iona76inside

el Pati de les Pedres

2011-03-08T18:48:00.018+01:00

He entrat amb el cotxet per la rampa nova. Les lloses gegants de pedra gris han desaparegut per donar pas a l’accessibilitat i a la lògica que marquen els nous temps, encara que als més nostàlgics ens costi deixar de pensar en com ens agradaven aquelles pedres.

Pedres… ja no en queda ni una al pati… Han estat substituïdes per una llosa de formigó, unes plaques de cautxú marró i un sorral, substituint el tobogan, que ja a l’acabar primària ens quedava massa petit.

Tampoc queda rastre de les jardineres de l’”hermana” Remei. Aquell lloc enfilat, al qual no es podia accedir, no perquè ens ho haguessin dit mai (si més no, no recordo que mai ens ho haguessin dit) sinó perquè la lògica, l’educació i el pensar en que ens poguessin renyar ja era motiu suficient de dissuasió.

Resten els quatre plataners. Ancorats al centre del pati, formant un quadrat, perfecte per jugar. Amb escocells nous de trinca i carregats de flors. Potser en substitució d’aquells grans jardins de les monges que ja no hi són (ni els jardins ni les monges).

I resta la tortuga. Aquell joc estrafolari, amb forats per on havíem entrat, sortit, i fins utilitzat per fer tombarelles. Ens havíem enfilat a la closca, cavalcat com si fos un cavall sobre el seu coll. Hi havíem jugat a les famílies, amagat esperant no ser trobats en una dura batalla de fet-i-amagar, i fins i tot alguna que altra baralla amb altres colles de companys o potser també amb la pròpia.

La tortuga…

Ara dóna nom al Pati de les Pedres

En absència de les Pedres és el millor element per anomenar el pati que m’ha vist jugar fins a fer-me gran.

Temps? Què és temps?

2011-01-10T10:47:00.002+01:00

Fa molts dies (molts, moltíssims!) que tinc escampats per diferents llocs paperets, o anotacions tipus sms, o apunts a les llibretes…, plens de frases, esquemes, temes, i altres idees per posar-me un dia a escriure al blog.
Però no hi ha manera.
No hi ha manera humana de trobar un foradet per posar-me a l’ordinador a escriure quatre ratlles. Enginyoses, reveladores, profundes, simpàtiques, xorres… Com siguin! Però no hi ha manera.

Oh!, però com no pots tenir temps si no treballes?
Comor? Quer?
En realitat treballar treballo, oh sí!
Però des de casa estant i sense remunerar.
En Roc absorveix tot el matí, si no més. I el poc que no li permeto absorvir, a la tarda ho fa la Lola, que tampoc és plan que a sobre el “fred de peus” em faci sentir malament.

O sigui que amb l’arribada del nou any, en realitat amb l’arrencada de les classes després de festes, el meu propòsit és manegar el meu temps de manera que em quedi estona per anar a classe, per cuidar-me, per escriure, per buscar feina (fora de casa i remunerada)…

Desitgeu-me sort!
Jo me la desitjo!!

Efemèrides

2010-10-04T14:14:00.002+02:00

La bona anyada.
L'entrada 76.
Ja hem viscut uns quants piromusicals, els estudiants continuen arribant cada setembre, els veïns cada vegada s'estimen menys, la Lola es va fent gran i ha aparegut en Roc després de 9 mesos dins d'una panxa en expansió.
Han passat moltes coses!
He acomplert el 76è post del iona76inside...

La propera efemèride... al centenar, no?

Felicitats!

Destemps

2010-10-01T23:02:00.002+02:00

Acabo d’anar a llençar les escombraries.
De sobte m’he trobat al carrer, lliure de criatures per primer cop en… puf, ni ho sé!
I quan ja no tenia bosses a les mans m’he adonat del vespre tan esplèndid que fa.
I m’ha assaltat un desig de buscar una terrasseta i prendre una cervesa amb una bona conversa fins a tenir-ne prou.
Ai, collons! Però no hi havia ningú. I m’he quedat amb les ganes.

Is there anybody out there?

Així que... me n'he tornat a casa, m'he preparat un gotet de llet amb cacau i m'he posat a escriure a destemps...

Canvis...

2010-09-05T23:03:00.002+02:00

Des que vaig marxar d'Artés he perdut molt contacte amb els amics de tota la vida.
La distància ha fet que quan torno al poble i em trobo amb qualsevol d'ells ens posem al dia, encara que sigui amb converses de 3 minuts.
Normalment aquestes converses tenien lloc al bar o a l'Ateneu o en algun sopar multitudinari al Punt. Però sempre de nits, amb una cervesa a la mà i ves a saber quantes entre el cap i els peus. Celebravem la festa major o la fira o la revetlla de sant Joan. Qualsevol excusa és bona per trobar un moment per passar-ho bé amb les nenes d'Artés.
Aquest cap de setmana ha estat la festa major d'Artés.
Aquest any les converses tradicionals als sopars s'han transformat en històries d'embarassos, parts i criatures. I hem canviat les converses de 3 minuts per posar-me al dia als concerts de l'Ateneu pels "caballitus" i les cues dels llits elàstics.
Ha sigut igual d'efectiu, però el canvi ha estat d'allò més curiós.

2106 12:16

2010-06-21T13:07:00.004+02:00

Avui fa tres anys que va arribar.

Ja feia uns mesos que anavem plegades a tot arreu, però a partir del dia 21, ja no ens hem desentès l'una de l'altra.

A vegades em dóna la sensació que en sóc plenament dependent. Més que no ella de mi.

Somica i riu. Corre pel parc en busca d'un gronxador i brama si no el pot haver. Però per si de cas, s'afanya a buscar el tobogan, no fos cas que li passés el torn.

Fem tractes, prepara cafès per a tothom i fa petons al Roc a través de la meva panxa mentre diu: ai, el meu germanet!

La Lola és la millor cosa que he fet mai. La millor acció, el millor resultat.

Només espero poder estar cada dia a l'altura del que necessita i fer així el millor dels camins possibles.

Marcel Gros

2010-05-30T22:00:00.003+02:00

Avui hem enganxat una actuació del Marcel Gros al Parc de la Ciutadella.
La Lola m'ha demanat d'anar a veure el pallasso de l'escenari i totes dues ens en hi hem anat.
I de sobte m'ha assaltat una reflexió: el Marcel Gros ja m'entretenia a mi quan jo era petita!
Per descomptat, jo no tenia l'edat de la meva filla ara, però sí pocs anys més tenia, quan passavem innombrables tardes als espectacles del Teatre Mòbil al Casal del Jovent d'Artés. Riures i riures!
I després van venir les classes de teatre que vam fer amb ell a l'institut, amb obra de creació pròpia inclosa. Quina experiència! I més riures!
Molts anys després vaig poder veure un dels seus espectacles per adults a Andorra. Que gran! Em feia il·lusió que algú que m'ha sigut tan proper, malgrat no coneixer-nos de res, tenia la capacitat de seguir fent-me passar una gran estona.
I pràcticament fins avui! Quan hem anat devant l'escenari amb la Lola i he tornat a riure amb en Marcel Gros. Els nens cridaven les seves preguntes, reien les bromes. Però m'ha semblat que els pares encara reiem més amb les ocurrències. Genial!

Per uns moments he tornat a les tardes asseguda al pati del Casal, abarrotat de gent, rient dels gags d'en Marcel, en Jordi i l'Atilà.

Quants records! I que bé, que afortunada, que encara els puc tornar a veure en viu i en directe!

Vergonya aliena

2010-05-28T11:18:00.004+02:00

Ja fa dies que vaig trobar aquesta oferta de feina. I no em puc estar de comentar-la...

Si cliqueu sobre la imatge s'obrirà un zoom i per tant la podreu veure millor i treure les vostres conclusions.

Jo ara en trauré les meves.

S'ofereix una feina de secretària, de secretària plus, clar, perquè haver de lidiar amb pressupostos i feines de delineació no són tasques que normalment facin les secretàries. A això hi afegeixen que s'ha de tenir una altura concreta (a part de dir indirectament que s'ha de ser guapa) per fer d'hostessa en fires i events. I feines d'acompanyament! És una manera de dir que també s'haurà de posar de genolls? De fet, ja poca cosa més poden demanar!

O sí! espera! que resulta que el requisit d'estudis mínims és d'ENGINYERIA TÈCNICA!

I els idiomes són preferibles, però no imprescindibles... perfecte per anar de fires!

O sigui, que demanen un florero? Enginyer, però florero facilón al cap i a la fi. Quins collons.

Amb la meva dignitat a l'atur, no vaig respondre a la temptadora oferta.

Somriures fingits

2010-05-19T14:08:00.007+02:00

L'altre dia, al treure les escombraries del cubell, em va semblar que algú em somreia.
Estava sola a la cuina. La finestra era tancada. Vaig creure que eren imaginacions i vaig seguir amb l'endreça.

Quan vaig tornar a accionar el pedal per col·locar la nova bossa, vaig veure per fi, que qui em somreia era en Juan Diego Botto. Ei! quin honor (per mi, és clar!) que em somrigui en Botto des del fons del meu cubell, no?

Després vaig pensar que més que a mi, en Botto debia somriure alleugit perquè per fi li treia la merda del damunt (literalment).

I en anar-ho a comprobar em vaig fixar en el titular de l'article. L'únic tros llegible deia: "les persones fingeixen".

Sí senyor. En Botto no estava ni feliç ni content de veure'm ni agraït perquè li canviava la bossa.

Senzillament la gent fingeix.

Vaig decidir canviar el paper de diari.

A veure què em trobaré el pròxim cop...

Mi chaquetita de entretiempo

2010-05-12T09:17:00.003+02:00

Aquest ha estat un hivern llarg a Barcelona. En quant a temperatura vull dir. I a Barcelona, perquè malgrat no m'agrada el centralisme imperatiu que hi ha en aquest país, és a Barcelona on visc i on he viscut aquest llaaaaaarg hivern.

Ha plogut molt (molt!) i hi ha hagut molts dies grisos (molts!). I fins i tot hi ha hagut neu (uau!)

Qualsevol dia de sol que hagi fet durant l'hivern o primavera la gent hem sortit al carrer, com a llangardaixos, perque ens toqués el sol i ens canviés una mica l'estat d'ànim.

Després d'uns dies de primavera va arribar la caloreta: màniga curta, canvi de jaqueta (o guardada directament a l'armari), rescat ràpid de xancletes per si de cas... i en una setmana: plaf! pluja altre cop!

Apa! torna a recuperar les bambes, a recuperar jaquetes, jerseis i paraigües.

I sembla que ara, altre cop, tornen les temperatures estiuenques (que no primaverals) i ja ens podem tornar a calçar les robes més fresques.

Ahir, que feia solet però també fresca, em fixava amb la gent pel carrer: mànigues curtes, pantalons pirates, xancletes, cames acabades de depilar, jaquetes oblidades a l'armari.

Desafiants.

Mostrant una actitud, involuntària, de repte al clima: va, va! torna a fer ploure si ets valent! mira: jo ja vig amb calça curta i no me la penso treure fins a l'octubre! Atreveix-te a tapar el cel altre cop, que si m'he de mullar em mullo, però estem a maig i no penso agafar cap més jaqueta!

I és que ja teníem raó amb l'Aurora quan l'altre dia deiem que l'entretemps ha desaparegut.

La primavera em penso que ja només és la part d'un eslògan del Corte Inglés.

Dieta

2010-05-12T09:08:00.002+02:00

El metge, amb molt bon criteri, m'ha posat a dieta.

No només porto una càrrega de nen a la panxa, sino que hi acompanyen altres coses i ja quasi que no em puc fer més ampla!!

El cap de setmana passat em vaig estar concienciant i menjant coses que sé que no podré tastar en molts dies.

I dilluns vaig començar: bàscula de cuina en mano, nevera repleta de verdura i l'armari carregat d'aigua.

I tinc gana!! Que difícil que és no clavar queixalada a l'últim tros (per llençar) de berenar de la Lola!

De moment passo gana, però a veure com van els resultats. Si acompanyen sempre és més fàcil seguir i fer el llaaaaaarg camí de dejuni que m'espera...

Anades i vingudes

2010-05-06T13:02:00.003+02:00

Ahir vaig fer anys.

En aglunes de les felicitacions que vaig rebre, els meus interlocutors van fer esment del temps que fa que ens coneixem. I em van fer pensar amb les persones que van passant per la vida d'una: alguns s'en van, altres es queden i d'altres van anant i venint.

Que en David faci 21 (21!!) que corre per casa em va fer reflexionar: el títol de postís no li escau. Gens!! N'hi haurem de buscar un altre, perquè no s'el mereix...

O l'Anna, que ja en fa 15 d'aquell principi de curs al Camps i Fabrés en que va arribar tard i no li va quedar més remei que seure al costat de la noia nova (o sigui jo). Quantes coses que han passat des de llavors, déu!!

O la Montse de Sant Andreu! ja en fa... 13!! d'aquella trobada en un banc dels jardins de la Salle, emulant la pel·lícula de Forest Gump. Vam estar poc temps veient-nos diàriament, però mai hem deixat d'estar en contacte...

Gent que marxa per vés a saber què després de quatre dies però deixen empremta per a molts anys.

Gent que marxa després d'anys i panys i potser no en deixen tanta.

Gent que els has de deixar marxar perquè malgrat que els voldries sempre al costat no poden quedar-se.

I amb totes aquestes anades i vingudes, cares noves i habituals anem teixint la nostra història.

Anem afegint anys a la nostra biografia particular acompanyats pels de sempre i per alguns de nous.

Sense parar mai d'aprendre i de créixer.

Avui és el dia

2010-04-29T10:27:00.006+02:00

Recordo quan amb l'Anna vivíem a Salou, que el barça va fer un partit espectacular, remuntant no sé què i jugant contra no sé qui (era l'any 97, per si algú ho recorda). Va ser tanta l'expectació que l'endemà tothom en parlava a l'institut i fins i tot van repetir el partit per la tele aquell vespre. Així que vam decidir que ens el miraríem. Vam sopar (segurament patates amb llom a la planxa) i ens vam agafar una cerveseta (of course) i ens vam asseure disposades a veure un espectacle que prometia ser... l'òstia!
Debiem aguantar una mitja hora, tirant llarg. Vam acabar marejades de fixar els ulls en una pantalla de color verd intens amb uns ninotets petits que bellugaven darrera una suposada taca blanca (fumar només vam fumar tabac, i cervesa va ser una i prou). La nostra inexperiència en mirar futbol i la pantalla petita van fer la resta. Senzillament el futbol no ens agradava.
Anys més tard, va entrar en Juanjo a la meva vida i amb ell el futbol va anar posant el peu per passar. Quan els resultats acompanyen és fàcil fer-se seguidor d'un equip.
Aquests dies passats internet, la ciutat, les converses, s'han omplert fins a vessar de crits a la remuntada, a deixar-nos-hi la pell per ser a la final de Madrid.
Ahir a la tarda els carrers del barri eren plens de nens amb samarreta del barça. Cuidadores de senyores grans amb samarreta del barça. Aparadors amb banderes del barça. Senties l'himne del barça a cada cantonada. L'ambient era massa!
Quan vam arribar a casa la Lola es va calçar la seva samarreta del barça. No parava de cridar guanyarem! o barça! i ja l'any passat havia cantat els gols de la final de la copa de Roma amb la mateixa energia. I va arribar el partit i va animar com la que més. Aplaudia, cridava si nosaltres ho feiem... i malgrat la nostra cara llarga quan va acabar l'infartant partit ella encara cridava hem guanyat!! i encara que li vam dir que no, que no havia guanyat, ella estava contenta.
Avui la Lola s'ha endut la samarreta del barça a l'escola.
En Juanjo m'ha dit: home, avui?
I tant!! avui és el dia per donar les gràcies a l'equip que ens ha fet tan contents durant tant de temps. Avui és el dia per estar orgullós de ser del barça. Avui és el dia per anar amb el cap ben alt davant dels detractors.
Avui és el dia més indicat per lluir la samarreta del barça!

Avis

2010-04-27T10:18:00.005+02:00

Ahir la Lola em va fer recordar de la tieta Presentació.

La tieta Presentació era la germana del meu avi Lluís.

Quan jo anava a l'escola apareixia moltes vegades a la barana del pati de les pedres a l'hora de l'esbarjo i em duia un "sapassup". Té nena, em deia, un sapassup. A vegades hi afegia un "guarda'l per deprés de dinar", però no era habitual. Després m'agafava la cara rodona i apropava la meva galta als seus llavis per omplir-me-la de petons. Jo no m'hi havia negat mai, però potser pensava que no m'els deixaria fer.
Quan la tieta va fer 90 anys les seves filles i el seu fill van preparar un berenar al convent de les monges d'Artés. Hi van anar tots els nebots, els fills dels nebots que erem per allí... fins i tot la Sarah, que s'estava per Artés durant aquells dies del seu segon viatge a Catalunya.
El record físic que tinc de la tieta és pràcticament sempre el mateix: el d'una senyora gran, vestida fosca, amb monyo blanc... una iaia. Com les de les fotos antigues. Però sempre igual, tan en les seves visites al pati de l'escola com en els últims anys. Potser el canvi va raure en l'energia en que es movia.

La meva iaia Montserrat va fer 91 anys aquest mes de març.

I per més que ahir vaig voler-les comparar, la meva iaia Montserrat em sembla que està a anys llum d'aquella iaiona amb vestit gris i ulleretes rodones.
La iaia va paupera, no té la vitalitat de fa uns anys. Però encara avui s'entesta a fer les coses ella sola, a preparar-nos el dinar i el sopar, a planxar-nos la roba. No vol anar a la residència de dia pequè diu que està plena de vells. Lògicament la paraula "vell" té tot un altre significat per ella que per la resta: un vell és aquell que s'asseu davant la tele a esperar, i a qui la vida passa per davant sense adonar-se'n. Aquestes reflexions ella no les fa en veu alta, però el significat de les seves paraules no pot ser un altre.

Potser la vitalitat física, l'energia del ser jove, la iaia i la tieta les han anat perdent amb el temps. 90 anys són molts anys! però la vitalitat de l'esperit no els ha faltat mai a cap de les dues.

Potser és aquest el secret de la longevitat i ens haurem d'estar de tantes cremetes i tantes mandangues..

Más allá del puente II

2010-04-21T11:37:00.005+02:00

He tornat a Más allá del puente en la seva penúltima representació a Barcelona.
Espero que puguin volar ben aviat cap a Madrid: l'obra s'ho val, l'equip bé que s'ho mereix i els madrilenys també es mereixen deixar de banda els musicals per uns dies i gaudir d'aquesta producció.
Faig aquesta segona aprotació sobre l'obra només per fer uná nova valoració: em va resultar espectacular i molt gratificant l'actuació de la Marta.
Així com en l'estrena anva un pèl insegura i es notava una diferència abismal d'experiència en el teatre entre ella i l'Àlex.
Ha fet un exercici maratonià d'aprenentatge sobre la marxa increible: moltes felicitats Marta!
L'Àlex, com ja vaig descobrir a l'estrena: espaterrant!

Bon viatge cap a Madrid
(ha de sortir, o sí o sí!)

Cabells blancs

2010-04-21T11:11:00.005+02:00

L'altre dia vaig descobrir el meu primer cabell blanc.
La meva primera "cana", vaja.
Home, estic a punt de fer-ne 34 i tot just n'ha sortit una. No està malament.
Tinc moltes amigues (moltes) que ja fa dies (molts dies) que les pentinen (o les dissimulen).
Però no per això l'entrada a l'ascensor i la descoberta d'aquell pèl albí al meu serrell castany fosc em va fer menys mal.
De baixada ho vaig atribuïr a la mala il·luminació dels ascensors: ja se sap que la llum de fluorescència difuminada per un panell blanc no és bon conseller.
Al pujar, mirant-m'ho detingudament i amb el temps que m'havia donat el meu passeig per recapacitar-hi, vaig començar a temer el pitjor.
Encara vaig tornar a baixar i pujar un altre cop per mirar-ho tan d'aprop com em permetia la distància mínima al mirall.
Vaig acabar enganxada al mirall del bany (on la llum sí és l'adequada) per acabar de constatar el fet: tinc un cabell blanc.
Encara no satisfeta del tot, però; sense voler-me resignar a l'evidència, ho vaig preguntar a en Juanjo, que amb un somriure sorneguer em va confirmar que sí, noia, sí: tens un cabell blanc.
Clar! com que ell ja en té tants!! tenir-ne un li sembla una fotesa!!
aix...
Per tenir temps de pair-ho vaig agafar unes tisores i vaig tallar el cabell blanc ben curtet. Prou com perquè no es vegi i tingui temps d'assimilar aquest canvi (gens fàcil per a una Peter Pan com jo) i així analitza-lo ben d'aprop, com si d'en Grissom es tractés.
Ara que... Grissom també té molts cabells blancs...
Potser serà que per fi ja he entrat al club dels escollits?

Mirem-ho així, va, que mola més!

Aigua...

2010-03-11T13:07:00.004+01:00

Feia molts dies que havia de fer-ho. Sabent que m'he de moure. Sabent que amb moviment el braç deixaria de semblar a punt de desencaixar-se. Sabent que sempre et sents millor quan et mous una estona.
Ahir l'Eila em va fer recordar els dies que, estant encara a Andorra, em llevava ben aviat i anava a nedar una estona abans d'anar a treballar. Feia mooolta mandra (però molta!) sortir del llit sabent que havia d'anar a la piscina amb el fred que arribava a fer (bbrrr!!) però en sortir sempre em sentia molt bé. I la veritat és que el dia també passava millor.
O sigui que avui m'he calçat el banyador pre-mamà (que encara puc omplir una mica més!), he estranat xancletes i me n'he anat a la piscina.
He descobert els programes específics per a embarassades i m'ha anat bé descobrir abans d'entrar a l'aigua que la panxa tiba avall si no nedes panxa-enlaire. Per això he nedat d'esquena pràcticament tota l'estona: esquena normal, esquena per dins l'aigua, doble-esquena, ... i altres estils que resulta que encara em queden per descobrir dins l'apassionant món del nedar d'esquena!
La panxa ha pesat poquet. He xocat amb tots els companys de carril. M'he cansat força. Però m'he sentit bé. Com quan sortia d'Encamp per anar cap a Farga.
Ara només queda continuar anan-t'hi cada dia (més o menys, home!) i llançar-me al gimnàs, amb prudència, perquè el cigró també es cansi una mica i es quedi relaxat com s'ha quedat sota la dutxa d'avui.

Más allá del puente

2010-03-05T23:10:00.003+01:00

Aquest és el títol de la nova aventura teatral de Zoopa, amb en Juanjo a les entranyes. Com sempre, aquest home i el teatre, tots són un!
Han estat molts mesos des que vaig sentir a parlar del projecte fins que finalment ahir, 4 de març, es va estrenar al teatre Borràs de Barcelona.
Anava, com sempre, amb informació privilegiada, però també com sempre, amb algunes incògnites per descobrir (sino no tindria gràcia, i en Juanjo també ho sap això).
Vaig sortir de la sala amb una sensació que feia pocs dies que no tenia en sortir d'un teatre: somreia. M'havien explicat una molt bona història i me l'havien explicat molt bé. Tenia, com té sempre el que fa, aquell toc de mimositat que posa el Juanjo quan fa les coses.
Vaig sortir encantada: vaig descobrir un text amb girs i ginys simpàtics, àcids, maldestres i tendres; amb actors que em van sorprendre i que no havia vist acutar mai: la Marta Torné, donant un toc d'ingenuitat perfecte al personatge i el flipant Àlex Brendemühl que ahir es va convertir en un dels meus actors de capçalera: que gran!
Pel poc que vaig poder parlar amb els encarregats de parir a l'animal que es representa fins a mitjans d'abril, estaven tots contents, tranquil·ls, i amb aquell posat que dóna saber que s'han fet les coses bé.
Ara només falta que el públic s'acosti a Urquinaona a descobrir la història que amaga aquest pont i es deixi endur per la corrent...

Felicitats a tots nois!!

Arracades IV

2010-03-03T09:34:00.004+01:00

I bé, sembla que ha marxat...
Primer va ser l'arracada de la llengua, que em vaig treure per voluntat pròpia després de parlar amb la pediatra.
I ara ha sigut l'arracada del nas.
Després de moooolts anys (no recordo quants!) el forat s'ha tancat. Per culpa d'una de les meves arxi-enemigues: les panses.
Una senyora pansa que va tenir la brillant idea de venir a instal·lar-se just sobre la meva arracadeta més petita, deixant-me un nas vermell i botit com un patata i una ferida que ha estat tants dies tancant-se que finalment no queda rastre de l'arracada que un dia hi va haver.
Em sap greu. Feia molts dies que venia amb mi. I ja venia en substitució d'una altra arracada que, saltant-me totes les "instruccions" que m'havien donat a casa abans de marxar al País Basc per primera vegada l'any 93, em vaig fer posar en una fira d'un poblet de platja.

No descarto la idea de tornar-la a retrobar d'aquí a uns anys...

Espérame en el Sielu...

2010-02-19T10:52:00.005+01:00

Ahir vaig dir "adéu", o millor dit fins aviat, a qui m'ha acompanyat durant 28 anys de la meva vida (o sigui que en tenia 5!! my god!!).
Va ser un adéu esperat, moltes vegades anunciat, però no per això va acabar sent exempt d'unes llagrimetes.
Vaig dir adéu a parets i a records. A moments bons. A moments no tan bons. A moltes alegries i a algunes penes. A moltes esperances passades i a d'altres que no han arribat a passar mai. A moltes nits llargues i a d'altres que s'escurçaven a marxes forçades. A molts amics i a altres que ja no ho són, o que senzillament no van ser mai. A moltes hores de xarrera i a moltes hores de salts. M'ha fet forta i m'ha fet de tendó d'Aquiles a la vegada. M'ha vist créixer (i més coses!)
Estic contenta per les coses viscudes i em sento molt afortunada per haver-les pogut viure.
Estic contenta, però avui no he pogut evitar un petit, petit, petit calfred al llevar-me.
Something different's gonna come!!!
Un plaer i moltes gràcies!!

Fins a la soca dels...

2010-02-17T11:51:00.003+01:00

Durant una hora llarga, avui, a Rac1 han obert les línies telefòniques perquè els oients expliquessin les seves situacions personals davant la crisis que estem passant. (Ho podeu trobar aquí, arxius del 16 de febrer de les 9.37 a les 10.30h aprox.)
En certa manera ha estat una hora reconfortant, per saber que no estem sols, però per l’altra la mala llet ha augmentat dins de cada una de les persones que parlava i escoltàvem el programa de manera alarmant (n’estic convençudíssima).
No puc deixar d’enfadar-me, d’indignar-me, de preguntar-me on coi hem comès tants errors per estar en aquesta situació. D’on coi hem tret aquests representants que tan desinteressadament ens representa. Perquè coi el conseller Maragall ha rectificat les seves paraules si en realitat el ciutadà està fart del tripartit realment, però també ho està de l’oposició! De Catalunya i d’Espanya. De tot arreu.
Mentre hi ha gent que ha de viure durant més d’un any i mig dins d’una tenda de campanya dins del seu taller, els diputats, només pel fet d’haver estat 4 anys representant a un partit polític, rebran un sou vitalici (que no vull pas saber de quan és). Mentre hi ha matrimonis grans que s’han quedat sense feina als 62, sense possibilitat de jubilació anticipada i amb una pila d’anys cotitzats, perquè coi hi ha ministres que rebran fins al dia que es morin un sou, pagat per totes i cada una de les persones que no arriben a final de mes?
No puc entendre que el govern pretengui allargar l’edat de jubilació als 67 anys (quan proposar una jubilació lliure a partir dels 63 no em semblaria malament, per exemple) i en canvi no hi hagi ningú prou sensat per proposar la supressió (o rebaixa) d’aquests sous de retir de luxe.
Serà que amorrat a la mamella s’hi deu estar de conya.
Serà qüestió de provar-ho?
O potser encara ens queda un bri de dignitat?

podeu trobar els arxius sonors aquí i aquí

... i no poder!!!

2010-01-05T23:25:00.003+01:00

Avui és la nit de Reis.
El que vol dir que, impepinablement, avui he estat mig dia voltant buscant els últims detalls i la resta me l'he passat empaitant reis, carrosses i carmels.
Una de les coses que no fallen mai en els meus regals a nens són els llibres: fomentar la lectura posant un llibre a les mans d'un nen em sembla una tasca imprescindible.
La pega d'esperar a última hora per anar a buscar llibres és que, o bé no en queden en català (!!!) (???) o bé els que queden endevines aviat perquè estan encara a les prestatgeries (prometo que l'any vinent aniré d'hora, en plan Meri, que al novembre ja ho tenia tot!!).
L'excusa dels llibes infantils em permet cada any donar voltes i voltes per les llibreries. Hi ha poques coses que m'agradin tant! Sempre acabo deixant a la llibreria el 90% dels llibres que em voldria endur a casa! (per falta de liquiditat i d'espai, clar!)
Avui he estat donant tombs per la Formiga d'Or, al Portal de l'Àngel (actualment és un Happy Books). He babejat tant!!! Tants llibres de disseny! Tants llibres d'art!! Monogràfics sobre el surrealisme! Monogràfics sobre el dadaísme! (potser Tristan Tzara es deu remoure una mica allí on jeu...) minimalismes, interiors, fotografia... oooooix!!! I a més amb uns preus més que assequibles i més que escandalosos tractant-se de llibres d'aquesta temàtica (no he entès mai perquè els llibres d'art, disseny i fotografia són tant, TANT, cars).
Però avui jo anava a buscar llibres infantils. OooOoh!
I tinc el pressupost més que ajustat (puuuuu.... crisi!!!)
Però allí estaven. Tan a l'abast... i no poder. (damn!!)

Les dones que estimaven Larsson

2009-10-08T22:23:00.004+02:00

Fa dos dies vaig acabar La reina al palau dels corrents d'aire, de l'Stieg Larsson.
Em sento com òrfana. No hi ha més llibres d'en Blomkvist i la Salander. I no n'hi haurà. I no hi ha més llibres del mateix autor. I no n'hi haurà!!
I jo què faré!!??
I com jo tanta altra gent, és clar! No conec a ningú a qui no hagi captivat la història d'aquests dos suecs. Ningú que m'hagi dit que no n'hi ha per tant. Ningú que hagi deixat el llibre a mitges per aborrit. Al contrari: tothom et mira amb els ulls oberts i et demana amb la mirada i un somriure si ja has arribat a aquell moment clau.
Vaig sentir a parlar d'en Larsson i els seus "homes que no estimaven les dones" a la ràdio. El president del gremi de llibreters de Barcelona parlava d'un autor encara desconegut per tothom que causaria furor amb aquest llibre. Ho va assegurar de tal manera que la setmana següent tenia el llibre a casa després de passejar una estona per la Casa del Llibre. De tota manera, vaig estar molts dies abans no em vaig animar a agafar-lo. No sé perquè. Sí que vaig aprofitar per acabar de llegir mitja dotzena de llibres que esperaven a la tauleta de nit. I fins en vaig comprar un parell més abans no em vaig decidir a abordar un llibre que, malgrat tenir el vist-i-plau entusiasta d'un llibreter, tenia un títol i una portada d'un atractiu un pèl extrany.
Però ah! quan vaig començar a llegir... El vaig deborar! igual que em vaig deborar les ungles mentre esperava que aparagués "La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina". Morint-me d'enveja perquè la Noe ja el tenia, dos mesos abans de la sortida en català, perquè li havien dut en frances. O quan la Clàudia es va polir en 3 setmanes a l'Agulla les 3 entregues, i jo m'havia d'esperar perquè no tenia temps.
I ara... ara ja està.
Ja he acabat el tercer. Ja sóc una més del grup, extens grup, dels que hem llegit Millenium.
I ara què?
Hi haurà vida després de Larsson?

50

2009-10-08T22:16:00.002+02:00

Aquesta és l'entrada número 50!
No és l'article publicat número 50, no n'hi ha tants de publicats.
Però entre els que amago, els que no aconsegueixo acabar i els que no suportarieu avui fem els 50 articles.
És un número curiós i m'ha fet gràcia.
Tornaré a fer un incís d'aquest tipus al número... mmm... al 76, que també és maco i va ser un bon any...

Com l'all

2009-09-24T23:15:00.004+02:00

Aquests dies que consulto el blog amb més assiduitat (bàsicament perquè escric més sovint), m'he adonat que ja hem donat una volta al calendari i ja tornen a ser aquí algunes coses que ja he comentat.
Han tornat a arribar els estudiants! tot i que aquest any se'ls veu poc pel súper: hi ha crisis i es deuen dur el tupper de casa (però ser-hi hi són, que jo els he vistos!!)
I també està a pun el p... punyeteru! piromusical de la Mercè!
Ai! que em repeteixo!!!

I worth it

2009-09-23T10:24:00.003+02:00

Quin estiu aquest...
Tantes sensacions!
Gràcies a tots els que l'heu fet possible, als que l'heu fet divertit i amè.
Gràcies a les ajudes rebudes, encara que molts ni us n'hagueu adonat.
La frustració? la perdua.
No m'he merescut ni em mereixo alguns dels tractes rebuts.

Per això he decidit que prescindeixo de segons quines coses i em quedo amb el que m'ha agradat de l'estiu.
Cause I worth it, què collons!

Destriar

2009-09-18T13:43:00.002+02:00

Conduir.

Posar la ràdio i no sentir res.

Intentar posar la ment clara. Encefalograma pla.

Milers de pensaments rebotant a la xapa. Soroll estrepitós.

Recorant que un dia vaig utilitzar la memòria per més que quadrar dates de metges i llistes de compra.

Buscant la voluntat de lluitar contra la rutina que ens espera.

Anyorant a la gent de lluny. Anyorant a la gent d'aprop.

Anyorant les coses que encara no han acabat. Anyorant les que ni tan sols ha començat. Anyoran les que ni tan sols començaran mai. I les que no tornaran.

Principis i finals. I grans buits entremig. i petits moments de plena felicitat que hi són barrejats.

Milers de pensaments.

I de crits.

No plou. Però ho sembla perquè l'aigua que s'acumula a l'ànima.

Parar.

Descarregar.

I adonar-se de les coses petites que corren i que valen tant la pena.

Moments. Instants. Detalls.

Importen. I tant!

Quina sort poder guardar-los. Poder-los destriar i mantenir només aquells que realment valen la pena.

Costa

2009-09-18T13:39:00.003+02:00

Costava tant apropar-se...
Costava un nus a l'estòmac.
Costava rebaixar-se fins a límits que no es sospitaven.
Era difícil.
Eren aprop, però costava tant...
Perquè eren tan lluny!
Circumstàncies estranyes que es feien difícils de salvar.
Supervivents.
Cadascú de la seva causa.
I causes tan diferents.
A anys llum.
Insalvables.

Potser el temps.
Sempre el temps té la resposta.

Però no sempre passa prou depressa.

I could leave Minnesota

2009-09-18T13:18:00.003+02:00

L'aigua pren el verd de les herbes. Com dels arbres que l'envolten. Al fons, el gris de les muntanyes envoltades de calitxa dónen pas al blanc del cel, que es va tornant negre, anunciant tempesta. Això és el que veig de la finsestra estant.
I could leave Minnesota.
Face all I have to face and leave Minnesota.
As the cat walks the sky turns grey. Darker.
Inversament proporcional al cap. It gets lighter. Not at a constant speed. But one day I'll reach the light at one time.
One day the blanket will disappear. We'll pass the courtain and the light on the stage will not blind us anymore.
"No ho deixis escapar, nena!" em deien.
La reacció va funcionar.
I could leave Minnesota if that would mean to do it with you.
I don't think, thoug, you'd do it with me.
So perhaps, one day, I'll have the stomach to leave Minnesota on my own.
Meanwhle I'll stay. In a little world made from little moments, filling all those huge spaces that will appear in the moment all the things we shared will blow with the wind.
Damn!!

Cristina

2009-09-18T13:16:00.005+02:00

Em faig un porro amb un gos per aquí...
I tinc pedres a les sabates!
Quin estrès!

I en Jordi lia.
Que maca és la Cris!

Energia

2009-09-18T13:10:00.003+02:00

Càndida i fluorescent.
Tan esplendorosa i tan plena.
Blanca i tan enlluernadora.
Els cràters li dibuixen la cara inexpressiva.
Però amb tant poder.
Mou mars i altera caràcters.
Influeix en cada un de nosaltres encara que ens costi o no ho volguem reconeixer.
És tan oderosa la lluna!
La coliflor, lalluna, la muntanya.
3 cares amb la mateixa energia.

Boli

2009-09-18T12:58:00.003+02:00

Aquest ha estat un estiu diferent.

Lluny del que segurament hauria d'haver sigut, del que s'esperava de mi i del que esperava jo d'ell.

Ha servit per tornar a agafar bolis i paperots i "vomitar" textos. Curts, dolents, però viscerals com feia dies que no eren.

Aquí en passo uns quants...

Petit

2009-08-28T03:58:00.004+02:00

Demà tornarà a sortir el sol. però no entenc perquè se m'ha tornat a apagar la lluna...
Un altre cop fosc. I de nit.
Amb la sensació d'estar sol. Cridant. Sense que ningú em senti i m'estiri el braç. Per què? si jo ho faria!
Però jo no sóc la resta.
Sol.
Mastegar i empassar. Fàcil indigestió.
Buscant el lloc on tornar-me petit un altre cop i deixar de jugar a ser gegants.
Potser tots venim d'allà.
Però no ens trobem.
Potser només hi vaig jo.

La canción de las plantas

2009-08-23T18:42:00.003+02:00

A vegades tinc por...
A vegades no sé ni perquè escric...
Però aquest cop t'ha tocat...
No m'ho tinguis en compte, d'acord? ja t'he dit que de vegades penso. I potser en coses que no em toquen o que no em convenen o que no sé si tindré la capacitat d'oblidar. Per sort o per desgràcia això de la memòria no és el meu fort...
Sí tinc, però, una virtut (o un defecte) i és que guardo coses que d'altra gent llançaria. Mails escrits però mai enviats datats de la llum del 99. Acabats de tornar de Montserrat suposo... La muntanya pren un altre sentit avui que recordo...
Pay no attention to me... estic cansada i una mica tocada... i estic tonta... ja ho saps.., vegetar pá los restos...

Estem d'obres...

2009-05-31T11:58:00.002+02:00

El meu barri està fomut.
Durant molts anys els altres barris han passat davant del meu, perquè estaven més necessitats que no pas aquí.
Però ha arribat un moment en que ens falta de tot. No tenim escoles bressol, no tenim CAPs, no tenim parcs... ai! els parcs!!
Als volts de casa amb cosa de 2 setmanes ens van tancar 3 dels 5 parcs més o menys propers que tenim: un el van tancar perquè han de construir una escola amb biblioteca; l'altre l'han tancat perquè la Via Roma ha de ser peatonal i han començat les obres; i l'altre l'han tret perquè com que han de començar les obres del Ninot, han de col·locar el mercat provisional al passeig davant del Clínic, al carrer Casanova. Fins i tot el parc de la plaça Letamendi han tancat!
A mi em sembla molt bé que es facin totes aquestes millores al barri. Però s'havien de fer totes a l'hora i privant als nens, ara que ve el bon temps, del seu lloc on córrer i esbargir-se? No podien buscar un lloc per col·locar també un parc provisional?
Total, que els jardins de Maria Mercè Marçal estan petats de canalla cada dia (és un pati d'illa), i el jardinet d'Entença queda lluny, però imagino que deu estar plagat de canalla també...
Haurem d'esperar a veure què passa, si caminem 20 minuts d'anada i 20 de tornada per anar a algun parc o bé ens enclaustrem, o directament ens plantem un dia a la plaça Sant Jaume que ens deixin entrar a jugar al Pati dels Tarongers.

Jakarta

2009-05-05T02:03:00.002+02:00

I jo aquí, atrapada com em sento aquests dies en aquesta ciutat que m'agrada però que a vegades ofega, penso molt en tu, en com et deus sentir, en les coses que vius i en tot allò que aprens. Estic contenta per això!

I mentrestant jo, aquí, fent anys com un cristo.

Diaris

2009-05-02T20:24:00.003+02:00

L'avi prenia el diari a mig matí i s'asseia amb molta parsimònia a taula. Es calçava les ulleres de llegir i, de principi a fi, deborava cada una de les seves pàgines.
La seva concentració em fascinava. Normalment les pàgines d'un diari es llegeixen de manera vertical, o bé lleugerament inclinades. Ell no. La seva estona diària de diari era per llegir a conciència.
Ahir, passant dificultosament les pàgines del meu diari al tren, em van venir a la memòria tantes i tantes taules on l'avi havia llegit el seu diari. I vaig desitjar tenir jo també el meu moment de llegir el diari "comme il faut".

The need

2009-04-10T23:31:00.005+02:00

I used to have a need.
I needed to go there and check. I felt nervous as my car reached the place. I wanted to drive faster and faster just to cross it quickly so I couldn't be seen, but the speed disk didn't allow me. So when I reached the end of the road I stopped the car and looked through the inside mirror to see once again that view and those ways I learnt one day. That was my peacefully moment. Sure you were far away, but I felt closer, just like when the train passed away.
The need became softer. Once a month. Three times a year. Once every two years... Till today. The need called again.
And I had to come back. Feeling nervous as I reached the road. Wishing I could drive faster than 50, just to avoid the embarrassing moment you could see my furtive investigation.
Till I reachedf the end of the road.
And there it was: the same view I loved the first time I saw it. And the same old ways you once talked about and I learned forever.

Wonder when the need will come again...

Figuretes

2009-03-05T09:20:00.004+01:00

És molt d'hora.
Una senyora surt per una porta gris, trista, bruta. Porta un carretó que empeny amb facilitat. Va a plaça. Tothom sap que a primera hora és quan la fruita és més fresca i el peix és acabat d'arribar. Abraça un moneder gros. Massa gros per les monedes que porta.
Unes noies baixen de l'autobus escolar a plaça Catalunya. Han preparat aquesta exursió fins al detall. Van mudades i preparades per l'ocasió. Esperen poder perdre's pels carrerons de centre, badar, mirar botigues i arribar al vespre a casa i somiar amb les coses fantàstiques que poden passar a la gran ciutat.
Un noi es tapa les orelles amb uns auriculars propis de l'any 81. Porta els pantalons a mitja cuixa i es mou amb un monopatí sota el braç. Fa un salt i el monopatí va a terra i ell a sobre. I comencen a rodar tots dos Portal avall.
Passa un senyor caminant molt depressa. Crida. Parla per telèfon. Sembla que es baralla amb algú a l'altra banda de la línia. T'he dit que no! Això no pot ser. Em faràs parar boig! No s'adona que a aquestes hores ja ho sembla una mica, de boig...

Barcelona

2008-09-14T09:03:00.003+02:00

Aquesta ciutat a vegades m'atrapa i em fa pensar que estic al lloc on he d'estar.
A vegades m'atrapa i em sacseja i m'ofega, també.
Però quan deixa veure la seva cara més amable, quan em deixa passejar-la amb tranquil·litat, sense aglomeracions, amb coqueteria, llavors em fa estar contenta de la ciutat que he triat.
Un vespre passejant per Pelai, amb el sol caient, amb gent tornant cap a casa o tit just quedant per anar a sopar. Ahir em va ensenyar la lluna des del capdevall del carrer. I em vaig sentir confortada. Estava plena blanca i radiant. I em van fer sentir bé.

A vegades aquestes coses passen.
A vegades la ciutat t'escup, et pateja i et recorda que et té entre les seves xarxes.
Però a vegades també t'acarona i amb una brisa suau i fresca et recorda que t'agraeix que la visquis.

Detalls...

2008-09-08T22:04:00.002+02:00

Una coca-cola amb un sospitós regust a xoríç bo i fent un parxís.
Abraçades molt llargues.
Les papallones del primer dia.
Llargues nits de módems sorollosos.
Glaucs.
Visites a les llibreries de Paddock, MS-Dos i uns farts de riure.
Grita. I ho vaig fer, però ningú va contestar.
Garotes als peus a Cadaqués.
Helio i Carbono. El meu primer 1 de setembre en cotxe.
El centre geomètric de plaça Sant Jaume.
Sert i Barragán.
La lluna des de l'estudi.
Un 14 de febrer amb regust de 23 d'abril en una plaça de la que no en sé el nom.
Un viatge en tren amb bicicleta.
Una maonesa perfecta.
Senders i bruixes bones.
I el cap fet un embolic.

Pedra de tartera

2008-06-08T20:44:00.006+02:00

El dia 30 passat vam tenir el privilegi d'escapar-nos a Andorra a veure la nova proposta de la companyia An-danda-rà.

Aquesta vegada, la companyia ha canviat del tot el registre. Aquest cop s'han enfrentat a un drama. Molt, molt lluny del que havien fet fins ara.

Però quin caramel ens van regalar...

La pega d'aquest muntatge és que ja s'ha acabat. Que, com sempre, les "temporades" a Andorra són massa curtes. Aquesta obra, amb la Carol, La Lis i la Mercè, bé valdria una temporada a Barcelona.

Noies, gràcies per fer-me sentir tant, per emocionar-me i fer-me disfrutar com feia dies que no ho feia al teatre.

I felicitats. Moltes, moltíssimes felicitats!!!

ps.

als vostres seguidors ens faria falta una pàgina web o un blog o alguna cosa per fer-nos treure el mono...

** falta l'imatge del cartell de l'espectacle, però no hi ha manera de carregar-lo correctament...**

www.emepetreses.com

2008-05-21T22:26:00.005+02:00

Emepetreses és la nova aventura d'en Juanjo.

Emepetreses és el seu retrobament amb la ràdio, però en la seva vessant més digital.

Emepetreses són mp3 de qualitat, fets per gent de ràdio, de durada curta i amb temes interessants.

Emepetreses és perquè ara la radio també s'escolta d'altres maneres que enganxats a un transistor.

Emepetreses són en Juanjo i en Manolo. I la Belén, i l'Òscar, i en Ricard i en Ramirez i en Nacho...
Passeu-hi una estona, remeneu i escolteu les seves propostes. Ho passareu bé.

Des d'aquí, nois, molta sort i molta feina!

Els trobareu a http://www.emepetreses.com/

Arracades III

2008-05-21T19:34:00.004+02:00

Més o menys per aquestes dates però fa 5 anys enrera, durant un seminari sobre tatuatge (l'art sobre el cos humà) em vaig posar un pírcing a la llengua.

La gran majoria de la gent ni tan sols s'adona que portes pírcing.

Ahir vam anar al pediatre.

La Sol, la pediatra, sí que s'en va adonar.

I em va explicar moltes coses que no t'explica mai ningú. El resum podria ser que si està bé saber que fumar no és bo, també és bo saber que això tampoc ho és.

Quan vam entrar a l'ascensor vaig donar la Lola a en Juanjo mentre jo em descordava la boleta que atrapava la meva arrecada més personal.

La trobo a faltar.

No és enyor, sino que en ocasions em sembla que l'hauria de notar i senzillament no hi és.

No m'el tornaré a posar. No tenia cap nom. Ni significava res massa especial, com en ocasions he sentit que signifiquen tot tipus d'arracada.

Només he pensat que ho podia escriure.

I que a més, la mare estarà contenta.

En Risto Mejide

2008-05-15T18:43:00.004+02:00

A mi m'agrada aquest tio.

M'agrada pensar que hi ha algú que diu les coses tal i com les pensa.
Senzillament diu les coses que tothom voldria dir però que tothom s'espera a dir quan no hi ha més que un petit comitè de confiança.

Hi ha articles del seu llibre, El pensamiento negativo. Acierta mal i pensarás, que conviden a la reflexió, a l'excavació d'aquelles teves veritats tan ben amagadetes en algun racó per no haver d'acceptar les teves realitats incòmodes.

S'ha de saber extreure la part positiva de les paraules amargues que de vegades etziva. Deu ser un dur exercici rebre un comentari d'aquest tipus. Dur però a l'hora bo, per allò de fer de les crítiques, crítiques constructives. Aconseguir-ho significaria, a més a més, tenir l'auto-estima en un nivell més que òptim.

El que no em quadra amb algunes de les perletes que ens regala al llibre, és aquest semblant a "esglèsia de la Ristologia" que sembla que s'ha instaurat per tot arreu, ni el narcisime amb que està tractada la web.

Potser el producte ha superat al mateix producte. Potser és pasta. O potser és senzillament estratègia disfressada de passotisme.

Avui plou. I ploro.

2008-05-10T10:07:00.002+02:00

I només són les 10 del matí.
A vegades la vida és tan injusta.
Et posa trabes i barreres.
I les posa sense avisar. I perquè sí. Pels capricis de ves a saber què.
Quina merda.

I jo, com altres vegades he quedat a l'altura del betum.

Perdona Anna. Estic blanca. I no em puc disculpar, perquè una altra vegada no he estat amb tu. T'estimo molt!

Sant Jordi

2008-04-23T23:08:00.006+02:00

Avui recordava els meus Sant Jordis.

A l'escola...
Quan Sant Jordi tenia un mes previ de feina i una tarda de lectura al pati de les pedres. Cada any, cada curs triava una temàtica i escrivia un conte, un còmic, quatre línies, el que fós. Preparavem l'edició, triàvem les tapes de cartolina i les forravem amb "aironfix". I així les nostres publicacions podien ser llegides pels companys de l'escola en una tarda literària total, quan les signatures de llibres no estaven a l'ordre del dia i els autor mediàtics no existien. Aquelles tardes eren fantàstiques: desprenien festa, exclusivitat, diferència. I encara amaguen aquells contes moments irrepetibles: la relectura 20 anys després, d'aquelles paraules que evoquen a tantes i tantes històries en ella mateixa.

Les passejades per la Rambla...
La immersió dins del riu de gent a Barcelona. Buscant, xafardejant, amb ganes de comprar-me tots els llibres. Buscant les roses negres que tan costen de trobar. No sempre ho aconseguia, però si més no, resseguia les parades de flors i m'omplia la vista de pètals i colors.

Sant Jordis tan especials per ser normals. Els dies en que Sant Jordi ha caigut en diumenge els carrers no han esta tan plens. Perquè llavors hauriem de fer festiu un dia que en sí mateix ja ho és?

Sant Jordi ens ofereix l'oportunitat de sortir de la feina com cada dia i fer una cosa diferent. Aquell dia tothom és al carrer. Perquè sí. Perquè la senyora que ven diaris de la cantonada treu la taula i també ven llibres. Perquè la floristeria que fa rams estrambòtics treu una taula al carrer i ven roses soltes, amb l'única ornamentació d'una espiga de blat i un paper de celofan. Perquè abans de pujar a casa decideixes passejar una mica i ni que sigui donant la volta a l'illa et trobes a la veïna del devant passejant amb la seva filla, la veïna de sota que surt a passejar amb el carret i la veïna del costat que torna a casa amb els nens carregada amb una rosa, mentre la Joana va al seu darrera llegint un llibre "jo tota sola, eh, mare!"

Aquesta és la màgia. Aquests són el drac i la rosa.

Tot això és Sant Jordi.

Puntaires

2008-04-07T21:43:00.005+02:00

Les Puntaires de la Catalunya Central ja tenen blog.
De fet el tenen en construcció, però aviat el tindrem enllestit!
Hi trobareu fotos, puntes i contactes de les filigranes que aquestes mosses van fent amb els boixets ara cap aquí ara cap allà...
Tot un espectacle de veure, tan en l'elaboració com en el resultat.
I a sobre se la passen de bé...
Feu-hi un cop d'ull aquí!

Y ETA METIÓ LAS NARICES

2008-03-07T20:42:00.005+01:00

Ja acabavem amb la campanya electoral i ho ha fet de la pitjor manera possible.
De manera mesquina, egoista, cobarda i incomprensible: de bracet, un altre cop, del terrorisme.
Aquest migdia, a dos quarts de dues, mala hora, i mentre la Miren, la meva companya de feina, vasca, es posava la jaqueta per marxar cap a casa, deiem que era una sort que no s'hagués repetit cap episodi semblant al del 2004 durant la campanya electoral.
Fa quatre anys el terrorisme ens va saccejar amb la trucada bestial a la porta d'Atotcha. Estruncant vides. Estruncant una societat que es preparava per votar.
Avui, l'ombra allargada que no acaba mai de desapareixer de les nostres vides torna i ens estrunca l'existència, un altre cop.
Perquè? Quina és la finalitat? Quina raó hi deu haver? Quina deu ser la gràcia?
Perquè uns i altres s'entesten a fer-nos caure en la por?

Responguem aquest diumenge a la barbarie amb el nostre vot lliure i serè.

Eleccions Generals 2008

2008-03-03T21:54:00.004+01:00

Estem en plena campanya electoral. Tot i que per les actuacions i declaracions i demés guerrilles dels polítics sembla que fa una eternitat que ens demanen el vot. Acaben per aburrir. Em sembla que al final, el millor de la política serà que els de Polònia ens en puguin fer la paròdia. Que trist!

Però bé, aquests dies m'he entretingut a mirar-me les propagandes i els pesquins que em vaig trobant pel carrer. I n'he tret uns quants comentaris. Aquí van:
(Com que no sé com va, passaré d'aquella regla que marca que cada partit ha de tenir un temps estipulat segons la representació parlamentaria. Passo del tema aquest, jo que puc...!)

- La primera cosa que em treu de pollaguera és la rapidesa amb que empasquinen els carrers. Deuen llogar una pila de penya per penjar totes les banderoles a les 12 de la nit. Ara: perquè he de continuar veient les seves cares durant la jornada de reflexió? i el més greu: perquè la propaganda segueix allà fins a un mes després de passades les eleccions? M'empipa, què voleu...

- Un repasset a les campanyes gràfiques...

- PP: Trobo que el fotògraf no li té gaire estima a en Rajoy... deu ser de la branca d'en Gallardón... guenyo, cabells que semblen tractats amb "farmatint" en comparació amb la barba, que apareix més canosa del normal. Tan ell com la Nadal apareixen amb una espècie d'àura al darrera: entre el coloret blau-cel i l'àura semblen talment sortits d'un retaule religiós cutre. Aquesta campanya resulta ser la més rígida, la més clàssica: potser la imatge que molts tenim d'aquest partit?

- CiU: Per què en Duran té les mans a la cara en les dues imatges promocionals? I perquè en la campanya per telèvisió el fan parlar amb un llenguatge que no és el seu quan s'adreça als joves? el fa semblar insegur, i sembla que ni ell mateix es cregui el que està dient. S'utilitza el color per fer un objecte símbol d'una campanya: les ulleres vermelles. Amb Trias va ser la poma. Ara toquen unes ulleres.

- ERC: Esquerra segueix amb els seus color corporatius i varia poc el grafisme en referència a altres campanyes. Cohesió. Ara bé: calia fer el muntatge fotogràfic com si fós un fotomatón? Ens ensenyen dues parts de Ridao que tenen poc, o gens, interès: la incipient calvície i el nus de la corbata. Potser no calia.

- ICV-EU: Aquesta és la campanya dels partits majoritaris que més m'agrada. Hi ha diverses imatges, totes elles ben diferenciades, i hi ha diferents missatges: diversitat. Això està bé. El grafisme és diferent, amb cromatismes molt marcats. És realment una campanya grpafica poc usual.

- PSC-PSOE: la campanya de la por. El missatge, al meu entendré, és poc encertat. Per evitar que torni a governar el PP, aquell a qui semblen anomenar "papus", anem a votar, votem contra el monstre. Em sap greu, perquè ells mateixos es col·loquen a l'alçada del PP: a la del betum. Per altra banda, la campanya de la por està ben tractada, tan per ràdio, com per telèvisió com a les valles publicitàries, amb aquella imatge que recorda a Reservoir Dogs. Mestre Tarantino, t'han parodiat per fer política, is that fair?

No crec que la por hagi de guiar el nostre vot. Votar a un majoritari perquè no surti el que no vull no significa que les meves idees es representin tal i com cal. Cal votar segons cada parer. Però cal votar: a un patrit, en blanc, de forma nul·la, però cal expressar a les urnes que hi som.

Ara, el dia que sí que votarem a gust serà quan hagim d'escollir el president de la nostra nacióque no visqui a la Moncloa sinó al Palau de la Generalitat.

FESTES

2008-02-16T10:56:00.002+01:00

Ahir vam anar a una festa d'aniversari.
40 anys.
Com han canviat les coses...
Als 14 anys, un parell de cops l'any ens trobàvem per sopar: pizza, que anàvem a buscar a la Xicra. Els més agosarats bevien una mica de cervesa i ens muntàvem la nostra pròpia pista de ball amb qualsevol casset i una cinta dels Scorpions.
Als 16, vam canviar la pizza pel pollastre a l'ast. Tots bevíem una mica: licor de préssec i de poma s'estilaven molt, i trobàvem les primeres borratxeres (jo no, eh mare) al garatge de qualsevol de la colla on sempre acabava sonant la cinta de Scorpions.
Als 19 anàvem de restaurant: entremesos, xai, botifarra, pa amb tomàquet i sangria per 1000 pessetes (uau!). Ja no anàvem al garatge de ningú: Moià era el destí. Bevíem cubates: vam introduir el vodka, el JB i el Four Roses (home, que som d'Artés!). I ballàvem. O potser millor dit: saltàvem. Scorpions? Qui són aquests?
Als 20 els sopars es van anar sofisticant, però sempre a un preu mòdic. Bevíem força cubates durant els early 20's, i les quantitats van anar disminuint amb els anys. I acabàvem en algun local. A Moià principalment.
Ara a les festes demanem un bon càtering, sopem de peu i agraïm que les postres siguin de fruita. Si bevem, ho fem amb vi o cava (potser si és molt tard i encara ens sentim amb forces caurà un cubata; màxim dos). I ballem si algun cubata ha caigut finalment. Això sí: la música sempre ha estat tan alta?

Per cert Sebastià: MOLTES FELICITATS!!

Mamma Mia

2008-02-01T21:15:00.000+01:00

Fa molts anys que havia sentit a parlar del musical Mamma mia.
Però no em cridava l'atenció.
Bé, potser sí, però no positivament: les cançons d'Abba m'agraden força, les he cantat, cridat i ballat una pila de cops, i la Chiquitita forma part de la meva infantesa, sonava al tocadiscos de casa i jo em mirava les caràtules dels discos d'Abba preguntant-me qui coi eren aquella gent que cantaven en anglès però cantaven a una "chiquitita" i a un tal "Fernando"(és raro, no em digueu!).
I com que les traduccions de cançons (de pel·licules també) sempre m'han fet certa ràbia, perquè no hi ha com la versió original per cultivar idiomes, no m'atreia gens ni mica d'anar a veure el musical d'Abba.
En vaig llegir moltes crítiques, no en recordo de dolentes, molts comentaris bons, sabia que les traduccions no eren literals, que la història era "externa" al món d'Abba, que només se servien de les cançons per crear una història diferent.
I van i l'altre dia em regalen entrades. I no vaig poder dir que no.
I me n'alegro i molt de no haver-ho fet.
Vaig disfrutar moltíssim!
En efecte, les cançons són una peça més en el fil argumental, que res té a veure ni amb Abba, ni amb la seva història. L'escenografia molt curiosa, foso amb musics fantàstics, i unes escenes, unes estones i unes complicitats i comicitats entre els actors i amb el públic genials.
Un gran, com sempre, Xavi Mestres (Manresa Power!), amb un provervial sentit de l'humor; divertida Rosa Renom, amb acudits subtils amb Muntsa Rius d'aquells que et fan petar de riure. I grans veus, tots ells.
La veu en off adverteix al començar l'obra que aquesta està carregada de licra blanca i lluentons. Per si us fa por que sigui així, aneu i comproveu-ho. Us sorprendrà.
I us agradarà.

Bon Nadal...

2007-12-25T09:30:00.000+01:00

L'altre dia vaig entrar en una botiga. Faltava una setmana per Nadal i lògicament, el fil musical acompanyava. De fet els fils musicals acompanyen des de fa un mes... Sonava la cançó de Wham! Last Christmas, i em vaig sorprendre a mi mateixa cantant-la interiorment amb un somriure. He de reconeixer que em vaig espantar.

Uns dies més tard em vaig posar a l'ipod un recull de cançonetes nadalenques per allò d'anar escampant bon rotllo per doquier (doquier... mmm ..., bonito palabro!). Després d'escoltar un parell de cançonetes de bon rotllo (sí, bon rotllo i nadal són conceptes que es poden donar en una mateixa cançó!) va i apareix del no-res un "uuuuhhh... uuuooooohhh!!!" amb la veu de George Michael que em va fer arrissar els pèls de pànic quan encara no eren ni les 8 del matí. Era la segona vegada que escoltava aquella cançó en una setmana i ja em provocava suors fredes... En què devia estar pensant quan la vaig posar a la llista? AAARRRGGHHH!!!!

Deixant de banda cançonetes gastades, que passeu uns grans dies, deixeu-vos endur per aquests dies, que no passa res ni nungú us ho tindrà en compte.

Que tingueu un bon nadal, una bona entrada d'any i que la resta sigui encara millor...

Ja està a punt!!

2007-11-17T17:53:00.000+01:00

Ja està a punt. El bloc de la Lola, finalment, ja està a punt.
Hi ha una pila de fotos perquè en pogueu veure l'evolució, i l'intenció és d'anar-n'hi afegint a mida que vagi creixent. O sigui, que serà un no parar. Perquè això de créixer aquesta nena ja ho té. A poc a poc però segura.

No deixeu de visitar-la i passeu-hi de tant en tant a veure com de gran s'ha fet des de la última vegada que la vàreu veure!

Concert

2007-11-06T21:17:00.001+01:00

Fa dies que no escric perquè fa dies (concretament des del dia 15 d'octubre) que he tornat a treballar. Després d'un any forçosament sabàtic (els mals embarassos és el que tenen), he tornat al panorama laboral.
I tornar a bellugar-me per Barcelona, majoritàriament amb transport públic, m'ha fet rescatar l'ipod.
I escoltar la musiqueta que em fa estar de bon rotllo em fa venir massa vegades ganes de començar a cantar i esgargamellar-me cridant put your records on, ain't she sweet o accidentally in love. Ganes de fer saber a tothom que encara que s'hagi dormit poc, que s'estigui cansat i que hi hagi una pila de coses que amoïnen al personal es pot estar content només perquè sí.
No us ha passat mai que tot d'una us posaríeu a cantar al mig del carrer?
A mi m'està passant cada vegada més.
Tant, que algún dia li diré a l'Alba d'anar a fer una sessió al metro. Entrar i "cual" cubanades a la carta començar a cantar només pel gust de cantar a màxim volum.
Hauré de passar primer a veure (beure) al bon i vell amic JimBeam per allò del pànic escènic... T'apuntes?

Protagonistes anònims

2007-10-10T19:18:00.000+02:00

Aquesta tarda he sortit a passejar amb la Lola pel barri.
He entrat en una botiga i se m'ha enganxat la cançó que sonava del fil musical: el Podré tornar enrera versionada per la Beth. Una bona versió.
He sortit de la botiga xiulant la melodia i he pres el carrer Villarroel avall. He tombat per València i he tornat a tombar i he encaminat Casanova amunt.
A mig carrer m'he adonat que un noi, amb motxil·la a l'espatlla i amb una pinta d'estranger que feia caure d'esquena, grabava amb una càmara de video digital. M'he adonat ràpidament que continuava xiulant i que sempre més sortiria al video de les seves vacances a Barcelona així: xiulant. I somrient, que ha sigut el meu acte reflex al descobrir-ho. Ell també ha somrigut.
I no he pogut evitar pensar en tota la gent immortalitzada a les meves fotografies.
Tota aquella gent a qui no conec de res i de qui no m'he preocupat mai, però que tot i així formen part de la meva història perquè van compratir moments de les meves vacances, dels meus sopars amb les amigues, de les meves paranoies amb la càmara...
Ells tampoc ho saben, però hi ha paper fotogràfic que ho demostra.
Em pregunto a quantes fotografies surto jo... i de quantes històries formo part sense saber-ho...

Viatge a Andorra

2007-10-06T13:42:00.001+02:00

Un any després hem tornat a Andorra. Bé, en realitat ja hi hem tornat algun dia, però aquest cop ho hem fet amb el "paquet".
Ens ha omplert de manera impressionant saber que teníem a tanta genta a qui visitar, i saber que tots tenien ganes de retrobar-nos. Després d'un any d'haver marxat reconforta averiguar que els amics que vam deixar llavors són amics encara, malgrat ara passem més temps de relació telefònica que no presencial. I, malgrat ens ha sabut molt de greu, encara hem deixat de visitar a molta gent, a qui no varem dir res per impossibilitat de trobar-nos. La propera visita serà per vosaltres!
El trají va ser tal que la Lola va acabar el dia destrossada de cansada, amb el cos fet un quatre d'anar tot el dia amb el cotxet. Ara, satisfeta de tans petons com va rebre, abraçades, festes, somriures i paraules dolçes. Vam visitar la Ràdio, el Cresper i la Rasta, el Consell d'Administració amb Jose i Raul inclosos, la Carol i l'Edith i la Paula i l'Agustín, el Queco, l'Albert, el Joan i l'Icar... Una visita a Andorra com cal; visitant l'ànima que vam deixar al país dels pirineus i que és l'essència d'allò que més trobem a faltar i enyorem: la nostra gent.
Hem tornat a viure les inquietuds d'un país que avança encara que de vegades no sàpiguem cap on es vol dirigir i es perdi en absurdes batalles durant l'intent d'arribar a bon port. Amb les pors i maldecaps que això comporta. Potser podríem dir que "Andorra is different", i que nosaltres hem contribuït a treballar una part de la seva història i hem sigut part de la seva gent. Tornarem a pujar aviat.

En Juanjo i la Lola fent el Trempera a Pròxima,
amb els cascos de la talla gran

La Nuri amb la Lola. Hi falten en Josep, en Xovi
i la Raquel i ... ja tenim el Consell d'Administració

En Raul ja camina! Quina bona sorpresa!

Ja són aquí!

2007-10-01T21:45:00.000+02:00

Ja han aterrat, com cada any, els universitaris al barri!
Tenir l'escola industrial tan a la vora ja ho té això. Els pisos d'estudiants proliferen acada edifici, a cada bloc. Posaria la mà al foc que cada una de les escales del barri té, com a mínim, un pis ocupat d'octubre a juliol, amb festes els dijous, i anades i vingudes a altes hores.
Avui passejant pels volts de la universitat m'han vingut ganes de seure a les llargues taules plenes de jovent i de cerveses. Quantes tardes no havíem passat amb l'Anna primer, i la Meri després bebent, fumant i arreglant el món..., ai!
Abans d'anar a casa he passat pel supermercat. No ho he pogut evitar, la xafarderia de vegades em guanya. Les cistelles anaven plenes de carn, de pizzes, de refrescos en llauna, de iogurts per beure, de bollicaus, de pastelitos amb xocolata, de pambimbo. De fruita no n'he vist enlloc, ves per on... He hagut de somriure al descobrir que el prestatge amb més dedicació era el del rom. Suposo que el baixaran a comprar el dia que facin sopar amb els col·legues i decideixin fer el botellón a casa, perquè ara no sé si es porta allò d'anar a jugar al duro amb una gerra gegant del que sigui més barat al barri gòtic...
Quins records, l'època d'estudiant!

En Max

2007-09-28T21:23:00.000+02:00

En Max és el meu gat.
És un bon gat.
Li agrada dormir enganxat a les cames, faci fred o faci calor; i dormir a la butaca.
Li agrada la tonyina (quan fem amanida ell fa una festa), el paté de gat amb gelatina i li agrada veure l'aigua directament de l'aixeta del lavabo.
Sempre ha anat a la seva, no li agrada massa que l'amanyaguin, sobretot si ell no està per brocs.
Li agrada anar a Pedra, perquè allí pot passejar per fora tot el que vol: corre amunt i avall de la muntanya del costat de casa, escolta els sorolls extranys i mira les pedres (sí, no ho entenc, però ho fa). A Encamp li agradava amagar-se darrera el sofà i mirar per la finestra. Quan nevava es quedava completament absort per l'espectacle. Segurament el troba a faltar, com jo.
Quan hem tornat a Barcelona, en realitat, ha tornat a la seva primera casa. El dia que hi va arribar estava espantat perquè, a més d'un lloc nou, es va trobar amb la casa plena de gent que l'havia vingut a rebre.
Durant l'embaràs hem fet estrets els llaços entre nosaltres: mai havíem passat tanta estona junts i suposo que per això la dependència ha crescut: si jo anava al lavabo ell venia amb mi (encara que fóssin les 3 del matí). Si jo dinava, ell també, i fins compartíem l'estona de migdiada: jo al sofà, ell a la butaca. Però ha arribat la nena i tot i que l'ha rebut molt bé les coses ja no són com abans. Ja no puc estar a soles amb ell: les nostres migdiades ara són a tres, i a més, la tercera crida, plora i aclapara tota la meva atenció. Intento fer-lo partícep dels espectacles de cada dia, la banyera, els menjars, la nena dormint; i fa l'esforç, però de vegades es rebota i decideix que el millor lloc per dormir ara és el llitet de la petita.
Suposo que ell també vol aclaparar tota l'atenció i ni que sigui durant una estona convertir-se en Lola.

Finestres

2007-09-26T10:01:00.000+02:00

Ahir a la nit, mentre intentava adormir-me, em va venir al cap la finestra de l'habitació d'Encamp. Vaig trobar a faltar la distància que hi havia fins al llit, però sobretot trobava a faltar la claror que entrava per les escletxes de la persiana des de la farola que hi havia a la vorera del davant, al mur del prat de la Júlia que es glaçava cada hivern. Vaig recordar també la claror que entrava durant el dia, tan diferent a la claror que entra ara, per la finestra de Barcelona, a través del pati de llums. Però sobretot vaig trobar a faltar la fresqueta que entrava quan el Juanjo em deixava obrir la finestra i que provocava que m'abrigués fins sobre la barbeta amb el cobrellit. Ara amb prou feines si em tapo fins la cintura amb el llençol. I per descomptat la finestra està sempre oberta.
Imagino que és una manera una mica rara de repassar les diferències entre la meva vida a Andorra i la meva vida a Barcelona... o potser només un moment de melanconia devant la desesperació de l'insomni que s'apodera de mi. Sobretot durant els dies en que vaig més cansada i he dormit menys.
Deu ser de les poquetes coses que trobo a faltar...

Piromusical

2007-09-24T21:03:00.000+02:00

Avui és 24 de setembre, dia de la Mercè (o de la Merced segons la propaganda que Movistar em va enviar fa uns dies). Avui a Barcelona és festa grossa. En realitat és el dia del fi de festa.
I per acabar amb la festa arriben els focs. Com a pràcticament totes les festes majors. Ah, però aquí en diuen piromusical, que queda molt fi. I per descomptat, la telentrès en fa la retransmissió.
És necessari? Tota Catalunya vol veure uns focs artificials amb música que no hi va ni hi ve, que va a deshora, que no va al ritme dels focs?
Fins a quin punt aquesta activitat ha passat a estar pensada per la televisió i no pels assistents a l'avinguda Maria Cristina? No deu passar com amb les cerimònies de l'11 de setembre, que a la tele queda súper bé però al parc de la ciutadella no es veu una merda? (amb perdó de l'expressió, clar!)
Em sembla que aviat deixarem de sortir al carrer a veure els espectacles per quedar-nos a casa rapapats al sofà per veure-les per la tele.

Arracades II

2007-09-24T19:51:00.000+02:00

Avui fa un any que l'avi va marxar. I el trobo a faltar.
A mesura que han passat els mesos he après moltes coses d'ell que abans no sabia, i tot i que els seus últims temps els tinc molt presents, he aconseguit recordar amb molta claredat l'avi, el Peret, el de sempre, sense més problema de memòria que ser despistadet.
Avui li he dut un setembre. Una floreta semblant a la margarita però de color groc que creix als marges dels prats de Cerdanya al setembre. M'ha semblat un bon present. A falta d'un rovellonet...
Que divertides deuen ser les partides de dòmino amb el Genís i el Joaquín, oi? Dóna records també al Lluïset i a la Lluïseta quan passin a la vora festejant agafadets de la mà...

Llast

2007-09-11T22:30:00.000+02:00

Avui m'he tirat de cap a la piscina. Literal. He anat a la piscina i he fet cas a ma mare (sempre se'ls ha de fer cas a les mares) i m'he llençat a l'aigua de cop, pensant-m'ho molt però sense baixar per l'escaleta com una iaiona.
He contat fins a tres i a l'arribar a sis... xaf! De cap a la piscina!
No recordo com va ser la primera vegada que em vaig llençar de cap a la piscina, perquè devia ser petita i des de llavors la sensació ha anat amb mi sempre. Però avui... ha sigut tan alliberador! M'he tret una pila de llast de sobre que durant un any s'ha anat acomodant en mi.
Ha estat un any molt raro. Primer l’embaràs, amb el seu malestar, els nervis, els marejos, la inflor de peus, el cansament i la son. La retenció de líquids i el repòs degut a tots els síndromes d’embaràs que han passat pel meu organisme i que han deixat petja i han deixat un cos bastant fet pols. Tampoc ha ajudat a la meva recuperació (ans el contrari) el fet que la Lola arribés al món a través de la panxa. Després dels nou mesos de pissarrí, l'obertura del ventre no ajuda a retornar a la vida normal. Com tampoc hi ajuda gens el fet de tenir una criatureta (fantàstica, preciosa, divertida i a la que adoro) que cada dia esgota la bateria de la que disposo i rebenta les poques forces que em poden quedar. L'estalvi energètic és impossible!
Per això avui, després de llençar-me i sentir que l'aigua es quedava amb bona part del malestar físic que ha estat amb mi des de fa pràcticament un any, no he pogut fer més que sortir de l'aigua i llençar-me un altre cop. I un altre. I un altre, i un altre... fins que la gossa ja no sabia com mirar-me de tan entrar i sortir.
Purificant-me.
Tant com he pogut.

Per cert, que després de tant de temps sense fer exercici "comme il faut", i tot i que no he estat més de 15 minuts nedant, he acabat amb una contractura a l'espatlla, que des de llavors que tinc una torticolis espatarrant! Però amb quin gust!

Cartes al director

2007-09-05T19:43:00.000+02:00

Desde fa molts anys que sóc lectora de diaris.
A casa sempre han llegit el diari, i, com diu l'anunci pel foment a la lectura, l'hàbit dels meus pares ha quallat tan en els meus germans com en mi. I actualment, amb els diaris a la xarxa puc gaudir, sempre i quan disposi de temps, de la lectura de no només un diari sino dels que vulgui.
Una de les seccions que acostumo a llegir sempre són les cartes al director, perquè em semblen que són un bon lloc on analitzar no només les opinions sino també les inquietuds dels lectors/citadans del país, i no només en qüestions d'actualitat sino en aspectes personals que poden ser desconeguts pel gran públic. D'aquesta manera em sembla que es pot extreure la salubritat de la societat.
I pel que sembla, no sé si és degut a les vacances o al cansament general de tot, que les cartes que arriben a les bústies dels diaris són surrealistes. El país deu anar molt bé, perquè sino no entenc com la gent es pot arribar a queixar de les coses que es queixa (ni com és que els diaris les publiquen!).
La gent deu tenir molts pocs mals de cap si la seva motivació per escriure una carta al diari són coses tan inversemblants com: les pantalles contra la contaminació acústica de la Gran Via de barcelona són un perill perquè poden causar accidents perquè són de colors (comorrr?? la gent busca excuses per cada cosa...!); o bé: la gent no sap el que és bo perquè van de vacances tots al matiex lloc i durant el mateix període de temps, en canvi els dels pobles costaners en sabem més i anem de vacances passat l'estiu (qui el pica primer a aquest??)

O el món va molt bé o jo m'he perdut algun capítol de la història...

i que n'és de maca...!!!

2007-09-04T11:40:00.000+02:00

La Lola i l'ikea dormint...

Companys de viatge

2007-08-28T22:26:00.000+02:00

Els meus veïns ja no s’estimen.
Cada dia es criden més.
Són un matrimoni ja gran, que des de casats han viscut a l’edifici.
Ell surt cada dia a comprar. Ha millorat molt la seva vida des que han posat l’ascensor. Agafa el carret i s’en va fins al mercat o al super a buscar les quatre coses que sempre ens acaben fent falta. O bé agafa el cotxe i el porta al mecànic per poder anar amb totes garanties d’excursió el cap de setmana. Sé que ha estat a Sant Miquel del Fai per l’enganxina que duu a la porta del maleter.
Ella no surt mai. Només quan marxa el cap de setmana d’excursió amb el cotxe. Abans patia molt per pujar i baixar l’escala. Ara és més fàcil. Però cada dia està més fotuda i li costa més bellugar-se.
Tots dos han estat tants dies junts que s’han arribat a cansar l’un de l’altre. Qualsevol petit detall fora d’allò establert irrita tan que el crit i la bronca són el recurs de queixa més utilitzat.
Fins que la mort us separi. Quina sentència tan bèstia. És fotut pensar que al cap de la vida et pots arribar a adonar de que t’has equivocat. Allò del company de viatge no funciona.

Només és el que hi ha.