La caixa dels trons

Records. Emocions. Sentiments. Anhels. 

Tot havia quedat tapat, somort, sota una pàtina espessa de temps.

És cert que de manera recorrent, des de sempre, li venien al cap. Al principi de manera més seguida. Tantes visites furtives. Aquella necessitat de saber, de saber que tot anava bé, que estaven bé tots dos i que la vida els somreia. Les visites es van anar espaiant. I la xarxa obria una finestra que no existia abans i des d'on podia conèixer ínfimes parts del seu camí. La interacció fins llavors havia estat mínima, gairebé inexistent. Un sol cop. Una sola conversa que devia durar 10 missatges en un xat de facebook. Havia mantingut la paraula de desaparèixer. Malgrat la pena. Malgrat l'enyor. 

Fins aquell dimecres de novembre. 

Es va destapar la caixa dels trons i la intensitat amb que va reaparèixer tot de sota la catifa feia mal.

Van tornar tots els records de cop. Les ganes de saber. Les ganes de reviure. Les emocions viscudes. Les passejades. Les converses. Les ganes.

I el neguit de no gosar. El temor que la intensitat no fos recíproca. Que el record no fos compartit i tampoc l'interès. La por a descobrir que la història guardada amb tant d'amor durant tant temps en un racó tan especial de l'ànima, fos poc més que una anècdota de poca importància pels altres.

I aquest neguit i aquesta por encara feien més mal.

I ara què?

És curiós com un pot oblidar-se de coses.

Un pot oblidar-se les claus, el telèfon, de tancar l'aixeta, la clau del gas o el wi-fi abans de marxar de vacances...

Alguna malaltia fa estralls en la memòria de la gent.

El que no hagués pensat mai, però, és que algú es pogués oblidar de les passions. De les seves passions.

La maternitat primer, amb molts anys ja de post-posar allò que un vol per omplir el temps amb altres ocupacions (ocupar-se d'un altre, bàsicament), d'omplir tardes amb estones de parc, amb excursions per tot el barri per fer exraescolars, amb vespres dedicats a banyeres i sopars, m'han fet oblidar de mi.

M'han fet oblidar de què m'agrada, de què vull, de què m'agradaria, de fer coses per mi perquè jo vull.

Vegades ha escaigut que he estat sola i m'he trobat a casa, sola i sense saber què fer.

I m'ha costat trobar una ocupació.

Acabes, la majoria de les vegades, davant la tele, fent res. Cansada, suposo de sempre estar fent altres coses, no fer res és també una novetat.

Amb la pandèmia del Covid-19 i el seu confinament m'està passant ara una mica el mateix: em trobo plantada al menjador, recollit, escombrat, amb les habitcions endreçades, amb els nens fent feina. I jo sense saber què fer.

Passats els primers dies en què vam endreçar armaris (sense cap entusiasme i sense fer-ho en profunditat, val a dir), un cop acabats projectes pendents, em trobo amb la gran incògnita: i ara què faig?

I la ment queda en blanc.

I la primera pregunta que ve al cap és: què t'agrada fer?

I vet aquí, la primera pregunta que no sé contestar.

I què feies abans?

I l'abans es remonta molt, molt enrera en el temps.

Tan que pràcticament ho he oblidat.

Hauré de rebuscar fortament en la memòria...

(ps. Sí, la teoria la sé tota. Posar-ho en pràctica és el que m'és complicat)

Em faltes...

Ahir va fer un any que s'em va capgirar el món.
Ahir va fer un any del dia més trist de la meva existència. Del dia més contradictòri. Del dia que vaig aprendre tantes coses de tanta gent. De tu. Sobre tu.
Del dia que vaig aprendre que no sóc només jo que t'estimo amb bogeria. Que hi ha tanta i tanta gent a qui has fet bé, a qui has ensenyat coses, i no només fent de professora.
Contradictori, perquè sent un dia tant trist em vaig sentir tan reconfortada, acompanyada, rebent part de l'estima d'aquells que tan t'estimen.
Ens l'has feta ben grossa. Ha passat un any llarg, fred, amb moltes preguntes, amb poques respostes, amb moltes frustracions, amb emocions desconegudes, amb tan d'enyor!
Amb tantes coses per explicar-te, amb tants dubtes per consultar-te, amb plors somorts, amb crits d'impotència. Sense rumb ni mapa ni gps...
Buit.
Em faltes.
Tant!
https://www.youtube.com/watch?v=n6j4TGqVl5g

el Pati de les Pedres

He entrat amb el cotxet per la rampa nova. Les lloses gegants de pedra gris han desaparegut per donar pas a l’accessibilitat i a la lògica que marquen els nous temps, encara que als més nostàlgics ens costi deixar de pensar en com ens agradaven aquelles pedres.

Pedres… ja no en queda ni una al pati… Han estat substituïdes per una llosa de formigó, unes plaques de cautxú marró i un sorral, substituint el tobogan, que ja a l’acabar primària ens quedava massa petit.

Tampoc queda rastre de les jardineres de l’”hermana” Remei. Aquell lloc enfilat, al qual no es podia accedir, no perquè ens ho haguessin dit mai (si més no, no recordo que mai ens ho haguessin dit) sinó perquè la lògica, l’educació i el pensar en que ens poguessin renyar ja era motiu suficient de dissuasió.

Resten els quatre plataners. Ancorats al centre del pati, formant un quadrat, perfecte per jugar. Amb escocells nous de trinca i carregats de flors. Potser en substitució d’aquells grans jardins de les monges que ja no hi són (ni els jardins ni les monges).

I resta la tortuga. Aquell joc estrafolari, amb forats per on havíem entrat, sortit, i fins utilitzat per fer tombarelles. Ens havíem enfilat a la closca, cavalcat com si fos un cavall sobre el seu coll. Hi havíem jugat a les famílies, amagat esperant no ser trobats en una dura batalla de fet-i-amagar, i fins i tot alguna que altra baralla amb altres colles de companys o potser també amb la pròpia.

La tortuga…

Ara dóna nom al Pati de les Pedres

En absència de les Pedres és el millor element per anomenar el pati que m’ha vist jugar fins a fer-me gran.

Temps? Què és temps?

Fa molts dies (molts, moltíssims!) que tinc escampats per diferents llocs paperets, o anotacions tipus sms, o apunts a les llibretes…, plens de frases, esquemes, temes, i altres idees per posar-me un dia a escriure al blog.
Però no hi ha manera.
No hi ha manera humana de trobar un foradet per posar-me a l’ordinador a escriure quatre ratlles. Enginyoses, reveladores, profundes, simpàtiques, xorres… Com siguin! Però no hi ha manera.


Oh!, però com no pots tenir temps si no treballes?
Comor? Quer?
En realitat treballar treballo, oh sí!
Però des de casa estant i sense remunerar.
En Roc absorveix tot el matí, si no més. I el poc que no li permeto absorvir, a la tarda ho fa la Lola, que tampoc és plan que a sobre el “fred de peus” em faci sentir malament.

O sigui que amb l’arribada del nou any, en realitat amb l’arrencada de les classes després de festes, el meu propòsit és manegar el meu temps de manera que em quedi estona per anar a classe, per cuidar-me, per escriure, per buscar feina (fora de casa i remunerada)…


Desitgeu-me sort!
Jo me la desitjo!!

Efemèrides

La bona anyada.
L'entrada 76.
Ja hem viscut uns quants piromusicals, els estudiants continuen arribant cada setembre, els veïns cada vegada s'estimen menys, la Lola es va fent gran i ha aparegut en Roc després de 9 mesos dins d'una panxa en expansió.
Han passat moltes coses!
He acomplert el 76è post del iona76inside...

La propera efemèride... al centenar, no?

Felicitats!

Destemps

Acabo d’anar a llençar les escombraries.
De sobte m’he trobat al carrer, lliure de criatures per primer cop en… puf, ni ho sé!
I quan ja no tenia bosses a les mans m’he adonat del vespre tan esplèndid que fa.
I m’ha assaltat un desig de buscar una terrasseta i prendre una cervesa amb una bona conversa fins a tenir-ne prou.
Ai, collons! Però no hi havia ningú. I m’he quedat amb les ganes.

Is there anybody out there?



Així que... me n'he tornat a casa, m'he preparat un gotet de llet amb cacau i m'he posat a escriure a destemps...