És
curiós com un pot oblidar-se de coses.
Un pot
oblidar-se les claus, el telèfon, de tancar l'aixeta, la clau del
gas o el wi-fi abans de marxar de vacances...
Alguna
malaltia fa estralls en la memòria de la gent.
El que
no hagués pensat mai, però, és que algú es pogués oblidar de les
passions. De les seves passions.
La
maternitat primer, amb molts anys ja de post-posar allò que un vol
per omplir el temps amb altres ocupacions (ocupar-se d'un altre,
bàsicament), d'omplir tardes amb estones de parc, amb excursions per
tot el barri per fer exraescolars, amb vespres dedicats a banyeres i
sopars, m'han fet oblidar de mi.
M'han
fet oblidar de què m'agrada, de què vull, de què m'agradaria, de
fer coses per mi perquè jo vull.
Vegades
ha escaigut que he estat sola i m'he trobat a casa, sola i sense
saber què fer.
I m'ha
costat trobar una ocupació.
Acabes,
la majoria de les vegades, davant la tele, fent res. Cansada, suposo
de sempre estar fent altres coses, no fer res és també una novetat.
Amb la
pandèmia del Covid-19 i el seu confinament m'està passant ara una
mica el mateix: em trobo plantada al menjador, recollit, escombrat,
amb les habitcions endreçades, amb els nens fent feina. I jo sense
saber què fer.
Passats
els primers dies en què vam endreçar armaris (sense cap entusiasme
i sense fer-ho en profunditat, val a dir), un cop acabats projectes
pendents, em trobo amb la gran incògnita: i ara què faig?
I la
ment queda en blanc.
I la
primera pregunta que ve al cap és: què t'agrada fer?
I vet
aquí, la primera pregunta que no sé contestar.
I què
feies abans?
I
l'abans es remonta molt, molt enrera en el temps.
Tan que
pràcticament ho he oblidat.
Hauré
de rebuscar fortament en la memòria...
(ps. Sí,
la teoria la sé tota. Posar-ho en pràctica és el que m'és
complicat)