iona76inside

Les dones que estimaven Larsson

noreply@blogger.com (iona76) — Thu, 08 Oct 2009 20:23:00 +0000

Fa dos dies vaig acabar La reina al palau dels corrents d'aire, de l'Stieg Larsson.
Em sento com òrfana. No hi ha més llibres d'en Blomkvist i la Salander. I no n'hi haurà. I no hi ha més llibres del mateix autor. I no n'hi haurà!!
I jo què faré!!??
I com jo tanta altra gent, és clar! No conec a ningú a qui no hagi captivat la història d'aquests dos suecs. Ningú que m'hagi dit que no n'hi ha per tant. Ningú que hagi deixat el llibre a mitges per aborrit. Al contrari: tothom et mira amb els ulls oberts i et demana amb la mirada i un somriure si ja has arribat a aquell moment clau.
Vaig sentir a parlar d'en Larsson i els seus "homes que no estimaven les dones" a la ràdio. El president del gremi de llibreters de Barcelona parlava d'un autor encara desconegut per tothom que causaria furor amb aquest llibre. Ho va assegurar de tal manera que la setmana següent tenia el llibre a casa després de passejar una estona per la Casa del Llibre. De tota manera, vaig estar molts dies abans no em vaig animar a agafar-lo. No sé perquè. Sí que vaig aprofitar per acabar de llegir mitja dotzena de llibres que esperaven a la tauleta de nit. I fins en vaig comprar un parell més abans no em vaig decidir a abordar un llibre que, malgrat tenir el vist-i-plau entusiasta d'un llibreter, tenia un títol i una portada d'un atractiu un pèl extrany.
Però ah! quan vaig començar a llegir... El vaig deborar! igual que em vaig deborar les ungles mentre esperava que aparagués "La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina". Morint-me d'enveja perquè la Noe ja el tenia, dos mesos abans de la sortida en català, perquè li havien dut en frances. O quan la Clàudia es va polir en 3 setmanes a l'Agulla les 3 entregues, i jo m'havia d'esperar perquè no tenia temps.
I ara... ara ja està.
Ja he acabat el tercer. Ja sóc una més del grup, extens grup, dels que hem llegit Millenium.
I ara què?
Hi haurà vida després de Larsson?

50

noreply@blogger.com (iona76) — Thu, 08 Oct 2009 20:16:00 +0000

Aquesta és l'entrada número 50!
No és l'article publicat número 50, no n'hi ha tants de publicats.
Però entre els que amago, els que no aconsegueixo acabar i els que no suportarieu avui fem els 50 articles.
És un número curiós i m'ha fet gràcia.
Tornaré a fer un incís d'aquest tipus al número... mmm... al 76, que també és maco i va ser un bon any...

Com l'all

noreply@blogger.com (iona76) — Thu, 24 Sep 2009 21:15:00 +0000

Aquests dies que consulto el blog amb més assiduitat (bàsicament perquè escric més sovint), m'he adonat que ja hem donat una volta al calendari i ja tornen a ser aquí algunes coses que ja he comentat.
Han tornat a arribar els estudiants! tot i que aquest any se'ls veu poc pel súper: hi ha crisis i es deuen dur el tupper de casa (però ser-hi hi són, que jo els he vistos!!)
I també està a pun el p... punyeteru! piromusical de la Mercè!
Ai! que em repeteixo!!!

I worth it

noreply@blogger.com (iona76) — Wed, 23 Sep 2009 08:24:00 +0000

Quin estiu aquest...
Tantes sensacions!
Gràcies a tots els que l'heu fet possible, als que l'heu fet divertit i amè.
Gràcies a les ajudes rebudes, encara que molts ni us n'hagueu adonat.
La frustració? la perdua.
No m'he merescut ni em mereixo alguns dels tractes rebuts.

Per això he decidit que prescindeixo de segons quines coses i em quedo amb el que m'ha agradat de l'estiu.
Cause I worth it, què collons!

Destriar

noreply@blogger.com (iona76) — Fri, 18 Sep 2009 11:43:00 +0000

Conduir.

Posar la ràdio i no sentir res.

Intentar posar la ment clara. Encefalograma pla.

Milers de pensaments rebotant a la xapa. Soroll estrepitós.

Recorant que un dia vaig utilitzar la memòria per més que quadrar dates de metges i llistes de compra.

Buscant la voluntat de lluitar contra la rutina que ens espera.

Anyorant a la gent de lluny. Anyorant a la gent d'aprop.

Anyorant les coses que encara no han acabat. Anyorant les que ni tan sols ha començat. Anyoran les que ni tan sols començaran mai. I les que no tornaran.

Principis i finals. I grans buits entremig. i petits moments de plena felicitat que hi són barrejats.

Milers de pensaments.

I de crits.

No plou. Però ho sembla perquè l'aigua que s'acumula a l'ànima.

Parar.

Descarregar.

I adonar-se de les coses petites que corren i que valen tant la pena.

Moments. Instants. Detalls.

Importen. I tant!

Quina sort poder guardar-los. Poder-los destriar i mantenir només aquells que realment valen la pena.

Costa

noreply@blogger.com (iona76) — Fri, 18 Sep 2009 11:39:00 +0000

Costava tant apropar-se...
Costava un nus a l'estòmac.
Costava rebaixar-se fins a límits que no es sospitaven.
Era difícil.
Eren aprop, però costava tant...
Perquè eren tan lluny!
Circumstàncies estranyes que es feien difícils de salvar.
Supervivents.
Cadascú de la seva causa.
I causes tan diferents.
A anys llum.
Insalvables.

Potser el temps.
Sempre el temps té la resposta.

Però no sempre passa prou depressa.

I could leave Minnesota

noreply@blogger.com (iona76) — Fri, 18 Sep 2009 11:18:00 +0000

L'aigua pren el verd de les herbes. Com dels arbres que l'envolten. Al fons, el gris de les muntanyes envoltades de calitxa dónen pas al blanc del cel, que es va tornant negre, anunciant tempesta. Això és el que veig de la finsestra estant.
I could leave Minnesota.
Face all I have to face and leave Minnesota.
As the cat walks the sky turns grey. Darker.
Inversament proporcional al cap. It gets lighter. Not at a constant speed. But one day I'll reach the light at one time.
One day the blanket will disappear. We'll pass the courtain and the light on the stage will not blind us anymore.
"No ho deixis escapar, nena!" em deien.
La reacció va funcionar.
I could leave Minnesota if that would mean to do it with you.
I don't think, thoug, you'd do it with me.
So perhaps, one day, I'll have the stomach to leave Minnesota on my own.
Meanwhle I'll stay. In a little world made from little moments, filling all those huge spaces that will appear in the moment all the things we shared will blow with the wind.
Damn!!

Cristina

noreply@blogger.com (iona76) — Fri, 18 Sep 2009 11:16:00 +0000

Em faig un porro amb un gos per aquí...
I tinc pedres a les sabates!
Quin estrès!

I en Jordi lia.
Que maca és la Cris!

Energia

noreply@blogger.com (iona76) — Fri, 18 Sep 2009 11:10:00 +0000

Càndida i fluorescent.
Tan esplendorosa i tan plena.
Blanca i tan enlluernadora.
Els cràters li dibuixen la cara inexpressiva.
Però amb tant poder.
Mou mars i altera caràcters.
Influeix en cada un de nosaltres encara que ens costi o no ho volguem reconeixer.
És tan oderosa la lluna!
La coliflor, lalluna, la muntanya.
3 cares amb la mateixa energia.

Boli

noreply@blogger.com (iona76) — Fri, 18 Sep 2009 10:58:00 +0000

Aquest ha estat un estiu diferent.

Lluny del que segurament hauria d'haver sigut, del que s'esperava de mi i del que esperava jo d'ell.

Ha servit per tornar a agafar bolis i paperots i "vomitar" textos. Curts, dolents, però viscerals com feia dies que no eren.

Aquí en passo uns quants...

Petit

noreply@blogger.com (iona76) — Fri, 28 Aug 2009 01:58:00 +0000

Demà tornarà a sortir el sol. però no entenc perquè se m'ha tornat a apagar la lluna...
Un altre cop fosc. I de nit.
Amb la sensació d'estar sol. Cridant. Sense que ningú em senti i m'estiri el braç. Per què? si jo ho faria!
Però jo no sóc la resta.
Sol.
Mastegar i empassar. Fàcil indigestió.
Buscant el lloc on tornar-me petit un altre cop i deixar de jugar a ser gegants.
Potser tots venim d'allà.
Però no ens trobem.
Potser només hi vaig jo.

La canción de las plantas

noreply@blogger.com (iona76) — Sun, 23 Aug 2009 16:42:00 +0000

A vegades tinc por...
A vegades no sé ni perquè escric...
Però aquest cop t'ha tocat...
No m'ho tinguis en compte, d'acord? ja t'he dit que de vegades penso. I potser en coses que no em toquen o que no em convenen o que no sé si tindré la capacitat d'oblidar. Per sort o per desgràcia això de la memòria no és el meu fort...
Sí tinc, però, una virtut (o un defecte) i és que guardo coses que d'altra gent llançaria. Mails escrits però mai enviats datats de la llum del 99. Acabats de tornar de Montserrat suposo... La muntanya pren un altre sentit avui que recordo...
Pay no attention to me... estic cansada i una mica tocada... i estic tonta... ja ho saps.., vegetar pá los restos...

Estem d'obres...

noreply@blogger.com (iona76) — Sun, 31 May 2009 09:58:00 +0000

El meu barri està fomut.
Durant molts anys els altres barris han passat davant del meu, perquè estaven més necessitats que no pas aquí.
Però ha arribat un moment en que ens falta de tot. No tenim escoles bressol, no tenim CAPs, no tenim parcs... ai! els parcs!!
Als volts de casa amb cosa de 2 setmanes ens van tancar 3 dels 5 parcs més o menys propers que tenim: un el van tancar perquè han de construir una escola amb biblioteca; l'altre l'han tancat perquè la Via Roma ha de ser peatonal i han començat les obres; i l'altre l'han tret perquè com que han de començar les obres del Ninot, han de col·locar el mercat provisional al passeig davant del Clínic, al carrer Casanova. Fins i tot el parc de la plaça Letamendi han tancat!
A mi em sembla molt bé que es facin totes aquestes millores al barri. Però s'havien de fer totes a l'hora i privant als nens, ara que ve el bon temps, del seu lloc on córrer i esbargir-se? No podien buscar un lloc per col·locar també un parc provisional?
Total, que els jardins de Maria Mercè Marçal estan petats de canalla cada dia (és un pati d'illa), i el jardinet d'Entença queda lluny, però imagino que deu estar plagat de canalla també...
Haurem d'esperar a veure què passa, si caminem 20 minuts d'anada i 20 de tornada per anar a algun parc o bé ens enclaustrem, o directament ens plantem un dia a la plaça Sant Jaume que ens deixin entrar a jugar al Pati dels Tarongers.

Jakarta

noreply@blogger.com (iona76) — Tue, 05 May 2009 00:03:00 +0000

I jo aquí, atrapada com em sento aquests dies en aquesta ciutat que m'agrada però que a vegades ofega, penso molt en tu, en com et deus sentir, en les coses que vius i en tot allò que aprens. Estic contenta per això!

I mentrestant jo, aquí, fent anys com un cristo.

Diaris

noreply@blogger.com (iona76) — Sat, 02 May 2009 18:24:00 +0000

L'avi prenia el diari a mig matí i s'asseia amb molta parsimònia a taula. Es calçava les ulleres de llegir i, de principi a fi, deborava cada una de les seves pàgines.
La seva concentració em fascinava. Normalment les pàgines d'un diari es llegeixen de manera vertical, o bé lleugerament inclinades. Ell no. La seva estona diària de diari era per llegir a conciència.
Ahir, passant dificultosament les pàgines del meu diari al tren, em van venir a la memòria tantes i tantes taules on l'avi havia llegit el seu diari. I vaig desitjar tenir jo també el meu moment de llegir el diari "comme il faut".

The need

noreply@blogger.com (iona76) — Fri, 10 Apr 2009 21:31:00 +0000

I used to have a need.
I needed to go there and check. I felt nervous as my car reached the place. I wanted to drive faster and faster just to cross it quickly so I couldn't be seen, but the speed disk didn't allow me. So when I reached the end of the road I stopped the car and looked through the inside mirror to see once again that view and those ways I learnt one day. That was my peacefully moment. Sure you were far away, but I felt closer, just like when the train passed away.
The need became softer. Once a month. Three times a year. Once every two years... Till today. The need called again.
And I had to come back. Feeling nervous as I reached the road. Wishing I could drive faster than 50, just to avoid the embarrassing moment you could see my furtive investigation.
Till I reachedf the end of the road.
And there it was: the same view I loved the first time I saw it. And the same old ways you once talked about and I learned forever.

Wonder when the need will come again...

Figuretes

noreply@blogger.com (iona76) — Thu, 05 Mar 2009 08:20:00 +0000

És molt d'hora.
Una senyora surt per una porta gris, trista, bruta. Porta un carretó que empeny amb facilitat. Va a plaça. Tothom sap que a primera hora és quan la fruita és més fresca i el peix és acabat d'arribar. Abraça un moneder gros. Massa gros per les monedes que porta.
Unes noies baixen de l'autobus escolar a plaça Catalunya. Han preparat aquesta exursió fins al detall. Van mudades i preparades per l'ocasió. Esperen poder perdre's pels carrerons de centre, badar, mirar botigues i arribar al vespre a casa i somiar amb les coses fantàstiques que poden passar a la gran ciutat.
Un noi es tapa les orelles amb uns auriculars propis de l'any 81. Porta els pantalons a mitja cuixa i es mou amb un monopatí sota el braç. Fa un salt i el monopatí va a terra i ell a sobre. I comencen a rodar tots dos Portal avall.
Passa un senyor caminant molt depressa. Crida. Parla per telèfon. Sembla que es baralla amb algú a l'altra banda de la línia. T'he dit que no! Això no pot ser. Em faràs parar boig! No s'adona que a aquestes hores ja ho sembla una mica, de boig...

Barcelona

noreply@blogger.com (iona76) — Sun, 14 Sep 2008 07:03:00 +0000

Aquesta ciutat a vegades m'atrapa i em fa pensar que estic al lloc on he d'estar.
A vegades m'atrapa i em sacseja i m'ofega, també.
Però quan deixa veure la seva cara més amable, quan em deixa passejar-la amb tranquil·litat, sense aglomeracions, amb coqueteria, llavors em fa estar contenta de la ciutat que he triat.
Un vespre passejant per Pelai, amb el sol caient, amb gent tornant cap a casa o tit just quedant per anar a sopar. Ahir em va ensenyar la lluna des del capdevall del carrer. I em vaig sentir confortada. Estava plena blanca i radiant. I em van fer sentir bé.

A vegades aquestes coses passen.
A vegades la ciutat t'escup, et pateja i et recorda que et té entre les seves xarxes.
Però a vegades també t'acarona i amb una brisa suau i fresca et recorda que t'agraeix que la visquis.

Detalls...

noreply@blogger.com (iona76) — Mon, 08 Sep 2008 20:04:00 +0000

Una coca-cola amb un sospitós regust a xoríç bo i fent un parxís.
Abraçades molt llargues.
Les papallones del primer dia.
Llargues nits de módems sorollosos.
Glaucs.
Visites a les llibreries de Paddock, MS-Dos i uns farts de riure.
Grita. I ho vaig fer, però ningú va contestar.
Garotes als peus a Cadaqués.
Helio i Carbono. El meu primer 1 de setembre en cotxe.
El centre geomètric de plaça Sant Jaume.
Sert i Barragán.
La lluna des de l'estudi.
Un 14 de febrer amb regust de 23 d'abril en una plaça de la que no en sé el nom.
Un viatge en tren amb bicicleta.
Una maonesa perfecta.
Senders i bruixes bones.
I el cap fet un embolic.

Pedra de tartera

noreply@blogger.com (iona76) — Sun, 08 Jun 2008 18:44:00 +0000

El dia 30 passat vam tenir el privilegi d'escapar-nos a Andorra a veure la nova proposta de la companyia An-danda-rà.

Aquesta vegada, la companyia ha canviat del tot el registre. Aquest cop s'han enfrentat a un drama. Molt, molt lluny del que havien fet fins ara.

Però quin caramel ens van regalar...

La pega d'aquest muntatge és que ja s'ha acabat. Que, com sempre, les "temporades" a Andorra són massa curtes. Aquesta obra, amb la Carol, La Lis i la Mercè, bé valdria una temporada a Barcelona.

Noies, gràcies per fer-me sentir tant, per emocionar-me i fer-me disfrutar com feia dies que no ho feia al teatre.

I felicitats. Moltes, moltíssimes felicitats!!!

ps.

als vostres seguidors ens faria falta una pàgina web o un blog o alguna cosa per fer-nos treure el mono...

** falta l'imatge del cartell de l'espectacle, però no hi ha manera de carregar-lo correctament...**

www.emepetreses.com

noreply@blogger.com (iona76) — Wed, 21 May 2008 20:26:00 +0000

Emepetreses és la nova aventura d'en Juanjo.

Emepetreses és el seu retrobament amb la ràdio, però en la seva vessant més digital.

Emepetreses són mp3 de qualitat, fets per gent de ràdio, de durada curta i amb temes interessants.

Emepetreses és perquè ara la radio també s'escolta d'altres maneres que enganxats a un transistor.

Emepetreses són en Juanjo i en Manolo. I la Belén, i l'Òscar, i en Ricard i en Ramirez i en Nacho...
Passeu-hi una estona, remeneu i escolteu les seves propostes. Ho passareu bé.

Des d'aquí, nois, molta sort i molta feina!

Els trobareu a http://www.emepetreses.com/

Arracades III

noreply@blogger.com (iona76) — Wed, 21 May 2008 17:34:00 +0000

Més o menys per aquestes dates però fa 5 anys enrera, durant un seminari sobre tatuatge (l'art sobre el cos humà) em vaig posar un pírcing a la llengua.

La gran majoria de la gent ni tan sols s'adona que portes pírcing.

Ahir vam anar al pediatre.

La Sol, la pediatra, sí que s'en va adonar.

I em va explicar moltes coses que no t'explica mai ningú. El resum podria ser que si està bé saber que fumar no és bo, també és bo saber que això tampoc ho és.

Quan vam entrar a l'ascensor vaig donar la Lola a en Juanjo mentre jo em descordava la boleta que atrapava la meva arrecada més personal.

La trobo a faltar.

No és enyor, sino que en ocasions em sembla que l'hauria de notar i senzillament no hi és.

No m'el tornaré a posar. No tenia cap nom. Ni significava res massa especial, com en ocasions he sentit que signifiquen tot tipus d'arracada.

Només he pensat que ho podia escriure.

I que a més, la mare estarà contenta.

En Risto Mejide

noreply@blogger.com (iona76) — Thu, 15 May 2008 16:43:00 +0000

A mi m'agrada aquest tio.

M'agrada pensar que hi ha algú que diu les coses tal i com les pensa.
Senzillament diu les coses que tothom voldria dir però que tothom s'espera a dir quan no hi ha més que un petit comitè de confiança.

Hi ha articles del seu llibre, El pensamiento negativo. Acierta mal i pensarás, que conviden a la reflexió, a l'excavació d'aquelles teves veritats tan ben amagadetes en algun racó per no haver d'acceptar les teves realitats incòmodes.

S'ha de saber extreure la part positiva de les paraules amargues que de vegades etziva. Deu ser un dur exercici rebre un comentari d'aquest tipus. Dur però a l'hora bo, per allò de fer de les crítiques, crítiques constructives. Aconseguir-ho significaria, a més a més, tenir l'auto-estima en un nivell més que òptim.

El que no em quadra amb algunes de les perletes que ens regala al llibre, és aquest semblant a "esglèsia de la Ristologia" que sembla que s'ha instaurat per tot arreu, ni el narcisime amb que està tractada la web.

Potser el producte ha superat al mateix producte. Potser és pasta. O potser és senzillament estratègia disfressada de passotisme.

Avui plou. I ploro.

noreply@blogger.com (iona76) — Sat, 10 May 2008 08:07:00 +0000

I només són les 10 del matí.
A vegades la vida és tan injusta.
Et posa trabes i barreres.
I les posa sense avisar. I perquè sí. Pels capricis de ves a saber què.
Quina merda.

I jo, com altres vegades he quedat a l'altura del betum.

Perdona Anna. Estic blanca. I no em puc disculpar, perquè una altra vegada no he estat amb tu. T'estimo molt!

Sant Jordi

noreply@blogger.com (iona76) — Wed, 23 Apr 2008 21:08:00 +0000

Avui recordava els meus Sant Jordis.

A l'escola...
Quan Sant Jordi tenia un mes previ de feina i una tarda de lectura al pati de les pedres. Cada any, cada curs triava una temàtica i escrivia un conte, un còmic, quatre línies, el que fós. Preparavem l'edició, triàvem les tapes de cartolina i les forravem amb "aironfix". I així les nostres publicacions podien ser llegides pels companys de l'escola en una tarda literària total, quan les signatures de llibres no estaven a l'ordre del dia i els autor mediàtics no existien. Aquelles tardes eren fantàstiques: desprenien festa, exclusivitat, diferència. I encara amaguen aquells contes moments irrepetibles: la relectura 20 anys després, d'aquelles paraules que evoquen a tantes i tantes històries en ella mateixa.

Les passejades per la Rambla...
La immersió dins del riu de gent a Barcelona. Buscant, xafardejant, amb ganes de comprar-me tots els llibres. Buscant les roses negres que tan costen de trobar. No sempre ho aconseguia, però si més no, resseguia les parades de flors i m'omplia la vista de pètals i colors.

Sant Jordis tan especials per ser normals. Els dies en que Sant Jordi ha caigut en diumenge els carrers no han esta tan plens. Perquè llavors hauriem de fer festiu un dia que en sí mateix ja ho és?

Sant Jordi ens ofereix l'oportunitat de sortir de la feina com cada dia i fer una cosa diferent. Aquell dia tothom és al carrer. Perquè sí. Perquè la senyora que ven diaris de la cantonada treu la taula i també ven llibres. Perquè la floristeria que fa rams estrambòtics treu una taula al carrer i ven roses soltes, amb l'única ornamentació d'una espiga de blat i un paper de celofan. Perquè abans de pujar a casa decideixes passejar una mica i ni que sigui donant la volta a l'illa et trobes a la veïna del devant passejant amb la seva filla, la veïna de sota que surt a passejar amb el carret i la veïna del costat que torna a casa amb els nens carregada amb una rosa, mentre la Joana va al seu darrera llegint un llibre "jo tota sola, eh, mare!"

Aquesta és la màgia. Aquests són el drac i la rosa.

Tot això és Sant Jordi.