Aquesta tarda he sortit a passejar amb la Lola pel barri.
He entrat en una botiga i se m'ha enganxat la cançó que sonava del fil musical: el Podré tornar enrera versionada per la Beth. Una bona versió.
He sortit de la botiga xiulant la melodia i he pres el carrer Villarroel avall. He tombat per València i he tornat a tombar i he encaminat Casanova amunt.
A mig carrer m'he adonat que un noi, amb motxil·la a l'espatlla i amb una pinta d'estranger que feia caure d'esquena, grabava amb una càmara de video digital. M'he adonat ràpidament que continuava xiulant i que sempre més sortiria al video de les seves vacances a Barcelona així: xiulant. I somrient, que ha sigut el meu acte reflex al descobrir-ho. Ell també ha somrigut.
I no he pogut evitar pensar en tota la gent immortalitzada a les meves fotografies.
Tota aquella gent a qui no conec de res i de qui no m'he preocupat mai, però que tot i així formen part de la meva història perquè van compratir moments de les meves vacances, dels meus sopars amb les amigues, de les meves paranoies amb la càmara...
Ells tampoc ho saben, però hi ha paper fotogràfic que ho demostra.
Em pregunto a quantes fotografies surto jo... i de quantes històries formo part sense saber-ho...
10 d’octubre 2007
06 d’octubre 2007
Viatge a Andorra
Un any després hem tornat a Andorra. Bé, en realitat ja hi hem tornat algun dia, però aquest cop ho hem fet amb el "paquet".
Ens ha omplert de manera impressionant saber que teníem a tanta genta a qui visitar, i saber que tots tenien ganes de retrobar-nos. Després d'un any d'haver marxat reconforta averiguar que els amics que vam deixar llavors són amics encara, malgrat ara passem més temps de relació telefònica que no presencial. I, malgrat ens ha sabut molt de greu, encara hem deixat de visitar a molta gent, a qui no varem dir res per impossibilitat de trobar-nos. La propera visita serà per vosaltres!
El trají va ser tal que la Lola va acabar el dia destrossada de cansada, amb el cos fet un quatre d'anar tot el dia amb el cotxet. Ara, satisfeta de tans petons com va rebre, abraçades, festes, somriures i paraules dolçes. Vam visitar la Ràdio, el Cresper i la Rasta, el Consell d'Administració amb Jose i Raul inclosos, la Carol i l'Edith i la Paula i l'Agustín, el Queco, l'Albert, el Joan i l'Icar... Una visita a Andorra com cal; visitant l'ànima que vam deixar al país dels pirineus i que és l'essència d'allò que més trobem a faltar i enyorem: la nostra gent.
Hem tornat a viure les inquietuds d'un país que avança encara que de vegades no sàpiguem cap on es vol dirigir i es perdi en absurdes batalles durant l'intent d'arribar a bon port. Amb les pors i maldecaps que això comporta. Potser podríem dir que "Andorra is different", i que nosaltres hem contribuït a treballar una part de la seva història i hem sigut part de la seva gent. Tornarem a pujar aviat.
En Juanjo i la Lola fent el Trempera a Pròxima,
amb els cascos de la talla gran
La Nuri amb la Lola. Hi falten en Josep, en Xovi
i la Raquel i ... ja tenim el Consell d'Administració
En Raul ja camina! Quina bona sorpresa!
Ens ha omplert de manera impressionant saber que teníem a tanta genta a qui visitar, i saber que tots tenien ganes de retrobar-nos. Després d'un any d'haver marxat reconforta averiguar que els amics que vam deixar llavors són amics encara, malgrat ara passem més temps de relació telefònica que no presencial. I, malgrat ens ha sabut molt de greu, encara hem deixat de visitar a molta gent, a qui no varem dir res per impossibilitat de trobar-nos. La propera visita serà per vosaltres!
El trají va ser tal que la Lola va acabar el dia destrossada de cansada, amb el cos fet un quatre d'anar tot el dia amb el cotxet. Ara, satisfeta de tans petons com va rebre, abraçades, festes, somriures i paraules dolçes. Vam visitar la Ràdio, el Cresper i la Rasta, el Consell d'Administració amb Jose i Raul inclosos, la Carol i l'Edith i la Paula i l'Agustín, el Queco, l'Albert, el Joan i l'Icar... Una visita a Andorra com cal; visitant l'ànima que vam deixar al país dels pirineus i que és l'essència d'allò que més trobem a faltar i enyorem: la nostra gent.
Hem tornat a viure les inquietuds d'un país que avança encara que de vegades no sàpiguem cap on es vol dirigir i es perdi en absurdes batalles durant l'intent d'arribar a bon port. Amb les pors i maldecaps que això comporta. Potser podríem dir que "Andorra is different", i que nosaltres hem contribuït a treballar una part de la seva història i hem sigut part de la seva gent. Tornarem a pujar aviat.
En Juanjo i la Lola fent el Trempera a Pròxima,
amb els cascos de la talla gran
La Nuri amb la Lola. Hi falten en Josep, en Xovi
i la Raquel i ... ja tenim el Consell d'Administració
En Raul ja camina! Quina bona sorpresa!
01 d’octubre 2007
Ja són aquí!
Ja han aterrat, com cada any, els universitaris al barri!
Tenir l'escola industrial tan a la vora ja ho té això. Els pisos d'estudiants proliferen acada edifici, a cada bloc. Posaria la mà al foc que cada una de les escales del barri té, com a mínim, un pis ocupat d'octubre a juliol, amb festes els dijous, i anades i vingudes a altes hores.
Avui passejant pels volts de la universitat m'han vingut ganes de seure a les llargues taules plenes de jovent i de cerveses. Quantes tardes no havíem passat amb l'Anna primer, i la Meri després bebent, fumant i arreglant el món..., ai!
Abans d'anar a casa he passat pel supermercat. No ho he pogut evitar, la xafarderia de vegades em guanya. Les cistelles anaven plenes de carn, de pizzes, de refrescos en llauna, de iogurts per beure, de bollicaus, de pastelitos amb xocolata, de pambimbo. De fruita no n'he vist enlloc, ves per on... He hagut de somriure al descobrir que el prestatge amb més dedicació era el del rom. Suposo que el baixaran a comprar el dia que facin sopar amb els col·legues i decideixin fer el botellón a casa, perquè ara no sé si es porta allò d'anar a jugar al duro amb una gerra gegant del que sigui més barat al barri gòtic...
Quins records, l'època d'estudiant!
Tenir l'escola industrial tan a la vora ja ho té això. Els pisos d'estudiants proliferen acada edifici, a cada bloc. Posaria la mà al foc que cada una de les escales del barri té, com a mínim, un pis ocupat d'octubre a juliol, amb festes els dijous, i anades i vingudes a altes hores.
Avui passejant pels volts de la universitat m'han vingut ganes de seure a les llargues taules plenes de jovent i de cerveses. Quantes tardes no havíem passat amb l'Anna primer, i la Meri després bebent, fumant i arreglant el món..., ai!
Abans d'anar a casa he passat pel supermercat. No ho he pogut evitar, la xafarderia de vegades em guanya. Les cistelles anaven plenes de carn, de pizzes, de refrescos en llauna, de iogurts per beure, de bollicaus, de pastelitos amb xocolata, de pambimbo. De fruita no n'he vist enlloc, ves per on... He hagut de somriure al descobrir que el prestatge amb més dedicació era el del rom. Suposo que el baixaran a comprar el dia que facin sopar amb els col·legues i decideixin fer el botellón a casa, perquè ara no sé si es porta allò d'anar a jugar al duro amb una gerra gegant del que sigui més barat al barri gòtic...
Quins records, l'època d'estudiant!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
