Ahir la Lola em va fer recordar de la tieta Presentació.
La tieta Presentació era la germana del meu avi Lluís.
Quan jo anava a l'escola apareixia moltes vegades a la barana del pati de les pedres a l'hora de l'esbarjo i em duia un "sapassup". Té nena, em deia, un sapassup. A vegades hi afegia un "guarda'l per deprés de dinar", però no era habitual. Després m'agafava la cara rodona i apropava la meva galta als seus llavis per omplir-me-la de petons. Jo no m'hi havia negat mai, però potser pensava que no m'els deixaria fer.
Quan la tieta va fer 90 anys les seves filles i el seu fill van preparar un berenar al convent de les monges d'Artés. Hi van anar tots els nebots, els fills dels nebots que erem per allí... fins i tot la Sarah, que s'estava per Artés durant aquells dies del seu segon viatge a Catalunya.
El record físic que tinc de la tieta és pràcticament sempre el mateix: el d'una senyora gran, vestida fosca, amb monyo blanc... una iaia. Com les de les fotos antigues. Però sempre igual, tan en les seves visites al pati de l'escola com en els últims anys. Potser el canvi va raure en l'energia en que es movia.
La meva iaia Montserrat va fer 91 anys aquest mes de març.
I per més que ahir vaig voler-les comparar, la meva iaia Montserrat em sembla que està a anys llum d'aquella iaiona amb vestit gris i ulleretes rodones.
La iaia va paupera, no té la vitalitat de fa uns anys. Però encara avui s'entesta a fer les coses ella sola, a preparar-nos el dinar i el sopar, a planxar-nos la roba. No vol anar a la residència de dia pequè diu que està plena de vells. Lògicament la paraula "vell" té tot un altre significat per ella que per la resta: un vell és aquell que s'asseu davant la tele a esperar, i a qui la vida passa per davant sense adonar-se'n. Aquestes reflexions ella no les fa en veu alta, però el significat de les seves paraules no pot ser un altre.
Potser la vitalitat física, l'energia del ser jove, la iaia i la tieta les han anat perdent amb el temps. 90 anys són molts anys! però la vitalitat de l'esperit no els ha faltat mai a cap de les dues.
Potser és aquest el secret de la longevitat i ens haurem d'estar de tantes cremetes i tantes mandangues..
La tieta Presentació era la germana del meu avi Lluís.
Quan jo anava a l'escola apareixia moltes vegades a la barana del pati de les pedres a l'hora de l'esbarjo i em duia un "sapassup". Té nena, em deia, un sapassup. A vegades hi afegia un "guarda'l per deprés de dinar", però no era habitual. Després m'agafava la cara rodona i apropava la meva galta als seus llavis per omplir-me-la de petons. Jo no m'hi havia negat mai, però potser pensava que no m'els deixaria fer.
Quan la tieta va fer 90 anys les seves filles i el seu fill van preparar un berenar al convent de les monges d'Artés. Hi van anar tots els nebots, els fills dels nebots que erem per allí... fins i tot la Sarah, que s'estava per Artés durant aquells dies del seu segon viatge a Catalunya.
El record físic que tinc de la tieta és pràcticament sempre el mateix: el d'una senyora gran, vestida fosca, amb monyo blanc... una iaia. Com les de les fotos antigues. Però sempre igual, tan en les seves visites al pati de l'escola com en els últims anys. Potser el canvi va raure en l'energia en que es movia.
La meva iaia Montserrat va fer 91 anys aquest mes de març.
I per més que ahir vaig voler-les comparar, la meva iaia Montserrat em sembla que està a anys llum d'aquella iaiona amb vestit gris i ulleretes rodones.
La iaia va paupera, no té la vitalitat de fa uns anys. Però encara avui s'entesta a fer les coses ella sola, a preparar-nos el dinar i el sopar, a planxar-nos la roba. No vol anar a la residència de dia pequè diu que està plena de vells. Lògicament la paraula "vell" té tot un altre significat per ella que per la resta: un vell és aquell que s'asseu davant la tele a esperar, i a qui la vida passa per davant sense adonar-se'n. Aquestes reflexions ella no les fa en veu alta, però el significat de les seves paraules no pot ser un altre.
Potser la vitalitat física, l'energia del ser jove, la iaia i la tieta les han anat perdent amb el temps. 90 anys són molts anys! però la vitalitat de l'esperit no els ha faltat mai a cap de les dues.
Potser és aquest el secret de la longevitat i ens haurem d'estar de tantes cremetes i tantes mandangues..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada