el Pati de les Pedres

He entrat amb el cotxet per la rampa nova. Les lloses gegants de pedra gris han desaparegut per donar pas a l’accessibilitat i a la lògica que marquen els nous temps, encara que als més nostàlgics ens costi deixar de pensar en com ens agradaven aquelles pedres.

Pedres… ja no en queda ni una al pati… Han estat substituïdes per una llosa de formigó, unes plaques de cautxú marró i un sorral, substituint el tobogan, que ja a l’acabar primària ens quedava massa petit.

Tampoc queda rastre de les jardineres de l’”hermana” Remei. Aquell lloc enfilat, al qual no es podia accedir, no perquè ens ho haguessin dit mai (si més no, no recordo que mai ens ho haguessin dit) sinó perquè la lògica, l’educació i el pensar en que ens poguessin renyar ja era motiu suficient de dissuasió.

Resten els quatre plataners. Ancorats al centre del pati, formant un quadrat, perfecte per jugar. Amb escocells nous de trinca i carregats de flors. Potser en substitució d’aquells grans jardins de les monges que ja no hi són (ni els jardins ni les monges).

I resta la tortuga. Aquell joc estrafolari, amb forats per on havíem entrat, sortit, i fins utilitzat per fer tombarelles. Ens havíem enfilat a la closca, cavalcat com si fos un cavall sobre el seu coll. Hi havíem jugat a les famílies, amagat esperant no ser trobats en una dura batalla de fet-i-amagar, i fins i tot alguna que altra baralla amb altres colles de companys o potser també amb la pròpia.

La tortuga…

Ara dóna nom al Pati de les Pedres

En absència de les Pedres és el millor element per anomenar el pati que m’ha vist jugar fins a fer-me gran.