I used to have a need.
I needed to go there and check. I felt nervous as my car reached the place. I wanted to drive faster and faster just to cross it quickly so I couldn't be seen, but the speed disk didn't allow me. So when I reached the end of the road I stopped the car and looked through the inside mirror to see once again that view and those ways I learnt one day. That was my peacefully moment. Sure you were far away, but I felt closer, just like when the train passed away.
The need became softer. Once a month. Three times a year. Once every two years... Till today. The need called again.
And I had to come back. Feeling nervous as I reached the road. Wishing I could drive faster than 50, just to avoid the embarrassing moment you could see my furtive investigation.
Till I reachedf the end of the road.
And there it was: the same view I loved the first time I saw it. And the same old ways you once talked about and I learned forever.
Wonder when the need will come again...
10 d’abril 2009
05 de març 2009
Figuretes
És molt d'hora.
Una senyora surt per una porta gris, trista, bruta. Porta un carretó que empeny amb facilitat. Va a plaça. Tothom sap que a primera hora és quan la fruita és més fresca i el peix és acabat d'arribar. Abraça un moneder gros. Massa gros per les monedes que porta.
Unes noies baixen de l'autobus escolar a plaça Catalunya. Han preparat aquesta exursió fins al detall. Van mudades i preparades per l'ocasió. Esperen poder perdre's pels carrerons de centre, badar, mirar botigues i arribar al vespre a casa i somiar amb les coses fantàstiques que poden passar a la gran ciutat.
Un noi es tapa les orelles amb uns auriculars propis de l'any 81. Porta els pantalons a mitja cuixa i es mou amb un monopatí sota el braç. Fa un salt i el monopatí va a terra i ell a sobre. I comencen a rodar tots dos Portal avall.
Passa un senyor caminant molt depressa. Crida. Parla per telèfon. Sembla que es baralla amb algú a l'altra banda de la línia. T'he dit que no! Això no pot ser. Em faràs parar boig! No s'adona que a aquestes hores ja ho sembla una mica, de boig...
Una senyora surt per una porta gris, trista, bruta. Porta un carretó que empeny amb facilitat. Va a plaça. Tothom sap que a primera hora és quan la fruita és més fresca i el peix és acabat d'arribar. Abraça un moneder gros. Massa gros per les monedes que porta.
Unes noies baixen de l'autobus escolar a plaça Catalunya. Han preparat aquesta exursió fins al detall. Van mudades i preparades per l'ocasió. Esperen poder perdre's pels carrerons de centre, badar, mirar botigues i arribar al vespre a casa i somiar amb les coses fantàstiques que poden passar a la gran ciutat.
Un noi es tapa les orelles amb uns auriculars propis de l'any 81. Porta els pantalons a mitja cuixa i es mou amb un monopatí sota el braç. Fa un salt i el monopatí va a terra i ell a sobre. I comencen a rodar tots dos Portal avall.
Passa un senyor caminant molt depressa. Crida. Parla per telèfon. Sembla que es baralla amb algú a l'altra banda de la línia. T'he dit que no! Això no pot ser. Em faràs parar boig! No s'adona que a aquestes hores ja ho sembla una mica, de boig...
14 de setembre 2008
Barcelona
Aquesta ciutat a vegades m'atrapa i em fa pensar que estic al lloc on he d'estar.
A vegades m'atrapa i em sacseja i m'ofega, també.
Però quan deixa veure la seva cara més amable, quan em deixa passejar-la amb tranquil·litat, sense aglomeracions, amb coqueteria, llavors em fa estar contenta de la ciutat que he triat.
Un vespre passejant per Pelai, amb el sol caient, amb gent tornant cap a casa o tit just quedant per anar a sopar. Ahir em va ensenyar la lluna des del capdevall del carrer. I em vaig sentir confortada. Estava plena blanca i radiant. I em van fer sentir bé.
A vegades aquestes coses passen.
A vegades la ciutat t'escup, et pateja i et recorda que et té entre les seves xarxes.
Però a vegades també t'acarona i amb una brisa suau i fresca et recorda que t'agraeix que la visquis.
A vegades m'atrapa i em sacseja i m'ofega, també.
Però quan deixa veure la seva cara més amable, quan em deixa passejar-la amb tranquil·litat, sense aglomeracions, amb coqueteria, llavors em fa estar contenta de la ciutat que he triat.
Un vespre passejant per Pelai, amb el sol caient, amb gent tornant cap a casa o tit just quedant per anar a sopar. Ahir em va ensenyar la lluna des del capdevall del carrer. I em vaig sentir confortada. Estava plena blanca i radiant. I em van fer sentir bé.
A vegades aquestes coses passen.
A vegades la ciutat t'escup, et pateja i et recorda que et té entre les seves xarxes.
Però a vegades també t'acarona i amb una brisa suau i fresca et recorda que t'agraeix que la visquis.
08 de setembre 2008
Detalls...
Una coca-cola amb un sospitós regust a xoríç bo i fent un parxís.
Abraçades molt llargues.
Les papallones del primer dia.
Llargues nits de módems sorollosos.
Glaucs.
Visites a les llibreries de Paddock, MS-Dos i uns farts de riure.
Grita. I ho vaig fer, però ningú va contestar.
Garotes als peus a Cadaqués.
Helio i Carbono. El meu primer 1 de setembre en cotxe.
El centre geomètric de plaça Sant Jaume.
Sert i Barragán.
La lluna des de l'estudi.
Un 14 de febrer amb regust de 23 d'abril en una plaça de la que no en sé el nom.
Un viatge en tren amb bicicleta.
Una maonesa perfecta.
Senders i bruixes bones.
I el cap fet un embolic.
Abraçades molt llargues.
Les papallones del primer dia.
Llargues nits de módems sorollosos.
Glaucs.
Visites a les llibreries de Paddock, MS-Dos i uns farts de riure.
Grita. I ho vaig fer, però ningú va contestar.
Garotes als peus a Cadaqués.
Helio i Carbono. El meu primer 1 de setembre en cotxe.
El centre geomètric de plaça Sant Jaume.
Sert i Barragán.
La lluna des de l'estudi.
Un 14 de febrer amb regust de 23 d'abril en una plaça de la que no en sé el nom.
Un viatge en tren amb bicicleta.
Una maonesa perfecta.
Senders i bruixes bones.
I el cap fet un embolic.
08 de juny 2008
Pedra de tartera
El dia 30 passat vam tenir el privilegi d'escapar-nos a Andorra a veure la nova proposta de la companyia An-danda-rà.
Aquesta vegada, la companyia ha canviat del tot el registre. Aquest cop s'han enfrentat a un drama. Molt, molt lluny del que havien fet fins ara.
Però quin caramel ens van regalar...
La pega d'aquest muntatge és que ja s'ha acabat. Que, com sempre, les "temporades" a Andorra són massa curtes. Aquesta obra, amb la Carol, La Lis i la Mercè, bé valdria una temporada a Barcelona.
Noies, gràcies per fer-me sentir tant, per emocionar-me i fer-me disfrutar com feia dies que no ho feia al teatre.
I felicitats. Moltes, moltíssimes felicitats!!!
ps.
als vostres seguidors ens faria falta una pàgina web o un blog o alguna cosa per fer-nos treure el mono...
** falta l'imatge del cartell de l'espectacle, però no hi ha manera de carregar-lo correctament...**
21 de maig 2008
www.emepetreses.com
Emepetreses és la nova aventura d'en Juanjo.
Emepetreses és el seu retrobament amb la ràdio, però en la seva vessant més digital.
Emepetreses són mp3 de qualitat, fets per gent de ràdio, de durada curta i amb temes interessants.
Emepetreses és perquè ara la radio també s'escolta d'altres maneres que enganxats a un transistor.
Emepetreses són en Juanjo i en Manolo. I la Belén, i l'Òscar, i en Ricard i en Ramirez i en Nacho...
Passeu-hi una estona, remeneu i escolteu les seves propostes. Ho passareu bé.
Des d'aquí, nois, molta sort i molta feina!
Els trobareu a http://www.emepetreses.com/
Arracades III
Més o menys per aquestes dates però fa 5 anys enrera, durant un seminari sobre tatuatge (l'art sobre el cos humà) em vaig posar un pírcing a la llengua.
La gran majoria de la gent ni tan sols s'adona que portes pírcing.
Ahir vam anar al pediatre.
La Sol, la pediatra, sí que s'en va adonar.
I em va explicar moltes coses que no t'explica mai ningú. El resum podria ser que si està bé saber que fumar no és bo, també és bo saber que això tampoc ho és.
Quan vam entrar a l'ascensor vaig donar la Lola a en Juanjo mentre jo em descordava la boleta que atrapava la meva arrecada més personal.
La trobo a faltar.
No és enyor, sino que en ocasions em sembla que l'hauria de notar i senzillament no hi és.
No m'el tornaré a posar. No tenia cap nom. Ni significava res massa especial, com en ocasions he sentit que signifiquen tot tipus d'arracada.
Només he pensat que ho podia escriure.
I que a més, la mare estarà contenta.
La gran majoria de la gent ni tan sols s'adona que portes pírcing.
Ahir vam anar al pediatre.
La Sol, la pediatra, sí que s'en va adonar.
I em va explicar moltes coses que no t'explica mai ningú. El resum podria ser que si està bé saber que fumar no és bo, també és bo saber que això tampoc ho és.
Quan vam entrar a l'ascensor vaig donar la Lola a en Juanjo mentre jo em descordava la boleta que atrapava la meva arrecada més personal.
La trobo a faltar.
No és enyor, sino que en ocasions em sembla que l'hauria de notar i senzillament no hi és.
No m'el tornaré a posar. No tenia cap nom. Ni significava res massa especial, com en ocasions he sentit que signifiquen tot tipus d'arracada.
Només he pensat que ho podia escriure.
I que a més, la mare estarà contenta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
