Cabells blancs

L'altre dia vaig descobrir el meu primer cabell blanc.
La meva primera "cana", vaja.
Home, estic a punt de fer-ne 34 i tot just n'ha sortit una. No està malament.
Tinc moltes amigues (moltes) que ja fa dies (molts dies) que les pentinen (o les dissimulen).
Però no per això l'entrada a l'ascensor i la descoberta d'aquell pèl albí al meu serrell castany fosc em va fer menys mal.
De baixada ho vaig atribuïr a la mala il·luminació dels ascensors: ja se sap que la llum de fluorescència difuminada per un panell blanc no és bon conseller.
Al pujar, mirant-m'ho detingudament i amb el temps que m'havia donat el meu passeig per recapacitar-hi, vaig començar a temer el pitjor.
Encara vaig tornar a baixar i pujar un altre cop per mirar-ho tan d'aprop com em permetia la distància mínima al mirall.
Vaig acabar enganxada al mirall del bany (on la llum sí és l'adequada) per acabar de constatar el fet: tinc un cabell blanc.
Encara no satisfeta del tot, però; sense voler-me resignar a l'evidència, ho vaig preguntar a en Juanjo, que amb un somriure sorneguer em va confirmar que sí, noia, sí: tens un cabell blanc.
Clar! com que ell ja en té tants!! tenir-ne un li sembla una fotesa!!
aix...
Per tenir temps de pair-ho vaig agafar unes tisores i vaig tallar el cabell blanc ben curtet. Prou com perquè no es vegi i tingui temps d'assimilar aquest canvi (gens fàcil per a una Peter Pan com jo) i així analitza-lo ben d'aprop, com si d'en Grissom es tractés.
Ara que... Grissom també té molts cabells blancs...
Potser serà que per fi ja he entrat al club dels escollits?


Mirem-ho així, va, que mola més!