Efemèrides

La bona anyada.
L'entrada 76.
Ja hem viscut uns quants piromusicals, els estudiants continuen arribant cada setembre, els veïns cada vegada s'estimen menys, la Lola es va fent gran i ha aparegut en Roc després de 9 mesos dins d'una panxa en expansió.
Han passat moltes coses!
He acomplert el 76è post del iona76inside...

La propera efemèride... al centenar, no?

Felicitats!

Destemps

Acabo d’anar a llençar les escombraries.
De sobte m’he trobat al carrer, lliure de criatures per primer cop en… puf, ni ho sé!
I quan ja no tenia bosses a les mans m’he adonat del vespre tan esplèndid que fa.
I m’ha assaltat un desig de buscar una terrasseta i prendre una cervesa amb una bona conversa fins a tenir-ne prou.
Ai, collons! Però no hi havia ningú. I m’he quedat amb les ganes.

Is there anybody out there?



Així que... me n'he tornat a casa, m'he preparat un gotet de llet amb cacau i m'he posat a escriure a destemps...

Canvis...

Des que vaig marxar d'Artés he perdut molt contacte amb els amics de tota la vida.
La distància ha fet que quan torno al poble i em trobo amb qualsevol d'ells ens posem al dia, encara que sigui amb converses de 3 minuts.
Normalment aquestes converses tenien lloc al bar o a l'Ateneu o en algun sopar multitudinari al Punt. Però sempre de nits, amb una cervesa a la mà i ves a saber quantes entre el cap i els peus. Celebravem la festa major o la fira o la revetlla de sant Joan. Qualsevol excusa és bona per trobar un moment per passar-ho bé amb les nenes d'Artés.
Aquest cap de setmana ha estat la festa major d'Artés.
Aquest any les converses tradicionals als sopars s'han transformat en històries d'embarassos, parts i criatures. I hem canviat les converses de 3 minuts per posar-me al dia als concerts de l'Ateneu pels "caballitus" i les cues dels llits elàstics.
Ha sigut igual d'efectiu, però el canvi ha estat d'allò més curiós.

2106 12:16

Avui fa tres anys que va arribar.

Ja feia uns mesos que anavem plegades a tot arreu, però a partir del dia 21, ja no ens hem desentès l'una de l'altra.

A vegades em dóna la sensació que en sóc plenament dependent. Més que no ella de mi.

Somica i riu. Corre pel parc en busca d'un gronxador i brama si no el pot haver. Però per si de cas, s'afanya a buscar el tobogan, no fos cas que li passés el torn.

Fem tractes, prepara cafès per a tothom i fa petons al Roc a través de la meva panxa mentre diu: ai, el meu germanet!

La Lola és la millor cosa que he fet mai. La millor acció, el millor resultat.

Només espero poder estar cada dia a l'altura del que necessita i fer així el millor dels camins possibles.

Marcel Gros

Avui hem enganxat una actuació del Marcel Gros al Parc de la Ciutadella.
La Lola m'ha demanat d'anar a veure el pallasso de l'escenari i totes dues ens en hi hem anat.
I de sobte m'ha assaltat una reflexió: el Marcel Gros ja m'entretenia a mi quan jo era petita!
Per descomptat, jo no tenia l'edat de la meva filla ara, però sí pocs anys més tenia, quan passavem innombrables tardes als espectacles del Teatre Mòbil al Casal del Jovent d'Artés. Riures i riures!
I després van venir les classes de teatre que vam fer amb ell a l'institut, amb obra de creació pròpia inclosa. Quina experiència! I més riures!
Molts anys després vaig poder veure un dels seus espectacles per adults a Andorra. Que gran! Em feia il·lusió que algú que m'ha sigut tan proper, malgrat no coneixer-nos de res, tenia la capacitat de seguir fent-me passar una gran estona.
I pràcticament fins avui! Quan hem anat devant l'escenari amb la Lola i he tornat a riure amb en Marcel Gros. Els nens cridaven les seves preguntes, reien les bromes. Però m'ha semblat que els pares encara reiem més amb les ocurrències. Genial!

Per uns moments he tornat a les tardes asseguda al pati del Casal, abarrotat de gent, rient dels gags d'en Marcel, en Jordi i l'Atilà.

Quants records! I que bé, que afortunada, que encara els puc tornar a veure en viu i en directe!

Vergonya aliena

Ja fa dies que vaig trobar aquesta oferta de feina. I no em puc estar de comentar-la...

Si cliqueu sobre la imatge s'obrirà un zoom i per tant la podreu veure millor i treure les vostres conclusions.

Jo ara en trauré les meves.

S'ofereix una feina de secretària, de secretària plus, clar, perquè haver de lidiar amb pressupostos i feines de delineació no són tasques que normalment facin les secretàries. A això hi afegeixen que s'ha de tenir una altura concreta (a part de dir indirectament que s'ha de ser guapa) per fer d'hostessa en fires i events. I feines d'acompanyament! És una manera de dir que també s'haurà de posar de genolls? De fet, ja poca cosa més poden demanar!

O sí! espera! que resulta que el requisit d'estudis mínims és d'ENGINYERIA TÈCNICA!

I els idiomes són preferibles, però no imprescindibles... perfecte per anar de fires!

O sigui, que demanen un florero? Enginyer, però florero facilón al cap i a la fi. Quins collons.

Amb la meva dignitat a l'atur, no vaig respondre a la temptadora oferta.

Somriures fingits

L'altre dia, al treure les escombraries del cubell, em va semblar que algú em somreia.
Estava sola a la cuina. La finestra era tancada. Vaig creure que eren imaginacions i vaig seguir amb l'endreça.

Quan vaig tornar a accionar el pedal per col·locar la nova bossa, vaig veure per fi, que qui em somreia era en Juan Diego Botto. Ei! quin honor (per mi, és clar!) que em somrigui en Botto des del fons del meu cubell, no?

Després vaig pensar que més que a mi, en Botto debia somriure alleugit perquè per fi li treia la merda del damunt (literalment).

I en anar-ho a comprobar em vaig fixar en el titular de l'article. L'únic tros llegible deia: "les persones fingeixen".

Sí senyor. En Botto no estava ni feliç ni content de veure'm ni agraït perquè li canviava la bossa.

Senzillament la gent fingeix.

Vaig decidir canviar el paper de diari.

A veure què em trobaré el pròxim cop...