Llast

Avui m'he tirat de cap a la piscina. Literal. He anat a la piscina i he fet cas a ma mare (sempre se'ls ha de fer cas a les mares) i m'he llençat a l'aigua de cop, pensant-m'ho molt però sense baixar per l'escaleta com una iaiona.
He contat fins a tres i a l'arribar a sis... xaf! De cap a la piscina!
No recordo com va ser la primera vegada que em vaig llençar de cap a la piscina, perquè devia ser petita i des de llavors la sensació ha anat amb mi sempre. Però avui... ha sigut tan alliberador! M'he tret una pila de llast de sobre que durant un any s'ha anat acomodant en mi.
Ha estat un any molt raro. Primer l’embaràs, amb el seu malestar, els nervis, els marejos, la inflor de peus, el cansament i la son. La retenció de líquids i el repòs degut a tots els síndromes d’embaràs que han passat pel meu organisme i que han deixat petja i han deixat un cos bastant fet pols. Tampoc ha ajudat a la meva recuperació (ans el contrari) el fet que la Lola arribés al món a través de la panxa. Després dels nou mesos de pissarrí, l'obertura del ventre no ajuda a retornar a la vida normal. Com tampoc hi ajuda gens el fet de tenir una criatureta (fantàstica, preciosa, divertida i a la que adoro) que cada dia esgota la bateria de la que disposo i rebenta les poques forces que em poden quedar. L'estalvi energètic és impossible!
Per això avui, després de llençar-me i sentir que l'aigua es quedava amb bona part del malestar físic que ha estat amb mi des de fa pràcticament un any, no he pogut fer més que sortir de l'aigua i llençar-me un altre cop. I un altre. I un altre, i un altre... fins que la gossa ja no sabia com mirar-me de tan entrar i sortir.
Purificant-me.
Tant com he pogut.

Per cert, que després de tant de temps sense fer exercici "comme il faut", i tot i que no he estat més de 15 minuts nedant, he acabat amb una contractura a l'espatlla, que des de llavors que tinc una torticolis espatarrant! Però amb quin gust!