Mamma Mia

Fa molts anys que havia sentit a parlar del musical Mamma mia.
Però no em cridava l'atenció.
Bé, potser sí, però no positivament: les cançons d'Abba m'agraden força, les he cantat, cridat i ballat una pila de cops, i la Chiquitita forma part de la meva infantesa, sonava al tocadiscos de casa i jo em mirava les caràtules dels discos d'Abba preguntant-me qui coi eren aquella gent que cantaven en anglès però cantaven a una "chiquitita" i a un tal "Fernando"(és raro, no em digueu!).
I com que les traduccions de cançons (de pel·licules també) sempre m'han fet certa ràbia, perquè no hi ha com la versió original per cultivar idiomes, no m'atreia gens ni mica d'anar a veure el musical d'Abba.
En vaig llegir moltes crítiques, no en recordo de dolentes, molts comentaris bons, sabia que les traduccions no eren literals, que la història era "externa" al món d'Abba, que només se servien de les cançons per crear una història diferent.
I van i l'altre dia em regalen entrades. I no vaig poder dir que no.
I me n'alegro i molt de no haver-ho fet.
Vaig disfrutar moltíssim!
En efecte, les cançons són una peça més en el fil argumental, que res té a veure ni amb Abba, ni amb la seva història. L'escenografia molt curiosa, foso amb musics fantàstics, i unes escenes, unes estones i unes complicitats i comicitats entre els actors i amb el públic genials.
Un gran, com sempre, Xavi Mestres (Manresa Power!), amb un provervial sentit de l'humor; divertida Rosa Renom, amb acudits subtils amb Muntsa Rius d'aquells que et fan petar de riure. I grans veus, tots ells.
La veu en off adverteix al començar l'obra que aquesta està carregada de licra blanca i lluentons. Per si us fa por que sigui així, aneu i comproveu-ho. Us sorprendrà.
I us agradarà.

Bon Nadal...

L'altre dia vaig entrar en una botiga. Faltava una setmana per Nadal i lògicament, el fil musical acompanyava. De fet els fils musicals acompanyen des de fa un mes... Sonava la cançó de Wham! Last Christmas, i em vaig sorprendre a mi mateixa cantant-la interiorment amb un somriure. He de reconeixer que em vaig espantar.

Uns dies més tard em vaig posar a l'ipod un recull de cançonetes nadalenques per allò d'anar escampant bon rotllo per doquier (doquier... mmm ..., bonito palabro!). Després d'escoltar un parell de cançonetes de bon rotllo (sí, bon rotllo i nadal són conceptes que es poden donar en una mateixa cançó!) va i apareix del no-res un "uuuuhhh... uuuooooohhh!!!" amb la veu de George Michael que em va fer arrissar els pèls de pànic quan encara no eren ni les 8 del matí. Era la segona vegada que escoltava aquella cançó en una setmana i ja em provocava suors fredes... En què devia estar pensant quan la vaig posar a la llista? AAARRRGGHHH!!!!



Deixant de banda cançonetes gastades, que passeu uns grans dies, deixeu-vos endur per aquests dies, que no passa res ni nungú us ho tindrà en compte.

Que tingueu un bon nadal, una bona entrada d'any i que la resta sigui encara millor...

Ja està a punt!!

Ja està a punt. El bloc de la Lola, finalment, ja està a punt.
Hi ha una pila de fotos perquè en pogueu veure l'evolució, i l'intenció és d'anar-n'hi afegint a mida que vagi creixent. O sigui, que serà un no parar. Perquè això de créixer aquesta nena ja ho té. A poc a poc però segura.

No deixeu de visitar-la i passeu-hi de tant en tant a veure com de gran s'ha fet des de la última vegada que la vàreu veure!

Concert

Fa dies que no escric perquè fa dies (concretament des del dia 15 d'octubre) que he tornat a treballar. Després d'un any forçosament sabàtic (els mals embarassos és el que tenen), he tornat al panorama laboral.
I tornar a bellugar-me per Barcelona, majoritàriament amb transport públic, m'ha fet rescatar l'ipod.
I escoltar la musiqueta que em fa estar de bon rotllo em fa venir massa vegades ganes de començar a cantar i esgargamellar-me cridant put your records on, ain't she sweet o accidentally in love. Ganes de fer saber a tothom que encara que s'hagi dormit poc, que s'estigui cansat i que hi hagi una pila de coses que amoïnen al personal es pot estar content només perquè sí.
No us ha passat mai que tot d'una us posaríeu a cantar al mig del carrer?
A mi m'està passant cada vegada més.
Tant, que algún dia li diré a l'Alba d'anar a fer una sessió al metro. Entrar i "cual" cubanades a la carta començar a cantar només pel gust de cantar a màxim volum.
Hauré de passar primer a veure (beure) al bon i vell amic JimBeam per allò del pànic escènic... T'apuntes?

Protagonistes anònims

Aquesta tarda he sortit a passejar amb la Lola pel barri.
He entrat en una botiga i se m'ha enganxat la cançó que sonava del fil musical: el Podré tornar enrera versionada per la Beth. Una bona versió.
He sortit de la botiga xiulant la melodia i he pres el carrer Villarroel avall. He tombat per València i he tornat a tombar i he encaminat Casanova amunt.
A mig carrer m'he adonat que un noi, amb motxil·la a l'espatlla i amb una pinta d'estranger que feia caure d'esquena, grabava amb una càmara de video digital. M'he adonat ràpidament que continuava xiulant i que sempre més sortiria al video de les seves vacances a Barcelona així: xiulant. I somrient, que ha sigut el meu acte reflex al descobrir-ho. Ell també ha somrigut.
I no he pogut evitar pensar en tota la gent immortalitzada a les meves fotografies.
Tota aquella gent a qui no conec de res i de qui no m'he preocupat mai, però que tot i així formen part de la meva història perquè van compratir moments de les meves vacances, dels meus sopars amb les amigues, de les meves paranoies amb la càmara...
Ells tampoc ho saben, però hi ha paper fotogràfic que ho demostra.
Em pregunto a quantes fotografies surto jo... i de quantes històries formo part sense saber-ho...

Viatge a Andorra

Un any després hem tornat a Andorra. Bé, en realitat ja hi hem tornat algun dia, però aquest cop ho hem fet amb el "paquet".
Ens ha omplert de manera impressionant saber que teníem a tanta genta a qui visitar, i saber que tots tenien ganes de retrobar-nos. Després d'un any d'haver marxat reconforta averiguar que els amics que vam deixar llavors són amics encara, malgrat ara passem més temps de relació telefònica que no presencial. I, malgrat ens ha sabut molt de greu, encara hem deixat de visitar a molta gent, a qui no varem dir res per impossibilitat de trobar-nos. La propera visita serà per vosaltres!
El trají va ser tal que la Lola va acabar el dia destrossada de cansada, amb el cos fet un quatre d'anar tot el dia amb el cotxet. Ara, satisfeta de tans petons com va rebre, abraçades, festes, somriures i paraules dolçes. Vam visitar la Ràdio, el Cresper i la Rasta, el Consell d'Administració amb Jose i Raul inclosos, la Carol i l'Edith i la Paula i l'Agustín, el Queco, l'Albert, el Joan i l'Icar... Una visita a Andorra com cal; visitant l'ànima que vam deixar al país dels pirineus i que és l'essència d'allò que més trobem a faltar i enyorem: la nostra gent.
Hem tornat a viure les inquietuds d'un país que avança encara que de vegades no sàpiguem cap on es vol dirigir i es perdi en absurdes batalles durant l'intent d'arribar a bon port. Amb les pors i maldecaps que això comporta. Potser podríem dir que "Andorra is different", i que nosaltres hem contribuït a treballar una part de la seva història i hem sigut part de la seva gent. Tornarem a pujar aviat.



En Juanjo i la Lola fent el Trempera a Pròxima,
amb els cascos de la talla gran

La Nuri amb la Lola. Hi falten en Josep, en Xovi
i la Raquel i ... ja tenim el Consell d'Administració

En Raul ja camina! Quina bona sorpresa!

Ja són aquí!

Ja han aterrat, com cada any, els universitaris al barri!
Tenir l'escola industrial tan a la vora ja ho té això. Els pisos d'estudiants proliferen acada edifici, a cada bloc. Posaria la mà al foc que cada una de les escales del barri té, com a mínim, un pis ocupat d'octubre a juliol, amb festes els dijous, i anades i vingudes a altes hores.
Avui passejant pels volts de la universitat m'han vingut ganes de seure a les llargues taules plenes de jovent i de cerveses. Quantes tardes no havíem passat amb l'Anna primer, i la Meri després bebent, fumant i arreglant el món..., ai!
Abans d'anar a casa he passat pel supermercat. No ho he pogut evitar, la xafarderia de vegades em guanya. Les cistelles anaven plenes de carn, de pizzes, de refrescos en llauna, de iogurts per beure, de bollicaus, de pastelitos amb xocolata, de pambimbo. De fruita no n'he vist enlloc, ves per on... He hagut de somriure al descobrir que el prestatge amb més dedicació era el del rom. Suposo que el baixaran a comprar el dia que facin sopar amb els col·legues i decideixin fer el botellón a casa, perquè ara no sé si es porta allò d'anar a jugar al duro amb una gerra gegant del que sigui més barat al barri gòtic...
Quins records, l'època d'estudiant!