Ja està a punt!!

Ja està a punt. El bloc de la Lola, finalment, ja està a punt.
Hi ha una pila de fotos perquè en pogueu veure l'evolució, i l'intenció és d'anar-n'hi afegint a mida que vagi creixent. O sigui, que serà un no parar. Perquè això de créixer aquesta nena ja ho té. A poc a poc però segura.

No deixeu de visitar-la i passeu-hi de tant en tant a veure com de gran s'ha fet des de la última vegada que la vàreu veure!

Concert

Fa dies que no escric perquè fa dies (concretament des del dia 15 d'octubre) que he tornat a treballar. Després d'un any forçosament sabàtic (els mals embarassos és el que tenen), he tornat al panorama laboral.
I tornar a bellugar-me per Barcelona, majoritàriament amb transport públic, m'ha fet rescatar l'ipod.
I escoltar la musiqueta que em fa estar de bon rotllo em fa venir massa vegades ganes de començar a cantar i esgargamellar-me cridant put your records on, ain't she sweet o accidentally in love. Ganes de fer saber a tothom que encara que s'hagi dormit poc, que s'estigui cansat i que hi hagi una pila de coses que amoïnen al personal es pot estar content només perquè sí.
No us ha passat mai que tot d'una us posaríeu a cantar al mig del carrer?
A mi m'està passant cada vegada més.
Tant, que algún dia li diré a l'Alba d'anar a fer una sessió al metro. Entrar i "cual" cubanades a la carta començar a cantar només pel gust de cantar a màxim volum.
Hauré de passar primer a veure (beure) al bon i vell amic JimBeam per allò del pànic escènic... T'apuntes?

Protagonistes anònims

Aquesta tarda he sortit a passejar amb la Lola pel barri.
He entrat en una botiga i se m'ha enganxat la cançó que sonava del fil musical: el Podré tornar enrera versionada per la Beth. Una bona versió.
He sortit de la botiga xiulant la melodia i he pres el carrer Villarroel avall. He tombat per València i he tornat a tombar i he encaminat Casanova amunt.
A mig carrer m'he adonat que un noi, amb motxil·la a l'espatlla i amb una pinta d'estranger que feia caure d'esquena, grabava amb una càmara de video digital. M'he adonat ràpidament que continuava xiulant i que sempre més sortiria al video de les seves vacances a Barcelona així: xiulant. I somrient, que ha sigut el meu acte reflex al descobrir-ho. Ell també ha somrigut.
I no he pogut evitar pensar en tota la gent immortalitzada a les meves fotografies.
Tota aquella gent a qui no conec de res i de qui no m'he preocupat mai, però que tot i així formen part de la meva història perquè van compratir moments de les meves vacances, dels meus sopars amb les amigues, de les meves paranoies amb la càmara...
Ells tampoc ho saben, però hi ha paper fotogràfic que ho demostra.
Em pregunto a quantes fotografies surto jo... i de quantes històries formo part sense saber-ho...

Viatge a Andorra

Un any després hem tornat a Andorra. Bé, en realitat ja hi hem tornat algun dia, però aquest cop ho hem fet amb el "paquet".
Ens ha omplert de manera impressionant saber que teníem a tanta genta a qui visitar, i saber que tots tenien ganes de retrobar-nos. Després d'un any d'haver marxat reconforta averiguar que els amics que vam deixar llavors són amics encara, malgrat ara passem més temps de relació telefònica que no presencial. I, malgrat ens ha sabut molt de greu, encara hem deixat de visitar a molta gent, a qui no varem dir res per impossibilitat de trobar-nos. La propera visita serà per vosaltres!
El trají va ser tal que la Lola va acabar el dia destrossada de cansada, amb el cos fet un quatre d'anar tot el dia amb el cotxet. Ara, satisfeta de tans petons com va rebre, abraçades, festes, somriures i paraules dolçes. Vam visitar la Ràdio, el Cresper i la Rasta, el Consell d'Administració amb Jose i Raul inclosos, la Carol i l'Edith i la Paula i l'Agustín, el Queco, l'Albert, el Joan i l'Icar... Una visita a Andorra com cal; visitant l'ànima que vam deixar al país dels pirineus i que és l'essència d'allò que més trobem a faltar i enyorem: la nostra gent.
Hem tornat a viure les inquietuds d'un país que avança encara que de vegades no sàpiguem cap on es vol dirigir i es perdi en absurdes batalles durant l'intent d'arribar a bon port. Amb les pors i maldecaps que això comporta. Potser podríem dir que "Andorra is different", i que nosaltres hem contribuït a treballar una part de la seva història i hem sigut part de la seva gent. Tornarem a pujar aviat.



En Juanjo i la Lola fent el Trempera a Pròxima,
amb els cascos de la talla gran

La Nuri amb la Lola. Hi falten en Josep, en Xovi
i la Raquel i ... ja tenim el Consell d'Administració

En Raul ja camina! Quina bona sorpresa!

Ja són aquí!

Ja han aterrat, com cada any, els universitaris al barri!
Tenir l'escola industrial tan a la vora ja ho té això. Els pisos d'estudiants proliferen acada edifici, a cada bloc. Posaria la mà al foc que cada una de les escales del barri té, com a mínim, un pis ocupat d'octubre a juliol, amb festes els dijous, i anades i vingudes a altes hores.
Avui passejant pels volts de la universitat m'han vingut ganes de seure a les llargues taules plenes de jovent i de cerveses. Quantes tardes no havíem passat amb l'Anna primer, i la Meri després bebent, fumant i arreglant el món..., ai!
Abans d'anar a casa he passat pel supermercat. No ho he pogut evitar, la xafarderia de vegades em guanya. Les cistelles anaven plenes de carn, de pizzes, de refrescos en llauna, de iogurts per beure, de bollicaus, de pastelitos amb xocolata, de pambimbo. De fruita no n'he vist enlloc, ves per on... He hagut de somriure al descobrir que el prestatge amb més dedicació era el del rom. Suposo que el baixaran a comprar el dia que facin sopar amb els col·legues i decideixin fer el botellón a casa, perquè ara no sé si es porta allò d'anar a jugar al duro amb una gerra gegant del que sigui més barat al barri gòtic...
Quins records, l'època d'estudiant!

En Max

En Max és el meu gat.
És un bon gat.
Li agrada dormir enganxat a les cames, faci fred o faci calor; i dormir a la butaca.
Li agrada la tonyina (quan fem amanida ell fa una festa), el paté de gat amb gelatina i li agrada veure l'aigua directament de l'aixeta del lavabo.
Sempre ha anat a la seva, no li agrada massa que l'amanyaguin, sobretot si ell no està per brocs.
Li agrada anar a Pedra, perquè allí pot passejar per fora tot el que vol: corre amunt i avall de la muntanya del costat de casa, escolta els sorolls extranys i mira les pedres (sí, no ho entenc, però ho fa). A Encamp li agradava amagar-se darrera el sofà i mirar per la finestra. Quan nevava es quedava completament absort per l'espectacle. Segurament el troba a faltar, com jo.
Quan hem tornat a Barcelona, en realitat, ha tornat a la seva primera casa. El dia que hi va arribar estava espantat perquè, a més d'un lloc nou, es va trobar amb la casa plena de gent que l'havia vingut a rebre.
Durant l'embaràs hem fet estrets els llaços entre nosaltres: mai havíem passat tanta estona junts i suposo que per això la dependència ha crescut: si jo anava al lavabo ell venia amb mi (encara que fóssin les 3 del matí). Si jo dinava, ell també, i fins compartíem l'estona de migdiada: jo al sofà, ell a la butaca. Però ha arribat la nena i tot i que l'ha rebut molt bé les coses ja no són com abans. Ja no puc estar a soles amb ell: les nostres migdiades ara són a tres, i a més, la tercera crida, plora i aclapara tota la meva atenció. Intento fer-lo partícep dels espectacles de cada dia, la banyera, els menjars, la nena dormint; i fa l'esforç, però de vegades es rebota i decideix que el millor lloc per dormir ara és el llitet de la petita.
Suposo que ell també vol aclaparar tota l'atenció i ni que sigui durant una estona convertir-se en Lola.

Finestres

Ahir a la nit, mentre intentava adormir-me, em va venir al cap la finestra de l'habitació d'Encamp. Vaig trobar a faltar la distància que hi havia fins al llit, però sobretot trobava a faltar la claror que entrava per les escletxes de la persiana des de la farola que hi havia a la vorera del davant, al mur del prat de la Júlia que es glaçava cada hivern. Vaig recordar també la claror que entrava durant el dia, tan diferent a la claror que entra ara, per la finestra de Barcelona, a través del pati de llums. Però sobretot vaig trobar a faltar la fresqueta que entrava quan el Juanjo em deixava obrir la finestra i que provocava que m'abrigués fins sobre la barbeta amb el cobrellit. Ara amb prou feines si em tapo fins la cintura amb el llençol. I per descomptat la finestra està sempre oberta.
Imagino que és una manera una mica rara de repassar les diferències entre la meva vida a Andorra i la meva vida a Barcelona... o potser només un moment de melanconia devant la desesperació de l'insomni que s'apodera de mi. Sobretot durant els dies en que vaig més cansada i he dormit menys.
Deu ser de les poquetes coses que trobo a faltar...