Cabells blancs

L'altre dia vaig descobrir el meu primer cabell blanc.
La meva primera "cana", vaja.
Home, estic a punt de fer-ne 34 i tot just n'ha sortit una. No està malament.
Tinc moltes amigues (moltes) que ja fa dies (molts dies) que les pentinen (o les dissimulen).
Però no per això l'entrada a l'ascensor i la descoberta d'aquell pèl albí al meu serrell castany fosc em va fer menys mal.
De baixada ho vaig atribuïr a la mala il·luminació dels ascensors: ja se sap que la llum de fluorescència difuminada per un panell blanc no és bon conseller.
Al pujar, mirant-m'ho detingudament i amb el temps que m'havia donat el meu passeig per recapacitar-hi, vaig començar a temer el pitjor.
Encara vaig tornar a baixar i pujar un altre cop per mirar-ho tan d'aprop com em permetia la distància mínima al mirall.
Vaig acabar enganxada al mirall del bany (on la llum sí és l'adequada) per acabar de constatar el fet: tinc un cabell blanc.
Encara no satisfeta del tot, però; sense voler-me resignar a l'evidència, ho vaig preguntar a en Juanjo, que amb un somriure sorneguer em va confirmar que sí, noia, sí: tens un cabell blanc.
Clar! com que ell ja en té tants!! tenir-ne un li sembla una fotesa!!
aix...
Per tenir temps de pair-ho vaig agafar unes tisores i vaig tallar el cabell blanc ben curtet. Prou com perquè no es vegi i tingui temps d'assimilar aquest canvi (gens fàcil per a una Peter Pan com jo) i així analitza-lo ben d'aprop, com si d'en Grissom es tractés.
Ara que... Grissom també té molts cabells blancs...
Potser serà que per fi ja he entrat al club dels escollits?


Mirem-ho així, va, que mola més!

Aigua...

Feia molts dies que havia de fer-ho. Sabent que m'he de moure. Sabent que amb moviment el braç deixaria de semblar a punt de desencaixar-se. Sabent que sempre et sents millor quan et mous una estona.
Ahir l'Eila em va fer recordar els dies que, estant encara a Andorra, em llevava ben aviat i anava a nedar una estona abans d'anar a treballar. Feia mooolta mandra (però molta!) sortir del llit sabent que havia d'anar a la piscina amb el fred que arribava a fer (bbrrr!!) però en sortir sempre em sentia molt bé. I la veritat és que el dia també passava millor.
O sigui que avui m'he calçat el banyador pre-mamà (que encara puc omplir una mica més!), he estranat xancletes i me n'he anat a la piscina.
He descobert els programes específics per a embarassades i m'ha anat bé descobrir abans d'entrar a l'aigua que la panxa tiba avall si no nedes panxa-enlaire. Per això he nedat d'esquena pràcticament tota l'estona: esquena normal, esquena per dins l'aigua, doble-esquena, ... i altres estils que resulta que encara em queden per descobrir dins l'apassionant món del nedar d'esquena!
La panxa ha pesat poquet. He xocat amb tots els companys de carril. M'he cansat força. Però m'he sentit bé. Com quan sortia d'Encamp per anar cap a Farga.
Ara només queda continuar anan-t'hi cada dia (més o menys, home!) i llançar-me al gimnàs, amb prudència, perquè el cigró també es cansi una mica i es quedi relaxat com s'ha quedat sota la dutxa d'avui.

Más allá del puente

Aquest és el títol de la nova aventura teatral de Zoopa, amb en Juanjo a les entranyes. Com sempre, aquest home i el teatre, tots són un!
Han estat molts mesos des que vaig sentir a parlar del projecte fins que finalment ahir, 4 de març, es va estrenar al teatre Borràs de Barcelona.
Anava, com sempre, amb informació privilegiada, però també com sempre, amb algunes incògnites per descobrir (sino no tindria gràcia, i en Juanjo també ho sap això).
Vaig sortir de la sala amb una sensació que feia pocs dies que no tenia en sortir d'un teatre: somreia. M'havien explicat una molt bona història i me l'havien explicat molt bé. Tenia, com té sempre el que fa, aquell toc de mimositat que posa el Juanjo quan fa les coses.
Vaig sortir encantada: vaig descobrir un text amb girs i ginys simpàtics, àcids, maldestres i tendres; amb actors que em van sorprendre i que no havia vist acutar mai: la Marta Torné, donant un toc d'ingenuitat perfecte al personatge i el flipant Àlex Brendemühl que ahir es va convertir en un dels meus actors de capçalera: que gran!
Pel poc que vaig poder parlar amb els encarregats de parir a l'animal que es representa fins a mitjans d'abril, estaven tots contents, tranquil·ls, i amb aquell posat que dóna saber que s'han fet les coses bé.
Ara només falta que el públic s'acosti a Urquinaona a descobrir la història que amaga aquest pont i es deixi endur per la corrent...

Felicitats a tots nois!!

Arracades IV

I bé, sembla que ha marxat...
Primer va ser l'arracada de la llengua, que em vaig treure per voluntat pròpia després de parlar amb la pediatra.
I ara ha sigut l'arracada del nas.
Després de moooolts anys (no recordo quants!) el forat s'ha tancat. Per culpa d'una de les meves arxi-enemigues: les panses.
Una senyora pansa que va tenir la brillant idea de venir a instal·lar-se just sobre la meva arracadeta més petita, deixant-me un nas vermell i botit com un patata i una ferida que ha estat tants dies tancant-se que finalment no queda rastre de l'arracada que un dia hi va haver.
Em sap greu. Feia molts dies que venia amb mi. I ja venia en substitució d'una altra arracada que, saltant-me totes les "instruccions" que m'havien donat a casa abans de marxar al País Basc per primera vegada l'any 93, em vaig fer posar en una fira d'un poblet de platja.

No descarto la idea de tornar-la a retrobar d'aquí a uns anys...

Espérame en el Sielu...

Ahir vaig dir "adéu", o millor dit fins aviat, a qui m'ha acompanyat durant 28 anys de la meva vida (o sigui que en tenia 5!! my god!!).
Va ser un adéu esperat, moltes vegades anunciat, però no per això va acabar sent exempt d'unes llagrimetes.
Vaig dir adéu a parets i a records. A moments bons. A moments no tan bons. A moltes alegries i a algunes penes. A moltes esperances passades i a d'altres que no han arribat a passar mai. A moltes nits llargues i a d'altres que s'escurçaven a marxes forçades. A molts amics i a altres que ja no ho són, o que senzillament no van ser mai. A moltes hores de xarrera i a moltes hores de salts. M'ha fet forta i m'ha fet de tendó d'Aquiles a la vegada. M'ha vist créixer (i més coses!)
Estic contenta per les coses viscudes i em sento molt afortunada per haver-les pogut viure.
Estic contenta, però avui no he pogut evitar un petit, petit, petit calfred al llevar-me.
Something different's gonna come!!!
Un plaer i moltes gràcies!!

Fins a la soca dels...

Durant una hora llarga, avui, a Rac1 han obert les línies telefòniques perquè els oients expliquessin les seves situacions personals davant la crisis que estem passant. (Ho podeu trobar aquí, arxius del 16 de febrer de les 9.37 a les 10.30h aprox.)
En certa manera ha estat una hora reconfortant, per saber que no estem sols, però per l’altra la mala llet ha augmentat dins de cada una de les persones que parlava i escoltàvem el programa de manera alarmant (n’estic convençudíssima).
No puc deixar d’enfadar-me, d’indignar-me, de preguntar-me on coi hem comès tants errors per estar en aquesta situació. D’on coi hem tret aquests representants que tan desinteressadament ens representa. Perquè coi el conseller Maragall ha rectificat les seves paraules si en realitat el ciutadà està fart del tripartit realment, però també ho està de l’oposició! De Catalunya i d’Espanya. De tot arreu.
Mentre hi ha gent que ha de viure durant més d’un any i mig dins d’una tenda de campanya dins del seu taller, els diputats, només pel fet d’haver estat 4 anys representant a un partit polític, rebran un sou vitalici (que no vull pas saber de quan és). Mentre hi ha matrimonis grans que s’han quedat sense feina als 62, sense possibilitat de jubilació anticipada i amb una pila d’anys cotitzats, perquè coi hi ha ministres que rebran fins al dia que es morin un sou, pagat per totes i cada una de les persones que no arriben a final de mes?
No puc entendre que el govern pretengui allargar l’edat de jubilació als 67 anys (quan proposar una jubilació lliure a partir dels 63 no em semblaria malament, per exemple) i en canvi no hi hagi ningú prou sensat per proposar la supressió (o rebaixa) d’aquests sous de retir de luxe.
Serà que amorrat a la mamella s’hi deu estar de conya.
Serà qüestió de provar-ho?
O potser encara ens queda un bri de dignitat?

podeu trobar els arxius sonors aquí i aquí

... i no poder!!!

Avui és la nit de Reis.
El que vol dir que, impepinablement, avui he estat mig dia voltant buscant els últims detalls i la resta me l'he passat empaitant reis, carrosses i carmels.
Una de les coses que no fallen mai en els meus regals a nens són els llibres: fomentar la lectura posant un llibre a les mans d'un nen em sembla una tasca imprescindible.
La pega d'esperar a última hora per anar a buscar llibres és que, o bé no en queden en català (!!!) (???) o bé els que queden endevines aviat perquè estan encara a les prestatgeries (prometo que l'any vinent aniré d'hora, en plan Meri, que al novembre ja ho tenia tot!!).
L'excusa dels llibes infantils em permet cada any donar voltes i voltes per les llibreries. Hi ha poques coses que m'agradin tant! Sempre acabo deixant a la llibreria el 90% dels llibres que em voldria endur a casa! (per falta de liquiditat i d'espai, clar!)
Avui he estat donant tombs per la Formiga d'Or, al Portal de l'Àngel (actualment és un Happy Books). He babejat tant!!! Tants llibres de disseny! Tants llibres d'art!! Monogràfics sobre el surrealisme! Monogràfics sobre el dadaísme! (potser Tristan Tzara es deu remoure una mica allí on jeu...) minimalismes, interiors, fotografia... oooooix!!! I a més amb uns preus més que assequibles i més que escandalosos tractant-se de llibres d'aquesta temàtica (no he entès mai perquè els llibres d'art, disseny i fotografia són tant, TANT, cars).
Però avui jo anava a buscar llibres infantils. OooOoh!
I tinc el pressupost més que ajustat (puuuuu.... crisi!!!)
Però allí estaven. Tan a l'abast... i no poder. (damn!!)