17 de febrer 2010

Fins a la soca dels...

Durant una hora llarga, avui, a Rac1 han obert les línies telefòniques perquè els oients expliquessin les seves situacions personals davant la crisis que estem passant. (Ho podeu trobar aquí, arxius del 16 de febrer de les 9.37 a les 10.30h aprox.)
En certa manera ha estat una hora reconfortant, per saber que no estem sols, però per l’altra la mala llet ha augmentat dins de cada una de les persones que parlava i escoltàvem el programa de manera alarmant (n’estic convençudíssima).
No puc deixar d’enfadar-me, d’indignar-me, de preguntar-me on coi hem comès tants errors per estar en aquesta situació. D’on coi hem tret aquests representants que tan desinteressadament ens representa. Perquè coi el conseller Maragall ha rectificat les seves paraules si en realitat el ciutadà està fart del tripartit realment, però també ho està de l’oposició! De Catalunya i d’Espanya. De tot arreu.
Mentre hi ha gent que ha de viure durant més d’un any i mig dins d’una tenda de campanya dins del seu taller, els diputats, només pel fet d’haver estat 4 anys representant a un partit polític, rebran un sou vitalici (que no vull pas saber de quan és). Mentre hi ha matrimonis grans que s’han quedat sense feina als 62, sense possibilitat de jubilació anticipada i amb una pila d’anys cotitzats, perquè coi hi ha ministres que rebran fins al dia que es morin un sou, pagat per totes i cada una de les persones que no arriben a final de mes?
No puc entendre que el govern pretengui allargar l’edat de jubilació als 67 anys (quan proposar una jubilació lliure a partir dels 63 no em semblaria malament, per exemple) i en canvi no hi hagi ningú prou sensat per proposar la supressió (o rebaixa) d’aquests sous de retir de luxe.
Serà que amorrat a la mamella s’hi deu estar de conya.
Serà qüestió de provar-ho?
O potser encara ens queda un bri de dignitat?

podeu trobar els arxius sonors aquí i aquí