Ja acabavem amb la campanya electoral i ho ha fet de la pitjor manera possible.
De manera mesquina, egoista, cobarda i incomprensible: de bracet, un altre cop, del terrorisme.
Aquest migdia, a dos quarts de dues, mala hora, i mentre la Miren, la meva companya de feina, vasca, es posava la jaqueta per marxar cap a casa, deiem que era una sort que no s'hagués repetit cap episodi semblant al del 2004 durant la campanya electoral.
Fa quatre anys el terrorisme ens va saccejar amb la trucada bestial a la porta d'Atotcha. Estruncant vides. Estruncant una societat que es preparava per votar.
Avui, l'ombra allargada que no acaba mai de desapareixer de les nostres vides torna i ens estrunca l'existència, un altre cop.
Perquè? Quina és la finalitat? Quina raó hi deu haver? Quina deu ser la gràcia?
Perquè uns i altres s'entesten a fer-nos caure en la por?
Responguem aquest diumenge a la barbarie amb el nostre vot lliure i serè.
07 de març 2008
03 de març 2008
Eleccions Generals 2008
Estem en plena campanya electoral. Tot i que per les actuacions i declaracions i demés guerrilles dels polítics sembla que fa una eternitat que ens demanen el vot. Acaben per aburrir. Em sembla que al final, el millor de la política serà que els de Polònia ens en puguin fer la paròdia. Que trist!
Però bé, aquests dies m'he entretingut a mirar-me les propagandes i els pesquins que em vaig trobant pel carrer. I n'he tret uns quants comentaris. Aquí van:
(Com que no sé com va, passaré d'aquella regla que marca que cada partit ha de tenir un temps estipulat segons la representació parlamentaria. Passo del tema aquest, jo que puc...!)
- La primera cosa que em treu de pollaguera és la rapidesa amb que empasquinen els carrers. Deuen llogar una pila de penya per penjar totes les banderoles a les 12 de la nit. Ara: perquè he de continuar veient les seves cares durant la jornada de reflexió? i el més greu: perquè la propaganda segueix allà fins a un mes després de passades les eleccions? M'empipa, què voleu...
- Un repasset a les campanyes gràfiques...
- PP: Trobo que el fotògraf no li té gaire estima a en Rajoy... deu ser de la branca d'en Gallardón... guenyo, cabells que semblen tractats amb "farmatint" en comparació amb la barba, que apareix més canosa del normal. Tan ell com la Nadal apareixen amb una espècie d'àura al darrera: entre el coloret blau-cel i l'àura semblen talment sortits d'un retaule religiós cutre. Aquesta campanya resulta ser la més rígida, la més clàssica: potser la imatge que molts tenim d'aquest partit?
- CiU: Per què en Duran té les mans a la cara en les dues imatges promocionals? I perquè en la campanya per telèvisió el fan parlar amb un llenguatge que no és el seu quan s'adreça als joves? el fa semblar insegur, i sembla que ni ell mateix es cregui el que està dient. S'utilitza el color per fer un objecte símbol d'una campanya: les ulleres vermelles. Amb Trias va ser la poma. Ara toquen unes ulleres.
- ERC: Esquerra segueix amb els seus color corporatius i varia poc el grafisme en referència a altres campanyes. Cohesió. Ara bé: calia fer el muntatge fotogràfic com si fós un fotomatón? Ens ensenyen dues parts de Ridao que tenen poc, o gens, interès: la incipient calvície i el nus de la corbata. Potser no calia.
- ICV-EU: Aquesta és la campanya dels partits majoritaris que més m'agrada. Hi ha diverses imatges, totes elles ben diferenciades, i hi ha diferents missatges: diversitat. Això està bé. El grafisme és diferent, amb cromatismes molt marcats. És realment una campanya grpafica poc usual.
- PSC-PSOE: la campanya de la por. El missatge, al meu entendré, és poc encertat. Per evitar que torni a governar el PP, aquell a qui semblen anomenar "papus", anem a votar, votem contra el monstre. Em sap greu, perquè ells mateixos es col·loquen a l'alçada del PP: a la del betum. Per altra banda, la campanya de la por està ben tractada, tan per ràdio, com per telèvisió com a les valles publicitàries, amb aquella imatge que recorda a Reservoir Dogs. Mestre Tarantino, t'han parodiat per fer política, is that fair?
No crec que la por hagi de guiar el nostre vot. Votar a un majoritari perquè no surti el que no vull no significa que les meves idees es representin tal i com cal. Cal votar segons cada parer. Però cal votar: a un patrit, en blanc, de forma nul·la, però cal expressar a les urnes que hi som.
Ara, el dia que sí que votarem a gust serà quan hagim d'escollir el president de la nostra nacióque no visqui a la Moncloa sinó al Palau de la Generalitat.
Però bé, aquests dies m'he entretingut a mirar-me les propagandes i els pesquins que em vaig trobant pel carrer. I n'he tret uns quants comentaris. Aquí van:
(Com que no sé com va, passaré d'aquella regla que marca que cada partit ha de tenir un temps estipulat segons la representació parlamentaria. Passo del tema aquest, jo que puc...!)
- La primera cosa que em treu de pollaguera és la rapidesa amb que empasquinen els carrers. Deuen llogar una pila de penya per penjar totes les banderoles a les 12 de la nit. Ara: perquè he de continuar veient les seves cares durant la jornada de reflexió? i el més greu: perquè la propaganda segueix allà fins a un mes després de passades les eleccions? M'empipa, què voleu...
- Un repasset a les campanyes gràfiques...
- PP: Trobo que el fotògraf no li té gaire estima a en Rajoy... deu ser de la branca d'en Gallardón... guenyo, cabells que semblen tractats amb "farmatint" en comparació amb la barba, que apareix més canosa del normal. Tan ell com la Nadal apareixen amb una espècie d'àura al darrera: entre el coloret blau-cel i l'àura semblen talment sortits d'un retaule religiós cutre. Aquesta campanya resulta ser la més rígida, la més clàssica: potser la imatge que molts tenim d'aquest partit?
- CiU: Per què en Duran té les mans a la cara en les dues imatges promocionals? I perquè en la campanya per telèvisió el fan parlar amb un llenguatge que no és el seu quan s'adreça als joves? el fa semblar insegur, i sembla que ni ell mateix es cregui el que està dient. S'utilitza el color per fer un objecte símbol d'una campanya: les ulleres vermelles. Amb Trias va ser la poma. Ara toquen unes ulleres.
- ERC: Esquerra segueix amb els seus color corporatius i varia poc el grafisme en referència a altres campanyes. Cohesió. Ara bé: calia fer el muntatge fotogràfic com si fós un fotomatón? Ens ensenyen dues parts de Ridao que tenen poc, o gens, interès: la incipient calvície i el nus de la corbata. Potser no calia.
- ICV-EU: Aquesta és la campanya dels partits majoritaris que més m'agrada. Hi ha diverses imatges, totes elles ben diferenciades, i hi ha diferents missatges: diversitat. Això està bé. El grafisme és diferent, amb cromatismes molt marcats. És realment una campanya grpafica poc usual.
- PSC-PSOE: la campanya de la por. El missatge, al meu entendré, és poc encertat. Per evitar que torni a governar el PP, aquell a qui semblen anomenar "papus", anem a votar, votem contra el monstre. Em sap greu, perquè ells mateixos es col·loquen a l'alçada del PP: a la del betum. Per altra banda, la campanya de la por està ben tractada, tan per ràdio, com per telèvisió com a les valles publicitàries, amb aquella imatge que recorda a Reservoir Dogs. Mestre Tarantino, t'han parodiat per fer política, is that fair?
No crec que la por hagi de guiar el nostre vot. Votar a un majoritari perquè no surti el que no vull no significa que les meves idees es representin tal i com cal. Cal votar segons cada parer. Però cal votar: a un patrit, en blanc, de forma nul·la, però cal expressar a les urnes que hi som.
Ara, el dia que sí que votarem a gust serà quan hagim d'escollir el president de la nostra nacióque no visqui a la Moncloa sinó al Palau de la Generalitat.
16 de febrer 2008
FESTES
Ahir vam anar a una festa d'aniversari.
40 anys.
Com han canviat les coses...
Als 14 anys, un parell de cops l'any ens trobàvem per sopar: pizza, que anàvem a buscar a la Xicra. Els més agosarats bevien una mica de cervesa i ens muntàvem la nostra pròpia pista de ball amb qualsevol casset i una cinta dels Scorpions.
Als 16, vam canviar la pizza pel pollastre a l'ast. Tots bevíem una mica: licor de préssec i de poma s'estilaven molt, i trobàvem les primeres borratxeres (jo no, eh mare) al garatge de qualsevol de la colla on sempre acabava sonant la cinta de Scorpions.
Als 19 anàvem de restaurant: entremesos, xai, botifarra, pa amb tomàquet i sangria per 1000 pessetes (uau!). Ja no anàvem al garatge de ningú: Moià era el destí. Bevíem cubates: vam introduir el vodka, el JB i el Four Roses (home, que som d'Artés!). I ballàvem. O potser millor dit: saltàvem. Scorpions? Qui són aquests?
Als 20 els sopars es van anar sofisticant, però sempre a un preu mòdic. Bevíem força cubates durant els early 20's, i les quantitats van anar disminuint amb els anys. I acabàvem en algun local. A Moià principalment.
Ara a les festes demanem un bon càtering, sopem de peu i agraïm que les postres siguin de fruita. Si bevem, ho fem amb vi o cava (potser si és molt tard i encara ens sentim amb forces caurà un cubata; màxim dos). I ballem si algun cubata ha caigut finalment. Això sí: la música sempre ha estat tan alta?
Per cert Sebastià: MOLTES FELICITATS!!
40 anys.
Com han canviat les coses...
Als 14 anys, un parell de cops l'any ens trobàvem per sopar: pizza, que anàvem a buscar a la Xicra. Els més agosarats bevien una mica de cervesa i ens muntàvem la nostra pròpia pista de ball amb qualsevol casset i una cinta dels Scorpions.
Als 16, vam canviar la pizza pel pollastre a l'ast. Tots bevíem una mica: licor de préssec i de poma s'estilaven molt, i trobàvem les primeres borratxeres (jo no, eh mare) al garatge de qualsevol de la colla on sempre acabava sonant la cinta de Scorpions.
Als 19 anàvem de restaurant: entremesos, xai, botifarra, pa amb tomàquet i sangria per 1000 pessetes (uau!). Ja no anàvem al garatge de ningú: Moià era el destí. Bevíem cubates: vam introduir el vodka, el JB i el Four Roses (home, que som d'Artés!). I ballàvem. O potser millor dit: saltàvem. Scorpions? Qui són aquests?
Als 20 els sopars es van anar sofisticant, però sempre a un preu mòdic. Bevíem força cubates durant els early 20's, i les quantitats van anar disminuint amb els anys. I acabàvem en algun local. A Moià principalment.
Ara a les festes demanem un bon càtering, sopem de peu i agraïm que les postres siguin de fruita. Si bevem, ho fem amb vi o cava (potser si és molt tard i encara ens sentim amb forces caurà un cubata; màxim dos). I ballem si algun cubata ha caigut finalment. Això sí: la música sempre ha estat tan alta?
Per cert Sebastià: MOLTES FELICITATS!!
01 de febrer 2008
Mamma Mia
Fa molts anys que havia sentit a parlar del musical Mamma mia.
Però no em cridava l'atenció.
Bé, potser sí, però no positivament: les cançons d'Abba m'agraden força, les he cantat, cridat i ballat una pila de cops, i la Chiquitita forma part de la meva infantesa, sonava al tocadiscos de casa i jo em mirava les caràtules dels discos d'Abba preguntant-me qui coi eren aquella gent que cantaven en anglès però cantaven a una "chiquitita" i a un tal "Fernando"(és raro, no em digueu!).
I com que les traduccions de cançons (de pel·licules també) sempre m'han fet certa ràbia, perquè no hi ha com la versió original per cultivar idiomes, no m'atreia gens ni mica d'anar a veure el musical d'Abba.
En vaig llegir moltes crítiques, no en recordo de dolentes, molts comentaris bons, sabia que les traduccions no eren literals, que la història era "externa" al món d'Abba, que només se servien de les cançons per crear una història diferent.
I van i l'altre dia em regalen entrades. I no vaig poder dir que no.
I me n'alegro i molt de no haver-ho fet.
Vaig disfrutar moltíssim!
En efecte, les cançons són una peça més en el fil argumental, que res té a veure ni amb Abba, ni amb la seva història. L'escenografia molt curiosa, foso amb musics fantàstics, i unes escenes, unes estones i unes complicitats i comicitats entre els actors i amb el públic genials.
Un gran, com sempre, Xavi Mestres (Manresa Power!), amb un provervial sentit de l'humor; divertida Rosa Renom, amb acudits subtils amb Muntsa Rius d'aquells que et fan petar de riure. I grans veus, tots ells.
La veu en off adverteix al començar l'obra que aquesta està carregada de licra blanca i lluentons. Per si us fa por que sigui així, aneu i comproveu-ho. Us sorprendrà.
I us agradarà.
Però no em cridava l'atenció.
Bé, potser sí, però no positivament: les cançons d'Abba m'agraden força, les he cantat, cridat i ballat una pila de cops, i la Chiquitita forma part de la meva infantesa, sonava al tocadiscos de casa i jo em mirava les caràtules dels discos d'Abba preguntant-me qui coi eren aquella gent que cantaven en anglès però cantaven a una "chiquitita" i a un tal "Fernando"(és raro, no em digueu!).
I com que les traduccions de cançons (de pel·licules també) sempre m'han fet certa ràbia, perquè no hi ha com la versió original per cultivar idiomes, no m'atreia gens ni mica d'anar a veure el musical d'Abba.
En vaig llegir moltes crítiques, no en recordo de dolentes, molts comentaris bons, sabia que les traduccions no eren literals, que la història era "externa" al món d'Abba, que només se servien de les cançons per crear una història diferent.
I van i l'altre dia em regalen entrades. I no vaig poder dir que no.
I me n'alegro i molt de no haver-ho fet.
Vaig disfrutar moltíssim!
En efecte, les cançons són una peça més en el fil argumental, que res té a veure ni amb Abba, ni amb la seva història. L'escenografia molt curiosa, foso amb musics fantàstics, i unes escenes, unes estones i unes complicitats i comicitats entre els actors i amb el públic genials.
Un gran, com sempre, Xavi Mestres (Manresa Power!), amb un provervial sentit de l'humor; divertida Rosa Renom, amb acudits subtils amb Muntsa Rius d'aquells que et fan petar de riure. I grans veus, tots ells.
La veu en off adverteix al començar l'obra que aquesta està carregada de licra blanca i lluentons. Per si us fa por que sigui així, aneu i comproveu-ho. Us sorprendrà.
I us agradarà.
25 de desembre 2007
Bon Nadal...
L'altre dia vaig entrar en una botiga. Faltava una setmana per Nadal i lògicament, el fil musical acompanyava. De fet els fils musicals acompanyen des de fa un mes... Sonava la cançó de Wham! Last Christmas, i em vaig sorprendre a mi mateixa cantant-la interiorment amb un somriure. He de reconeixer que em vaig espantar.
Uns dies més tard em vaig posar a l'ipod un recull de cançonetes nadalenques per allò d'anar escampant bon rotllo per doquier (doquier... mmm ..., bonito palabro!). Després d'escoltar un parell de cançonetes de bon rotllo (sí, bon rotllo i nadal són conceptes que es poden donar en una mateixa cançó!) va i apareix del no-res un "uuuuhhh... uuuooooohhh!!!" amb la veu de George Michael que em va fer arrissar els pèls de pànic quan encara no eren ni les 8 del matí. Era la segona vegada que escoltava aquella cançó en una setmana i ja em provocava suors fredes... En què devia estar pensant quan la vaig posar a la llista? AAARRRGGHHH!!!!
Deixant de banda cançonetes gastades, que passeu uns grans dies, deixeu-vos endur per aquests dies, que no passa res ni nungú us ho tindrà en compte.
Que tingueu un bon nadal, una bona entrada d'any i que la resta sigui encara millor...
Uns dies més tard em vaig posar a l'ipod un recull de cançonetes nadalenques per allò d'anar escampant bon rotllo per doquier (doquier... mmm ..., bonito palabro!). Després d'escoltar un parell de cançonetes de bon rotllo (sí, bon rotllo i nadal són conceptes que es poden donar en una mateixa cançó!) va i apareix del no-res un "uuuuhhh... uuuooooohhh!!!" amb la veu de George Michael que em va fer arrissar els pèls de pànic quan encara no eren ni les 8 del matí. Era la segona vegada que escoltava aquella cançó en una setmana i ja em provocava suors fredes... En què devia estar pensant quan la vaig posar a la llista? AAARRRGGHHH!!!!
Deixant de banda cançonetes gastades, que passeu uns grans dies, deixeu-vos endur per aquests dies, que no passa res ni nungú us ho tindrà en compte.
Que tingueu un bon nadal, una bona entrada d'any i que la resta sigui encara millor...
17 de novembre 2007
Ja està a punt!!
Ja està a punt. El bloc de la Lola, finalment, ja està a punt.
Hi ha una pila de fotos perquè en pogueu veure l'evolució, i l'intenció és d'anar-n'hi afegint a mida que vagi creixent. O sigui, que serà un no parar. Perquè això de créixer aquesta nena ja ho té. A poc a poc però segura.
No deixeu de visitar-la i passeu-hi de tant en tant a veure com de gran s'ha fet des de la última vegada que la vàreu veure!
Hi ha una pila de fotos perquè en pogueu veure l'evolució, i l'intenció és d'anar-n'hi afegint a mida que vagi creixent. O sigui, que serà un no parar. Perquè això de créixer aquesta nena ja ho té. A poc a poc però segura.
No deixeu de visitar-la i passeu-hi de tant en tant a veure com de gran s'ha fet des de la última vegada que la vàreu veure!
06 de novembre 2007
Concert
Fa dies que no escric perquè fa dies (concretament des del dia 15 d'octubre) que he tornat a treballar. Després d'un any forçosament sabàtic (els mals embarassos és el que tenen), he tornat al panorama laboral.
I tornar a bellugar-me per Barcelona, majoritàriament amb transport públic, m'ha fet rescatar l'ipod.
I escoltar la musiqueta que em fa estar de bon rotllo em fa venir massa vegades ganes de començar a cantar i esgargamellar-me cridant put your records on, ain't she sweet o accidentally in love. Ganes de fer saber a tothom que encara que s'hagi dormit poc, que s'estigui cansat i que hi hagi una pila de coses que amoïnen al personal es pot estar content només perquè sí.
No us ha passat mai que tot d'una us posaríeu a cantar al mig del carrer?
A mi m'està passant cada vegada més.
Tant, que algún dia li diré a l'Alba d'anar a fer una sessió al metro. Entrar i "cual" cubanades a la carta començar a cantar només pel gust de cantar a màxim volum.
Hauré de passar primer a veure (beure) al bon i vell amic JimBeam per allò del pànic escènic... T'apuntes?
I tornar a bellugar-me per Barcelona, majoritàriament amb transport públic, m'ha fet rescatar l'ipod.
I escoltar la musiqueta que em fa estar de bon rotllo em fa venir massa vegades ganes de començar a cantar i esgargamellar-me cridant put your records on, ain't she sweet o accidentally in love. Ganes de fer saber a tothom que encara que s'hagi dormit poc, que s'estigui cansat i que hi hagi una pila de coses que amoïnen al personal es pot estar content només perquè sí.
No us ha passat mai que tot d'una us posaríeu a cantar al mig del carrer?
A mi m'està passant cada vegada més.
Tant, que algún dia li diré a l'Alba d'anar a fer una sessió al metro. Entrar i "cual" cubanades a la carta començar a cantar només pel gust de cantar a màxim volum.
Hauré de passar primer a veure (beure) al bon i vell amic JimBeam per allò del pànic escènic... T'apuntes?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
