En Max

En Max és el meu gat.
És un bon gat.
Li agrada dormir enganxat a les cames, faci fred o faci calor; i dormir a la butaca.
Li agrada la tonyina (quan fem amanida ell fa una festa), el paté de gat amb gelatina i li agrada veure l'aigua directament de l'aixeta del lavabo.
Sempre ha anat a la seva, no li agrada massa que l'amanyaguin, sobretot si ell no està per brocs.
Li agrada anar a Pedra, perquè allí pot passejar per fora tot el que vol: corre amunt i avall de la muntanya del costat de casa, escolta els sorolls extranys i mira les pedres (sí, no ho entenc, però ho fa). A Encamp li agradava amagar-se darrera el sofà i mirar per la finestra. Quan nevava es quedava completament absort per l'espectacle. Segurament el troba a faltar, com jo.
Quan hem tornat a Barcelona, en realitat, ha tornat a la seva primera casa. El dia que hi va arribar estava espantat perquè, a més d'un lloc nou, es va trobar amb la casa plena de gent que l'havia vingut a rebre.
Durant l'embaràs hem fet estrets els llaços entre nosaltres: mai havíem passat tanta estona junts i suposo que per això la dependència ha crescut: si jo anava al lavabo ell venia amb mi (encara que fóssin les 3 del matí). Si jo dinava, ell també, i fins compartíem l'estona de migdiada: jo al sofà, ell a la butaca. Però ha arribat la nena i tot i que l'ha rebut molt bé les coses ja no són com abans. Ja no puc estar a soles amb ell: les nostres migdiades ara són a tres, i a més, la tercera crida, plora i aclapara tota la meva atenció. Intento fer-lo partícep dels espectacles de cada dia, la banyera, els menjars, la nena dormint; i fa l'esforç, però de vegades es rebota i decideix que el millor lloc per dormir ara és el llitet de la petita.
Suposo que ell també vol aclaparar tota l'atenció i ni que sigui durant una estona convertir-se en Lola.