Vergonya aliena

Ja fa dies que vaig trobar aquesta oferta de feina. I no em puc estar de comentar-la...

Si cliqueu sobre la imatge s'obrirà un zoom i per tant la podreu veure millor i treure les vostres conclusions.

Jo ara en trauré les meves.

S'ofereix una feina de secretària, de secretària plus, clar, perquè haver de lidiar amb pressupostos i feines de delineació no són tasques que normalment facin les secretàries. A això hi afegeixen que s'ha de tenir una altura concreta (a part de dir indirectament que s'ha de ser guapa) per fer d'hostessa en fires i events. I feines d'acompanyament! És una manera de dir que també s'haurà de posar de genolls? De fet, ja poca cosa més poden demanar!

O sí! espera! que resulta que el requisit d'estudis mínims és d'ENGINYERIA TÈCNICA!

I els idiomes són preferibles, però no imprescindibles... perfecte per anar de fires!

O sigui, que demanen un florero? Enginyer, però florero facilón al cap i a la fi. Quins collons.

Amb la meva dignitat a l'atur, no vaig respondre a la temptadora oferta.

Somriures fingits

L'altre dia, al treure les escombraries del cubell, em va semblar que algú em somreia.
Estava sola a la cuina. La finestra era tancada. Vaig creure que eren imaginacions i vaig seguir amb l'endreça.

Quan vaig tornar a accionar el pedal per col·locar la nova bossa, vaig veure per fi, que qui em somreia era en Juan Diego Botto. Ei! quin honor (per mi, és clar!) que em somrigui en Botto des del fons del meu cubell, no?

Després vaig pensar que més que a mi, en Botto debia somriure alleugit perquè per fi li treia la merda del damunt (literalment).

I en anar-ho a comprobar em vaig fixar en el titular de l'article. L'únic tros llegible deia: "les persones fingeixen".

Sí senyor. En Botto no estava ni feliç ni content de veure'm ni agraït perquè li canviava la bossa.

Senzillament la gent fingeix.

Vaig decidir canviar el paper de diari.

A veure què em trobaré el pròxim cop...

Mi chaquetita de entretiempo

Aquest ha estat un hivern llarg a Barcelona. En quant a temperatura vull dir. I a Barcelona, perquè malgrat no m'agrada el centralisme imperatiu que hi ha en aquest país, és a Barcelona on visc i on he viscut aquest llaaaaaarg hivern.

Ha plogut molt (molt!) i hi ha hagut molts dies grisos (molts!). I fins i tot hi ha hagut neu (uau!)

Qualsevol dia de sol que hagi fet durant l'hivern o primavera la gent hem sortit al carrer, com a llangardaixos, perque ens toqués el sol i ens canviés una mica l'estat d'ànim.

Després d'uns dies de primavera va arribar la caloreta: màniga curta, canvi de jaqueta (o guardada directament a l'armari), rescat ràpid de xancletes per si de cas... i en una setmana: plaf! pluja altre cop!

Apa! torna a recuperar les bambes, a recuperar jaquetes, jerseis i paraigües.

I sembla que ara, altre cop, tornen les temperatures estiuenques (que no primaverals) i ja ens podem tornar a calçar les robes més fresques.

Ahir, que feia solet però també fresca, em fixava amb la gent pel carrer: mànigues curtes, pantalons pirates, xancletes, cames acabades de depilar, jaquetes oblidades a l'armari.

Desafiants.

Mostrant una actitud, involuntària, de repte al clima: va, va! torna a fer ploure si ets valent! mira: jo ja vig amb calça curta i no me la penso treure fins a l'octubre! Atreveix-te a tapar el cel altre cop, que si m'he de mullar em mullo, però estem a maig i no penso agafar cap més jaqueta!

I és que ja teníem raó amb l'Aurora quan l'altre dia deiem que l'entretemps ha desaparegut.

La primavera em penso que ja només és la part d'un eslògan del Corte Inglés.

Dieta

El metge, amb molt bon criteri, m'ha posat a dieta.

No només porto una càrrega de nen a la panxa, sino que hi acompanyen altres coses i ja quasi que no em puc fer més ampla!!

El cap de setmana passat em vaig estar concienciant i menjant coses que sé que no podré tastar en molts dies.

I dilluns vaig començar: bàscula de cuina en mano, nevera repleta de verdura i l'armari carregat d'aigua.

I tinc gana!! Que difícil que és no clavar queixalada a l'últim tros (per llençar) de berenar de la Lola!

De moment passo gana, però a veure com van els resultats. Si acompanyen sempre és més fàcil seguir i fer el llaaaaaarg camí de dejuni que m'espera...

Anades i vingudes

Ahir vaig fer anys.

En aglunes de les felicitacions que vaig rebre, els meus interlocutors van fer esment del temps que fa que ens coneixem. I em van fer pensar amb les persones que van passant per la vida d'una: alguns s'en van, altres es queden i d'altres van anant i venint.

Que en David faci 21 (21!!) que corre per casa em va fer reflexionar: el títol de postís no li escau. Gens!! N'hi haurem de buscar un altre, perquè no s'el mereix...

O l'Anna, que ja en fa 15 d'aquell principi de curs al Camps i Fabrés en que va arribar tard i no li va quedar més remei que seure al costat de la noia nova (o sigui jo). Quantes coses que han passat des de llavors, déu!!

O la Montse de Sant Andreu! ja en fa... 13!! d'aquella trobada en un banc dels jardins de la Salle, emulant la pel·lícula de Forest Gump. Vam estar poc temps veient-nos diàriament, però mai hem deixat d'estar en contacte...

Gent que marxa per vés a saber què després de quatre dies però deixen empremta per a molts anys.

Gent que marxa després d'anys i panys i potser no en deixen tanta.

Gent que els has de deixar marxar perquè malgrat que els voldries sempre al costat no poden quedar-se.

I amb totes aquestes anades i vingudes, cares noves i habituals anem teixint la nostra història.

Anem afegint anys a la nostra biografia particular acompanyats pels de sempre i per alguns de nous.

Sense parar mai d'aprendre i de créixer.

Avui és el dia

Recordo quan amb l'Anna vivíem a Salou, que el barça va fer un partit espectacular, remuntant no sé què i jugant contra no sé qui (era l'any 97, per si algú ho recorda). Va ser tanta l'expectació que l'endemà tothom en parlava a l'institut i fins i tot van repetir el partit per la tele aquell vespre. Així que vam decidir que ens el miraríem. Vam sopar (segurament patates amb llom a la planxa) i ens vam agafar una cerveseta (of course) i ens vam asseure disposades a veure un espectacle que prometia ser... l'òstia!
Debiem aguantar una mitja hora, tirant llarg. Vam acabar marejades de fixar els ulls en una pantalla de color verd intens amb uns ninotets petits que bellugaven darrera una suposada taca blanca (fumar només vam fumar tabac, i cervesa va ser una i prou). La nostra inexperiència en mirar futbol i la pantalla petita van fer la resta. Senzillament el futbol no ens agradava.
Anys més tard, va entrar en Juanjo a la meva vida i amb ell el futbol va anar posant el peu per passar. Quan els resultats acompanyen és fàcil fer-se seguidor d'un equip.
Aquests dies passats internet, la ciutat, les converses, s'han omplert fins a vessar de crits a la remuntada, a deixar-nos-hi la pell per ser a la final de Madrid.
Ahir a la tarda els carrers del barri eren plens de nens amb samarreta del barça. Cuidadores de senyores grans amb samarreta del barça. Aparadors amb banderes del barça. Senties l'himne del barça a cada cantonada. L'ambient era massa!
Quan vam arribar a casa la Lola es va calçar la seva samarreta del barça. No parava de cridar guanyarem! o barça! i ja l'any passat havia cantat els gols de la final de la copa de Roma amb la mateixa energia. I va arribar el partit i va animar com la que més. Aplaudia, cridava si nosaltres ho feiem... i malgrat la nostra cara llarga quan va acabar l'infartant partit ella encara cridava hem guanyat!! i encara que li vam dir que no, que no havia guanyat, ella estava contenta.
Avui la Lola s'ha endut la samarreta del barça a l'escola.
En Juanjo m'ha dit: home, avui?
I tant!! avui és el dia per donar les gràcies a l'equip que ens ha fet tan contents durant tant de temps. Avui és el dia per estar orgullós de ser del barça. Avui és el dia per anar amb el cap ben alt davant dels detractors.
Avui és el dia més indicat per lluir la samarreta del barça!

Avis

Ahir la Lola em va fer recordar de la tieta Presentació.

La tieta Presentació era la germana del meu avi Lluís.

Quan jo anava a l'escola apareixia moltes vegades a la barana del pati de les pedres a l'hora de l'esbarjo i em duia un "sapassup". Té nena, em deia, un sapassup. A vegades hi afegia un "guarda'l per deprés de dinar", però no era habitual. Després m'agafava la cara rodona i apropava la meva galta als seus llavis per omplir-me-la de petons. Jo no m'hi havia negat mai, però potser pensava que no m'els deixaria fer.
Quan la tieta va fer 90 anys les seves filles i el seu fill van preparar un berenar al convent de les monges d'Artés. Hi van anar tots els nebots, els fills dels nebots que erem per allí... fins i tot la Sarah, que s'estava per Artés durant aquells dies del seu segon viatge a Catalunya.
El record físic que tinc de la tieta és pràcticament sempre el mateix: el d'una senyora gran, vestida fosca, amb monyo blanc... una iaia. Com les de les fotos antigues. Però sempre igual, tan en les seves visites al pati de l'escola com en els últims anys. Potser el canvi va raure en l'energia en que es movia.

La meva iaia Montserrat va fer 91 anys aquest mes de març.

I per més que ahir vaig voler-les comparar, la meva iaia Montserrat em sembla que està a anys llum d'aquella iaiona amb vestit gris i ulleretes rodones.
La iaia va paupera, no té la vitalitat de fa uns anys. Però encara avui s'entesta a fer les coses ella sola, a preparar-nos el dinar i el sopar, a planxar-nos la roba. No vol anar a la residència de dia pequè diu que està plena de vells. Lògicament la paraula "vell" té tot un altre significat per ella que per la resta: un vell és aquell que s'asseu davant la tele a esperar, i a qui la vida passa per davant sense adonar-se'n. Aquestes reflexions ella no les fa en veu alta, però el significat de les seves paraules no pot ser un altre.

Potser la vitalitat física, l'energia del ser jove, la iaia i la tieta les han anat perdent amb el temps. 90 anys són molts anys! però la vitalitat de l'esperit no els ha faltat mai a cap de les dues.

Potser és aquest el secret de la longevitat i ens haurem d'estar de tantes cremetes i tantes mandangues..