluns vaig començar: bàscula de cuina en mano, nevera repleta de verdura i l'armari carregat d'aigua.
I tinc gana!! Que difícil que és no clavar queixalada a l'últim tros (per llençar) de berenar de la Lola!
De moment passo gana, però a veure com van els resultats. Si acompanyen sempre és més fàcil seguir i fer el llaaaaaarg camí de dejuni que m'espera...
06 de maig 2010
Anades i vingudes
Ahir vaig fer anys.
En aglunes de les felicitacions que vaig rebre, els meus interlocutors van fer esment del temps que fa que ens coneixem. I em van fer pensar amb les persones que van passant per la vida d'una: alguns s'en van, altres es queden i d'altres van anant i venint.
Que en David faci 21 (21!!) que corre per casa em va fer reflexionar: el títol de postís no li escau. Gens!! N'hi haurem de buscar un altre, perquè no s'el mereix...
O l'Anna, que ja en fa 15 d'aquell principi de curs al Camps i Fabrés en que va arribar tard i no li va quedar més remei que seure al costat de la noia nova (o sigui jo). Quantes coses que han passat des de llavors, déu!!
O la Montse de Sant Andreu! ja en fa... 13!! d'aquella trobada en un banc dels jardins de la Salle, emulant la pel·lícula de Forest Gump. Vam estar poc temps veient-nos diàriament, però mai hem deixat d'estar en contacte...
Gent que marxa per vés a saber què després de quatre dies però deixen empremta per a molts anys.
Gent que marxa després d'anys i panys i potser no en deixen tanta.
Gent que els has de deixar marxar perquè malgrat que els voldries sempre al costat no poden quedar-se.
I amb totes aquestes anades i vingudes, cares noves i habituals anem teixint la nostra història.
Anem afegint anys a la nostra biografia particular acompanyats pels de sempre i per alguns de nous.
Sense parar mai d'aprendre i de créixer.
29 d’abril 2010
Avui és el dia
Recordo quan amb l'Anna vivíem a Salou, que el barça va fer un partit espectacular, remuntant no sé què i jugant contra no sé qui (era l'any 97, per si algú ho recorda). Va ser tanta l'expectació que l'endemà tothom en parlava a l'institut i fins i tot van repetir el partit per la tele aquell vespre. Així que vam decidir que ens el miraríem. Vam sopar (segurament patates amb llom a la planxa) i ens vam agafar una cerveseta (of course) i ens vam asseure disposades a veure un espectacle que prometia ser... l'òstia!
Debiem aguantar una mitja hora, tirant llarg. Vam acabar marejades de fixar els ulls en una pantalla de color verd intens amb uns ninotets petits que bellugaven darrera una suposada taca blanca (fumar només vam fumar tabac, i cervesa va ser una i prou). La nostra inexperiència en mirar futbol i la pantalla petita van fer la resta. Senzillament el futbol no ens agradava.
Anys més tard, va entrar en Juanjo a la meva vida i amb ell el futbol va anar posant el peu per passar. Quan els resultats acompanyen és fàcil fer-se seguidor d'un equip.
Aquests dies passats internet, la ciutat, les converses, s'han omplert fins a vessar de crits a la remuntada, a deixar-nos-hi la pell per ser a la final de Madrid.
Ahir a la tarda els carrers del barri eren plens de nens amb samarreta del barça. Cuidadores de senyores grans amb samarreta del barça. Aparadors amb banderes del barça. Senties l'himne del barça a cada cantonada. L'ambient era massa!
Quan vam arribar a casa la Lola es va calçar la seva samarreta del barça. No parava de cridar guanyarem! o barça! i ja l'any passat havia cantat els gols de la final de la copa de Roma amb la mateixa energia. I va arribar el partit i va animar com la que més. Aplaudia, cridava si nosaltres ho feiem... i malgrat la nostra cara llarga quan va acabar l'infartant partit ella encara cridava hem guanyat!! i encara que li vam dir que no, que no havia guanyat, ella estava contenta.
Avui la Lola s'ha endut la samarreta del barça a l'escola.
En Juanjo m'ha dit: home, avui?
I tant!! avui és el dia per donar les gràcies a l'equip que ens ha fet tan contents durant tant de temps. Avui és el dia per estar orgullós de ser del barça. Avui és el dia per anar amb el cap ben alt davant dels detractors.
Avui és el dia més indicat per lluir la samarreta del barça!
Debiem aguantar una mitja hora, tirant llarg. Vam acabar marejades de fixar els ulls en una pantalla de color verd intens amb uns ninotets petits que bellugaven darrera una suposada taca blanca (fumar només vam fumar tabac, i cervesa va ser una i prou). La nostra inexperiència en mirar futbol i la pantalla petita van fer la resta. Senzillament el futbol no ens agradava.
Anys més tard, va entrar en Juanjo a la meva vida i amb ell el futbol va anar posant el peu per passar. Quan els resultats acompanyen és fàcil fer-se seguidor d'un equip.
Aquests dies passats internet, la ciutat, les converses, s'han omplert fins a vessar de crits a la remuntada, a deixar-nos-hi la pell per ser a la final de Madrid.
Ahir a la tarda els carrers del barri eren plens de nens amb samarreta del barça. Cuidadores de senyores grans amb samarreta del barça. Aparadors amb banderes del barça. Senties l'himne del barça a cada cantonada. L'ambient era massa!
Quan vam arribar a casa la Lola es va calçar la seva samarreta del barça. No parava de cridar guanyarem! o barça! i ja l'any passat havia cantat els gols de la final de la copa de Roma amb la mateixa energia. I va arribar el partit i va animar com la que més. Aplaudia, cridava si nosaltres ho feiem... i malgrat la nostra cara llarga quan va acabar l'infartant partit ella encara cridava hem guanyat!! i encara que li vam dir que no, que no havia guanyat, ella estava contenta.
Avui la Lola s'ha endut la samarreta del barça a l'escola.
En Juanjo m'ha dit: home, avui?
I tant!! avui és el dia per donar les gràcies a l'equip que ens ha fet tan contents durant tant de temps. Avui és el dia per estar orgullós de ser del barça. Avui és el dia per anar amb el cap ben alt davant dels detractors.
Avui és el dia més indicat per lluir la samarreta del barça!
27 d’abril 2010
Avis
Ahir la Lola em va fer recordar de la tieta Presentació.
La tieta Presentació era la germana del meu avi Lluís.
Quan jo anava a l'escola apareixia moltes vegades a la barana del pati de les pedres a l'hora de l'esbarjo i em duia un "sapassup". Té nena, em deia, un sapassup. A vegades hi afegia un "guarda'l per deprés de dinar", però no era habitual. Després m'agafava la cara rodona i apropava la meva galta als seus llavis per omplir-me-la de petons. Jo no m'hi havia negat mai, però potser pensava que no m'els deixaria fer.
Quan la tieta va fer 90 anys les seves filles i el seu fill van preparar un berenar al convent de les monges d'Artés. Hi van anar tots els nebots, els fills dels nebots que erem per allí... fins i tot la Sarah, que s'estava per Artés durant aquells dies del seu segon viatge a Catalunya.
El record físic que tinc de la tieta és pràcticament sempre el mateix: el d'una senyora gran, vestida fosca, amb monyo blanc... una iaia. Com les de les fotos antigues. Però sempre igual, tan en les seves visites al pati de l'escola com en els últims anys. Potser el canvi va raure en l'energia en que es movia.
La meva iaia Montserrat va fer 91 anys aquest mes de març.
I per més que ahir vaig voler-les comparar, la meva iaia Montserrat em sembla que està a anys llum d'aquella iaiona amb vestit gris i ulleretes rodones.
La iaia va paupera, no té la vitalitat de fa uns anys. Però encara avui s'entesta a fer les coses ella sola, a preparar-nos el dinar i el sopar, a planxar-nos la roba. No vol anar a la residència de dia pequè diu que està plena de vells. Lògicament la paraula "vell" té tot un altre significat per ella que per la resta: un vell és aquell que s'asseu davant la tele a esperar, i a qui la vida passa per davant sense adonar-se'n. Aquestes reflexions ella no les fa en veu alta, però el significat de les seves paraules no pot ser un altre.
Potser la vitalitat física, l'energia del ser jove, la iaia i la tieta les han anat perdent amb el temps. 90 anys són molts anys! però la vitalitat de l'esperit no els ha faltat mai a cap de les dues.
Potser és aquest el secret de la longevitat i ens haurem d'estar de tantes cremetes i tantes mandangues..
La tieta Presentació era la germana del meu avi Lluís.
Quan jo anava a l'escola apareixia moltes vegades a la barana del pati de les pedres a l'hora de l'esbarjo i em duia un "sapassup". Té nena, em deia, un sapassup. A vegades hi afegia un "guarda'l per deprés de dinar", però no era habitual. Després m'agafava la cara rodona i apropava la meva galta als seus llavis per omplir-me-la de petons. Jo no m'hi havia negat mai, però potser pensava que no m'els deixaria fer.
Quan la tieta va fer 90 anys les seves filles i el seu fill van preparar un berenar al convent de les monges d'Artés. Hi van anar tots els nebots, els fills dels nebots que erem per allí... fins i tot la Sarah, que s'estava per Artés durant aquells dies del seu segon viatge a Catalunya.
El record físic que tinc de la tieta és pràcticament sempre el mateix: el d'una senyora gran, vestida fosca, amb monyo blanc... una iaia. Com les de les fotos antigues. Però sempre igual, tan en les seves visites al pati de l'escola com en els últims anys. Potser el canvi va raure en l'energia en que es movia.
La meva iaia Montserrat va fer 91 anys aquest mes de març.
I per més que ahir vaig voler-les comparar, la meva iaia Montserrat em sembla que està a anys llum d'aquella iaiona amb vestit gris i ulleretes rodones.
La iaia va paupera, no té la vitalitat de fa uns anys. Però encara avui s'entesta a fer les coses ella sola, a preparar-nos el dinar i el sopar, a planxar-nos la roba. No vol anar a la residència de dia pequè diu que està plena de vells. Lògicament la paraula "vell" té tot un altre significat per ella que per la resta: un vell és aquell que s'asseu davant la tele a esperar, i a qui la vida passa per davant sense adonar-se'n. Aquestes reflexions ella no les fa en veu alta, però el significat de les seves paraules no pot ser un altre.
Potser la vitalitat física, l'energia del ser jove, la iaia i la tieta les han anat perdent amb el temps. 90 anys són molts anys! però la vitalitat de l'esperit no els ha faltat mai a cap de les dues.
Potser és aquest el secret de la longevitat i ens haurem d'estar de tantes cremetes i tantes mandangues..
21 d’abril 2010
Más allá del puente II
He tornat a Más allá del puente en la seva penúltima representació a Barcelona.
Espero que puguin volar ben aviat cap a Madrid: l'obra s'ho val, l'equip bé que s'ho mereix i els madrilenys també es mereixen deixar de banda els musicals per uns dies i gaudir d'aquesta producció.
Faig aquesta segona aprotació sobre l'obra només per fer uná nova valoració: em va resultar espectacular i molt gratificant l'actuació de la Marta.
Així com en l'estrena anva un pèl insegura i es notava una diferència abismal d'experiència en el teatre entre ella i l'Àlex.
Ha fet un exercici maratonià d'aprenentatge sobre la marxa increible: moltes felicitats Marta!
L'Àlex, com ja vaig descobrir a l'estrena: espaterrant!
Bon viatge cap a Madrid
(ha de sortir, o sí o sí!)
Espero que puguin volar ben aviat cap a Madrid: l'obra s'ho val, l'equip bé que s'ho mereix i els madrilenys també es mereixen deixar de banda els musicals per uns dies i gaudir d'aquesta producció.
Faig aquesta segona aprotació sobre l'obra només per fer uná nova valoració: em va resultar espectacular i molt gratificant l'actuació de la Marta.
Així com en l'estrena anva un pèl insegura i es notava una diferència abismal d'experiència en el teatre entre ella i l'Àlex.
Ha fet un exercici maratonià d'aprenentatge sobre la marxa increible: moltes felicitats Marta!
L'Àlex, com ja vaig descobrir a l'estrena: espaterrant!
Bon viatge cap a Madrid
(ha de sortir, o sí o sí!)
Cabells blancs
L'altre dia vaig descobrir el meu primer cabell blanc.
La meva primera "cana", vaja.
Home, estic a punt de fer-ne 34 i tot just n'ha sortit una. No està malament.
Tinc moltes amigues (moltes) que ja fa dies (molts dies) que les pentinen (o les dissimulen).
Però no per això l'entrada a l'ascensor i la descoberta d'aquell pèl albí al meu serrell castany fosc em va fer menys mal.
De baixada ho vaig atribuïr a la mala il·luminació dels ascensors: ja se sap que la llum de fluorescència difuminada per un panell blanc no és bon conseller.
Al pujar, mirant-m'ho detingudament i amb el temps que m'havia donat el meu passeig per recapacitar-hi, vaig començar a temer el pitjor.
Encara vaig tornar a baixar i pujar un altre cop per mirar-ho tan d'aprop com em permetia la distància mínima al mirall.
Vaig acabar enganxada al mirall del bany (on la llum sí és l'adequada) per acabar de constatar el fet: tinc un cabell blanc.
Encara no satisfeta del tot, però; sense voler-me resignar a l'evidència, ho vaig preguntar a en Juanjo, que amb un somriure sorneguer em va confirmar que sí, noia, sí: tens un cabell blanc.
Clar! com que ell ja en té tants!! tenir-ne un li sembla una fotesa!!
aix...
Per tenir temps de pair-ho vaig agafar unes tisores i vaig tallar el cabell blanc ben curtet. Prou com perquè no es vegi i tingui temps d'assimilar aquest canvi (gens fàcil per a una Peter Pan com jo) i així analitza-lo ben d'aprop, com si d'en Grissom es tractés.
Ara que... Grissom també té molts cabells blancs...
Potser serà que per fi ja he entrat al club dels escollits?
Mirem-ho així, va, que mola més!
La meva primera "cana", vaja.
Home, estic a punt de fer-ne 34 i tot just n'ha sortit una. No està malament.
Tinc moltes amigues (moltes) que ja fa dies (molts dies) que les pentinen (o les dissimulen).
Però no per això l'entrada a l'ascensor i la descoberta d'aquell pèl albí al meu serrell castany fosc em va fer menys mal.
De baixada ho vaig atribuïr a la mala il·luminació dels ascensors: ja se sap que la llum de fluorescència difuminada per un panell blanc no és bon conseller.
Al pujar, mirant-m'ho detingudament i amb el temps que m'havia donat el meu passeig per recapacitar-hi, vaig començar a temer el pitjor.
Encara vaig tornar a baixar i pujar un altre cop per mirar-ho tan d'aprop com em permetia la distància mínima al mirall.
Vaig acabar enganxada al mirall del bany (on la llum sí és l'adequada) per acabar de constatar el fet: tinc un cabell blanc.
Encara no satisfeta del tot, però; sense voler-me resignar a l'evidència, ho vaig preguntar a en Juanjo, que amb un somriure sorneguer em va confirmar que sí, noia, sí: tens un cabell blanc.
Clar! com que ell ja en té tants!! tenir-ne un li sembla una fotesa!!
aix...
Per tenir temps de pair-ho vaig agafar unes tisores i vaig tallar el cabell blanc ben curtet. Prou com perquè no es vegi i tingui temps d'assimilar aquest canvi (gens fàcil per a una Peter Pan com jo) i així analitza-lo ben d'aprop, com si d'en Grissom es tractés.
Ara que... Grissom també té molts cabells blancs...
Potser serà que per fi ja he entrat al club dels escollits?
Mirem-ho així, va, que mola més!
11 de març 2010
Aigua...
Feia molts dies que havia de fer-ho. Sabent que m'he de moure. Sabent que amb moviment el braç deixaria de semblar a punt de desencaixar-se. Sabent que sempre et sents millor quan et mous una estona.
Ahir l'Eila em va fer recordar els dies que, estant encara a Andorra, em llevava ben aviat i anava a nedar una estona abans d'anar a treballar. Feia mooolta mandra (però molta!) sortir del llit sabent que havia d'anar a la piscina amb el fred que arribava a fer (bbrrr!!) però en sortir sempre em sentia molt bé. I la veritat és que el dia també passava millor.
O sigui que avui m'he calçat el banyador pre-mamà (que encara puc omplir una mica més!), he estranat xancletes i me n'he anat a la piscina.
He descobert els programes específics per a embarassades i m'ha anat bé descobrir abans d'entrar a l'aigua que la panxa tiba avall si no nedes panxa-enlaire. Per això he nedat d'esquena pràcticament tota l'estona: esquena normal, esquena per dins l'aigua, doble-esquena, ... i altres estils que resulta que encara em queden per descobrir dins l'apassionant món del nedar d'esquena!
La panxa ha pesat poquet. He xocat amb tots els companys de carril. M'he cansat força. Però m'he sentit bé. Com quan sortia d'Encamp per anar cap a Farga.
Ara només queda continuar anan-t'hi cada dia (més o menys, home!) i llançar-me al gimnàs, amb prudència, perquè el cigró també es cansi una mica i es quedi relaxat com s'ha quedat sota la dutxa d'avui.
Ahir l'Eila em va fer recordar els dies que, estant encara a Andorra, em llevava ben aviat i anava a nedar una estona abans d'anar a treballar. Feia mooolta mandra (però molta!) sortir del llit sabent que havia d'anar a la piscina amb el fred que arribava a fer (bbrrr!!) però en sortir sempre em sentia molt bé. I la veritat és que el dia també passava millor.
O sigui que avui m'he calçat el banyador pre-mamà (que encara puc omplir una mica més!), he estranat xancletes i me n'he anat a la piscina.
He descobert els programes específics per a embarassades i m'ha anat bé descobrir abans d'entrar a l'aigua que la panxa tiba avall si no nedes panxa-enlaire. Per això he nedat d'esquena pràcticament tota l'estona: esquena normal, esquena per dins l'aigua, doble-esquena, ... i altres estils que resulta que encara em queden per descobrir dins l'apassionant món del nedar d'esquena!
La panxa ha pesat poquet. He xocat amb tots els companys de carril. M'he cansat força. Però m'he sentit bé. Com quan sortia d'Encamp per anar cap a Farga.
Ara només queda continuar anan-t'hi cada dia (més o menys, home!) i llançar-me al gimnàs, amb prudència, perquè el cigró també es cansi una mica i es quedi relaxat com s'ha quedat sota la dutxa d'avui.
05 de març 2010
Más allá del puente
Aquest és el títol de la nova aventura teatral de Zoopa, amb en Juanjo a les entranyes. Com sempre, aquest home i el teatre, tots són un!
Han estat molts mesos des que vaig sentir a parlar del projecte fins que finalment ahir, 4 de març, es va estrenar al teatre Borràs de Barcelona.
Anava, com sempre, amb informació privilegiada, però també com sempre, amb algunes incògnites per descobrir (sino no tindria gràcia, i en Juanjo també ho sap això).
Vaig sortir de la sala amb una sensació que feia pocs dies que no tenia en sortir d'un teatre: somreia. M'havien explicat una molt bona història i me l'havien explicat molt bé. Tenia, com té sempre el que fa, aquell toc de mimositat que posa el Juanjo quan fa les coses.
Vaig sortir encantada: vaig descobrir un text amb girs i ginys simpàtics, àcids, maldestres i tendres; amb actors que em van sorprendre i que no havia vist acutar mai: la Marta Torné, donant un toc d'ingenuitat perfecte al personatge i el flipant Àlex Brendemühl que ahir es va convertir en un dels meus actors de capçalera: que gran!
Pel poc que vaig poder parlar amb els encarregats de parir a l'animal que es representa fins a mitjans d'abril, estaven tots contents, tranquil·ls, i amb aquell posat que dóna saber que s'han fet les coses bé.
Ara només falta que el públic s'acosti a Urquinaona a descobrir la història que amaga aquest pont i es deixi endur per la corrent...
Felicitats a tots nois!!
Han estat molts mesos des que vaig sentir a parlar del projecte fins que finalment ahir, 4 de març, es va estrenar al teatre Borràs de Barcelona.
Anava, com sempre, amb informació privilegiada, però també com sempre, amb algunes incògnites per descobrir (sino no tindria gràcia, i en Juanjo també ho sap això).
Vaig sortir de la sala amb una sensació que feia pocs dies que no tenia en sortir d'un teatre: somreia. M'havien explicat una molt bona història i me l'havien explicat molt bé. Tenia, com té sempre el que fa, aquell toc de mimositat que posa el Juanjo quan fa les coses.
Vaig sortir encantada: vaig descobrir un text amb girs i ginys simpàtics, àcids, maldestres i tendres; amb actors que em van sorprendre i que no havia vist acutar mai: la Marta Torné, donant un toc d'ingenuitat perfecte al personatge i el flipant Àlex Brendemühl que ahir es va convertir en un dels meus actors de capçalera: que gran!
Pel poc que vaig poder parlar amb els encarregats de parir a l'animal que es representa fins a mitjans d'abril, estaven tots contents, tranquil·ls, i amb aquell posat que dóna saber que s'han fet les coses bé.
Ara només falta que el públic s'acosti a Urquinaona a descobrir la història que amaga aquest pont i es deixi endur per la corrent...
Felicitats a tots nois!!
03 de març 2010
Arracades IV
I bé, sembla que ha marxat...
Primer va ser l'arracada de la llengua, que em vaig treure per voluntat pròpia després de parlar amb la pediatra.
I ara ha sigut l'arracada del nas.
Després de moooolts anys (no recordo quants!) el forat s'ha tancat. Per culpa d'una de les meves arxi-enemigues: les panses.
Una senyora pansa que va tenir la brillant idea de venir a instal·lar-se just sobre la meva arracadeta més petita, deixant-me un nas vermell i botit com un patata i una ferida que ha estat tants dies tancant-se que finalment no queda rastre de l'arracada que un dia hi va haver.
Em sap greu. Feia molts dies que venia amb mi. I ja venia en substitució d'una altra arracada que, saltant-me totes les "instruccions" que m'havien donat a casa abans de marxar al País Basc per primera vegada l'any 93, em vaig fer posar en una fira d'un poblet de platja.
No descarto la idea de tornar-la a retrobar d'aquí a uns anys...
Primer va ser l'arracada de la llengua, que em vaig treure per voluntat pròpia després de parlar amb la pediatra.
I ara ha sigut l'arracada del nas.
Després de moooolts anys (no recordo quants!) el forat s'ha tancat. Per culpa d'una de les meves arxi-enemigues: les panses.
Una senyora pansa que va tenir la brillant idea de venir a instal·lar-se just sobre la meva arracadeta més petita, deixant-me un nas vermell i botit com un patata i una ferida que ha estat tants dies tancant-se que finalment no queda rastre de l'arracada que un dia hi va haver.
Em sap greu. Feia molts dies que venia amb mi. I ja venia en substitució d'una altra arracada que, saltant-me totes les "instruccions" que m'havien donat a casa abans de marxar al País Basc per primera vegada l'any 93, em vaig fer posar en una fira d'un poblet de platja.
No descarto la idea de tornar-la a retrobar d'aquí a uns anys...
19 de febrer 2010
Espérame en el Sielu...
Ahir vaig dir "adéu", o millor dit fins aviat, a qui m'ha acompanyat durant 28 anys de la meva vida (o sigui que en tenia 5!! my god!!).
Va ser un adéu esperat, moltes vegades anunciat, però no per això va acabar sent exempt d'unes llagrimetes.
Vaig dir adéu a parets i a records. A moments bons. A moments no tan bons. A moltes alegries i a algunes penes. A moltes esperances passades i a d'altres que no han arribat a passar mai. A moltes nits llargues i a d'altres que s'escurçaven a marxes forçades. A molts amics i a altres que ja no ho són, o que senzillament no van ser mai. A moltes hores de xarrera i a moltes hores de salts. M'ha fet forta i m'ha fet de tendó d'Aquiles a la vegada. M'ha vist créixer (i més coses!)
Estic contenta per les coses viscudes i em sento molt afortunada per haver-les pogut viure.
Estic contenta, però avui no he pogut evitar un petit, petit, petit calfred al llevar-me.
Something different's gonna come!!!
Un plaer i moltes gràcies!!
Va ser un adéu esperat, moltes vegades anunciat, però no per això va acabar sent exempt d'unes llagrimetes.
Vaig dir adéu a parets i a records. A moments bons. A moments no tan bons. A moltes alegries i a algunes penes. A moltes esperances passades i a d'altres que no han arribat a passar mai. A moltes nits llargues i a d'altres que s'escurçaven a marxes forçades. A molts amics i a altres que ja no ho són, o que senzillament no van ser mai. A moltes hores de xarrera i a moltes hores de salts. M'ha fet forta i m'ha fet de tendó d'Aquiles a la vegada. M'ha vist créixer (i més coses!)
Estic contenta per les coses viscudes i em sento molt afortunada per haver-les pogut viure.
Estic contenta, però avui no he pogut evitar un petit, petit, petit calfred al llevar-me.
Something different's gonna come!!!
Un plaer i moltes gràcies!!
17 de febrer 2010
Fins a la soca dels...
Durant una hora llarga, avui, a Rac1 han obert les línies telefòniques perquè els oients expliquessin les seves situacions personals davant la crisis que estem passant. (Ho podeu trobar aquí, arxius del 16 de febrer de les 9.37 a les 10.30h aprox.)
En certa manera ha estat una hora reconfortant, per saber que no estem sols, però per l’altra la mala llet ha augmentat dins de cada una de les persones que parlava i escoltàvem el programa de manera alarmant (n’estic convençudíssima).
No puc deixar d’enfadar-me, d’indignar-me, de preguntar-me on coi hem comès tants errors per estar en aquesta situació. D’on coi hem tret aquests representants que tan desinteressadament ens representa. Perquè coi el conseller Maragall ha rectificat les seves paraules si en realitat el ciutadà està fart del tripartit realment, però també ho està de l’oposició! De Catalunya i d’Espanya. De tot arreu.
Mentre hi ha gent que ha de viure durant més d’un any i mig dins d’una tenda de campanya dins del seu taller, els diputats, només pel fet d’haver estat 4 anys representant a un partit polític, rebran un sou vitalici (que no vull pas saber de quan és). Mentre hi ha matrimonis grans que s’han quedat sense feina als 62, sense possibilitat de jubilació anticipada i amb una pila d’anys cotitzats, perquè coi hi ha ministres que rebran fins al dia que es morin un sou, pagat per totes i cada una de les persones que no arriben a final de mes?
No puc entendre que el govern pretengui allargar l’edat de jubilació als 67 anys (quan proposar una jubilació lliure a partir dels 63 no em semblaria malament, per exemple) i en canvi no hi hagi ningú prou sensat per proposar la supressió (o rebaixa) d’aquests sous de retir de luxe.
Serà que amorrat a la mamella s’hi deu estar de conya.
Serà qüestió de provar-ho?
O potser encara ens queda un bri de dignitat?
En certa manera ha estat una hora reconfortant, per saber que no estem sols, però per l’altra la mala llet ha augmentat dins de cada una de les persones que parlava i escoltàvem el programa de manera alarmant (n’estic convençudíssima).
No puc deixar d’enfadar-me, d’indignar-me, de preguntar-me on coi hem comès tants errors per estar en aquesta situació. D’on coi hem tret aquests representants que tan desinteressadament ens representa. Perquè coi el conseller Maragall ha rectificat les seves paraules si en realitat el ciutadà està fart del tripartit realment, però també ho està de l’oposició! De Catalunya i d’Espanya. De tot arreu.
Mentre hi ha gent que ha de viure durant més d’un any i mig dins d’una tenda de campanya dins del seu taller, els diputats, només pel fet d’haver estat 4 anys representant a un partit polític, rebran un sou vitalici (que no vull pas saber de quan és). Mentre hi ha matrimonis grans que s’han quedat sense feina als 62, sense possibilitat de jubilació anticipada i amb una pila d’anys cotitzats, perquè coi hi ha ministres que rebran fins al dia que es morin un sou, pagat per totes i cada una de les persones que no arriben a final de mes?
No puc entendre que el govern pretengui allargar l’edat de jubilació als 67 anys (quan proposar una jubilació lliure a partir dels 63 no em semblaria malament, per exemple) i en canvi no hi hagi ningú prou sensat per proposar la supressió (o rebaixa) d’aquests sous de retir de luxe.
Serà que amorrat a la mamella s’hi deu estar de conya.
Serà qüestió de provar-ho?
O potser encara ens queda un bri de dignitat?
podeu trobar els arxius sonors aquí i aquí
05 de gener 2010
... i no poder!!!
Avui és la nit de Reis.
El que vol dir que, impepinablement, avui he estat mig dia voltant buscant els últims detalls i la resta me l'he passat empaitant reis, carrosses i carmels.
Una de les coses que no fallen mai en els meus regals a nens són els llibres: fomentar la lectura posant un llibre a les mans d'un nen em sembla una tasca imprescindible.
La pega d'esperar a última hora per anar a buscar llibres és que, o bé no en queden en català (!!!) (???) o bé els que queden endevines aviat perquè estan encara a les prestatgeries (prometo que l'any vinent aniré d'hora, en plan Meri, que al novembre ja ho tenia tot!!).
L'excusa dels llibes infantils em permet cada any donar voltes i voltes per les llibreries. Hi ha poques coses que m'agradin tant! Sempre acabo deixant a la llibreria el 90% dels llibres que em voldria endur a casa! (per falta de liquiditat i d'espai, clar!)
Avui he estat donant tombs per la Formiga d'Or, al Portal de l'Àngel (actualment és un Happy Books). He babejat tant!!! Tants llibres de disseny! Tants llibres d'art!! Monogràfics sobre el surrealisme! Monogràfics sobre el dadaísme! (potser Tristan Tzara es deu remoure una mica allí on jeu...) minimalismes, interiors, fotografia... oooooix!!! I a més amb uns preus més que assequibles i més que escandalosos tractant-se de llibres d'aquesta temàtica (no he entès mai perquè els llibres d'art, disseny i fotografia són tant, TANT, cars).
Però avui jo anava a buscar llibres infantils. OooOoh!
I tinc el pressupost més que ajustat (puuuuu.... crisi!!!)
Però allí estaven. Tan a l'abast... i no poder. (damn!!)
El que vol dir que, impepinablement, avui he estat mig dia voltant buscant els últims detalls i la resta me l'he passat empaitant reis, carrosses i carmels.
Una de les coses que no fallen mai en els meus regals a nens són els llibres: fomentar la lectura posant un llibre a les mans d'un nen em sembla una tasca imprescindible.
La pega d'esperar a última hora per anar a buscar llibres és que, o bé no en queden en català (!!!) (???) o bé els que queden endevines aviat perquè estan encara a les prestatgeries (prometo que l'any vinent aniré d'hora, en plan Meri, que al novembre ja ho tenia tot!!).
L'excusa dels llibes infantils em permet cada any donar voltes i voltes per les llibreries. Hi ha poques coses que m'agradin tant! Sempre acabo deixant a la llibreria el 90% dels llibres que em voldria endur a casa! (per falta de liquiditat i d'espai, clar!)
Avui he estat donant tombs per la Formiga d'Or, al Portal de l'Àngel (actualment és un Happy Books). He babejat tant!!! Tants llibres de disseny! Tants llibres d'art!! Monogràfics sobre el surrealisme! Monogràfics sobre el dadaísme! (potser Tristan Tzara es deu remoure una mica allí on jeu...) minimalismes, interiors, fotografia... oooooix!!! I a més amb uns preus més que assequibles i més que escandalosos tractant-se de llibres d'aquesta temàtica (no he entès mai perquè els llibres d'art, disseny i fotografia són tant, TANT, cars).
Però avui jo anava a buscar llibres infantils. OooOoh!
I tinc el pressupost més que ajustat (puuuuu.... crisi!!!)
Però allí estaven. Tan a l'abast... i no poder. (damn!!)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
