Boli

Aquest ha estat un estiu diferent.

Lluny del que segurament hauria d'haver sigut, del que s'esperava de mi i del que esperava jo d'ell.

Ha servit per tornar a agafar bolis i paperots i "vomitar" textos. Curts, dolents, però viscerals com feia dies que no eren.

Aquí en passo uns quants...

Petit

Demà tornarà a sortir el sol. però no entenc perquè se m'ha tornat a apagar la lluna...
Un altre cop fosc. I de nit.
Amb la sensació d'estar sol. Cridant. Sense que ningú em senti i m'estiri el braç. Per què? si jo ho faria!
Però jo no sóc la resta.
Sol.
Mastegar i empassar. Fàcil indigestió.
Buscant el lloc on tornar-me petit un altre cop i deixar de jugar a ser gegants.
Potser tots venim d'allà.
Però no ens trobem.
Potser només hi vaig jo.

La canción de las plantas

A vegades tinc por...
A vegades no sé ni perquè escric...
Però aquest cop t'ha tocat...
No m'ho tinguis en compte, d'acord? ja t'he dit que de vegades penso. I potser en coses que no em toquen o que no em convenen o que no sé si tindré la capacitat d'oblidar. Per sort o per desgràcia això de la memòria no és el meu fort...
Sí tinc, però, una virtut (o un defecte) i és que guardo coses que d'altra gent llançaria. Mails escrits però mai enviats datats de la llum del 99. Acabats de tornar de Montserrat suposo... La muntanya pren un altre sentit avui que recordo...
Pay no attention to me... estic cansada i una mica tocada... i estic tonta... ja ho saps.., vegetar pá los restos...

Estem d'obres...

El meu barri està fomut.
Durant molts anys els altres barris han passat davant del meu, perquè estaven més necessitats que no pas aquí.
Però ha arribat un moment en que ens falta de tot. No tenim escoles bressol, no tenim CAPs, no tenim parcs... ai! els parcs!!
Als volts de casa amb cosa de 2 setmanes ens van tancar 3 dels 5 parcs més o menys propers que tenim: un el van tancar perquè han de construir una escola amb biblioteca; l'altre l'han tancat perquè la Via Roma ha de ser peatonal i han començat les obres; i l'altre l'han tret perquè com que han de començar les obres del Ninot, han de col·locar el mercat provisional al passeig davant del Clínic, al carrer Casanova. Fins i tot el parc de la plaça Letamendi han tancat!
A mi em sembla molt bé que es facin totes aquestes millores al barri. Però s'havien de fer totes a l'hora i privant als nens, ara que ve el bon temps, del seu lloc on córrer i esbargir-se? No podien buscar un lloc per col·locar també un parc provisional?
Total, que els jardins de Maria Mercè Marçal estan petats de canalla cada dia (és un pati d'illa), i el jardinet d'Entença queda lluny, però imagino que deu estar plagat de canalla també...
Haurem d'esperar a veure què passa, si caminem 20 minuts d'anada i 20 de tornada per anar a algun parc o bé ens enclaustrem, o directament ens plantem un dia a la plaça Sant Jaume que ens deixin entrar a jugar al Pati dels Tarongers.

Jakarta

I jo aquí, atrapada com em sento aquests dies en aquesta ciutat que m'agrada però que a vegades ofega, penso molt en tu, en com et deus sentir, en les coses que vius i en tot allò que aprens. Estic contenta per això!



I mentrestant jo, aquí, fent anys com un cristo.

Diaris

L'avi prenia el diari a mig matí i s'asseia amb molta parsimònia a taula. Es calçava les ulleres de llegir i, de principi a fi, deborava cada una de les seves pàgines.
La seva concentració em fascinava. Normalment les pàgines d'un diari es llegeixen de manera vertical, o bé lleugerament inclinades. Ell no. La seva estona diària de diari era per llegir a conciència.
Ahir, passant dificultosament les pàgines del meu diari al tren, em van venir a la memòria tantes i tantes taules on l'avi havia llegit el seu diari. I vaig desitjar tenir jo també el meu moment de llegir el diari "comme il faut".

The need

I used to have a need.
I needed to go there and check. I felt nervous as my car reached the place. I wanted to drive faster and faster just to cross it quickly so I couldn't be seen, but the speed disk didn't allow me. So when I reached the end of the road I stopped the car and looked through the inside mirror to see once again that view and those ways I learnt one day. That was my peacefully moment. Sure you were far away, but I felt closer, just like when the train passed away.
The need became softer. Once a month. Three times a year. Once every two years... Till today. The need called again.
And I had to come back. Feeling nervous as I reached the road. Wishing I could drive faster than 50, just to avoid the embarrassing moment you could see my furtive investigation.
Till I reachedf the end of the road.
And there it was: the same view I loved the first time I saw it. And the same old ways you once talked about and I learned forever.

Wonder when the need will come again...