Somriures fingits

L'altre dia, al treure les escombraries del cubell, em va semblar que algú em somreia.
Estava sola a la cuina. La finestra era tancada. Vaig creure que eren imaginacions i vaig seguir amb l'endreça.

Quan vaig tornar a accionar el pedal per col·locar la nova bossa, vaig veure per fi, que qui em somreia era en Juan Diego Botto. Ei! quin honor (per mi, és clar!) que em somrigui en Botto des del fons del meu cubell, no?

Després vaig pensar que més que a mi, en Botto debia somriure alleugit perquè per fi li treia la merda del damunt (literalment).

I en anar-ho a comprobar em vaig fixar en el titular de l'article. L'únic tros llegible deia: "les persones fingeixen".

Sí senyor. En Botto no estava ni feliç ni content de veure'm ni agraït perquè li canviava la bossa.

Senzillament la gent fingeix.

Vaig decidir canviar el paper de diari.

A veure què em trobaré el pròxim cop...